Ahir dilluns va morir a la localitat de Cambridge (Gran Bretanya), a l’edat de 90 anys, el professor George Steiner que fou Doctor Honoris Causa de la Universitat de Girona l’any 2009, professor convidat a la Cátedra d’Art i cultura contemporània l’any 2002.
Va ser una de les veus intel·lectuals més incisives i compromeses del segle XX. “Totes les grans arts són un acte crític”, afirmava Steiner, el qual considerava que “la inhumanitat era perenne”.
George Steiner va néixer a París l’any 1929, fill de jueus austríacs. L’any 1940 la seva família es va traslladar als Estats Units fugint del nazisme. Va estudiar a les universitats de París, Chicago, Harvard i Oxford. Es va convertir en crític literari de les revistes The Economist, Times Literary Supplement i The Guardian. La docència, però, va ser sempre una de les seves passions, exercint com a professor de Literatura comparada a les universitats de Princeton, Cambridge i Ginebra.
Entre les seves principals publicacions destaquen obres tan importants com La Mort de la tragèdia (1961), Anno Domini (1966), Llenguatge i silenci (1967), Extraterritorial (1971), Després de Babel (1975), Antígones (1984), Presències reals (1989), En el castell de Barbablava. Notes per a una redefinició de la cultura (1991), Passió intacta (1996), Nostàlgia de l’absolut (1974) o la seva autobografia, Errata (1997).
En paraules de la professora Maria Josep Balsach, padrina del seu nomenament com a Honoris Causa: “El paper de la cultura després d’Auschwitz, la denuncia del desprestigi de la lectura, de l’oci inundat de violència, del tràfec social on no hi ha lloc per a la reflexió o bé el qüestionament ètic de tot el que dificulta el recolliment interior, la solitud creadora, són els cavalls de batalla que poden trobar-se, com a presència real, darrera la crítica i l’escriptura de George Steiner”. “La meva vida ha estat relacionada sempre amb la mort, amb la memòria i l’Holocaust”, havia escrit. Steiner també era un enamorat de Girona. En el seu llibre autobiogràfic, Errata, l’examen d’una vida, considera Girona com “a centre d’Europa”, “condensació i concentració de la presència palpable de la temporalitat humana”. Fet que va ratificar en el discurs que va deixar escrit amb motiu de la proclamació com a Honoris Causa quan afirmava que “Girona era màgica. El seus silencis no són semblants a qualsevol altra”. El seu llegat constitueix una ferma reivindicació de l’humanisme intel·lectual.