1. (09/16-10/16). INTRODUCCIÓ: LES COORDENADES DE L’ART MEDIEVAL.
1.Debats historiográfics a l’entorn d’un mite històric: la tradicional història dels estils i la història de les imatges a l'Edat Mitjana.
2. Els protagistes de les obres d’art. Els autors: dels artesans áulics als artistes empresaris; aprenentatge i/o influències. Els promotors i la seva legitimitat: reis, aristocràcia, clergat (monestirs, bisbes, capítols) i confrarias. Els receptors: individuals i col.lectius. Positures institucionals devant les imatges i les seves funcions.
3. El pes de la tradició i l’estil com discurs. Gales i fasts: arquitectura i art sumptuós durant l’Edat Mitjana. Espais del culte i espais del poder.
2. (10/16) EL LLARG DEIXANT DE L’IMPERI ROMÀ: ART DE L’ANTIGUITAT TARDIA.
2.1. Introducció: art tardimperial i triomf cristià. El problema historiogràfic de la "successió" d’estils i l’art provincial romà: dels Tetrarcas a Teodosi. (30/09/14) El mite del didactisme de l’art religiós. Imatges a les catacumbes: commendatio animae, litúrgia funerària i hel.lenisme popular. Sarcòfags de producció seriada i iconogràfía cristiana. Religió oficial i presència pública (Sta Mª Maggiore i Sta Pudenciana)
2.2. El llegat tardantic. Urbs transformades (Roma, Jerusalem, Milá) i implantades (Constantinopla, Ravena). Roma, pedrera de espoliacions.
2.3. La formulació d’espais cultuals cristians: -la basílica i la seva topografia multifuncional; -el martyrium, culte a les reliquies i immediatesa d’allò sagrat (St Sepulcre); -mausoleus, adopció del model de heroa; -baptisteris.
2.4. Pervivències tècniques i tipològiques dels regnes ostrogot, merovingi i llongobard. Arquitectura sacramental (baptisteris de Ravena, i Poitiers, basílica de Brescia; primers "grups bisbals"), martirial (Salona) i funerària (Jouarre, Hipogeu de les Dunes).
Grècia, Siria i Egipte: cenobis (Qalat Seman) i basiliques contrabsidades.
2.5. Arts figuratives i sumptuaries. Nova síntesi: llenguatge clasiquizant en programes cristians (sarcófags, plaques d’ivori i manuscrits religiosos). Estímuls per a la veneració en Constantinopla: missoria y díptics.
2.6. )Ravena, programes polítics i visions apocalíptiques: mausoleu de Gal.la Placídia, baptisteris, S. Apolinar Nuovo. Llongobars: poder i dogma al mobiliari litúrgic. Manuscrits doctrinals i orfebreria votiva.
2.7. Reflexos provincials. El sincretisme copte. Roma als segles V-VII: cicles en frescos (Sta. Mª Antiqua) i mosaics (Sant’Agnese); sarcòfags antics i invenció de reliquies.
3. ART BIZANTÍ.
(10/16-11/16) 3.1. Introducció. Art prebizantí. Els marges històric-cronològics de Bizanci. Nou model d’emperador, vicari de la Divinitat. L’Esglèsia triomfant: patriarques, bisbes i cenobis. De Teodosi II a Justinià: muralles, palau imperial, Sta Sofía, Sts Sergi i Bac, Sta Irene. La Ravena de Maximià: San Vital. Pintures per a la veneració i la profilaxis. La imatge de l’emperador-Vicari. Empreses libraries (códexs purpuris, científics i litúrgics), icones i ivoris àulics.
3.2. La Iconoclàstia bizantina (726-843). La polèmica prohibició de les imatges sagrades; el seu poder hipòtic: culte i devoció. La reacció iconódula: teólegs i obres (Saltiri Chludov). Les icones de Santa Catalina de Sinaí.
3.3. L’Imperi Mitjà (843-1204). L’esplendor artístic: dinasties macedònica i comnena. Constantinopla, Tesalònica i Nicea. Tipologies templàries i litúrgia: definició de quatre models de creu grega: (Nea Ekklesia, Katholikon de H. Lukas, Nea Moni y Gran Lavra). Edificis comnens: Dafni. Relleus escultòrics i mosaics: complement iconogràfic i estètic distribuit segons el calendari litúrgic. Els mosaics votius de Santa Sofía: la pietat de l’emperador. Pintura: llum, color i sumptuositat a l’estètica bizantina: Göreme, Panagia Chalkeon, Ohrid. El patronatge aristocràtic: Nerezi y el Threnos. Icones: usos apotropaics, devocionals i litúrgics. Diversitat temàtica i cambi de models canònics. La Eleoussa, Verge de la tendresa.
3.4. Sumptuositat àulica i esplendor artístic de la cort macedònica (867-1056). L’interès per la cultura antiga als cercles imperials. Constantí VII Porfirogeneta: l’emperador sabi. Simbolisme tipológic al Saltiri de París y el Rotlle de Josué. Manuscrits de luxe: usuaris àulics i monàstics. Diversitat iconogràfica dels llibres religiosos i profans. El anticlasicisme de Basili II. Arts suntuaries: manipulació de la sintaxis antiga (Capsa Veroli); dimensió estètica i mística dels materials preciosos. Reliquiaris, tríptics i encuadernacions. El Tresor de Sant Marc.
3.5. La proyecció de l’art bizantí (ss. X-XII). Els Balcans: frescos de Baçkovo, Ohrid, Kurbinovo. Rúsia: la conversió del príncip Vladimir; Santa Sofia de Kiev (Jaroslav) y Novgorod: empremta constantinopolitana. Arménia y Georgia. Sicília: programes reals dels normands (1130-1187), Cefalú, Palerm i Monreale; Exultet. Venécia: Sant Marc, constructors i artifexs del mosaic; Torcello i Aquileia.Regne Llatí de Jerusalem (1098-1187).
3.6. La dinastia paleòloga (ss. XIII-XV). Redefinició de l’art bizantí. Manuscrits (Constantinopla) i edificis (Nicea, Trebizonda i Sinaí). Miquel VIII Paleóleg. El heterodoxe renaixement cultural: la filosofia hel.lenística i la mística religiosa del hesychasmo. Multiplicació de centres. Nous volums templaris: Pammakaristos i la Parigoritissa. La promoció privada: la Chora i Teodor Metocrites. Mistra. Imatges monumentals: el dramatisme en Ohrid i la "impresionista" paracclesion de la Chora. El micromosaic a les icones.
3.7. L’expansió pels regnes cristians d’Orient. Sérvia: Esteve Dusán; la decoració pictòrica: de Studenica a Sopoçani. Bulgaria i Rumania. Rúsia: les "noves Constantinoples"; la revolució pictòrica de Teófanes el grec i Andrei Rubliev. Miniatures e icones de Armenia i Georgia. El colapse després de 1453.
4. ART DE L’ALTA EDAT MITJANA.
(12/16) 4.1. En el llindà dels nous temps
4.2. La Gàl.lia: iconografia funerària, còdexs i orfebreria litúrgica.
4.3. Art a la Hispània tardantiga. L’art subantic: Tarragona, Mérida, Girona. Els visigots: aixovars funeraris. Monumentalització de l’Esglèsia hispana. L’organització topogràfica dels temples i la vella litúrgia hispana. Certituts arqueològiques (Villa Fortunatus, Casa Herrera, ...); edificis controvertits (Baños, la Nave, Quintanilla, ..). El mausoleu del sant bisbe: Montelios: visigot o altmedieval? Escultura monumental, mobiliari litúrgic i torèutica. La cesura artística-cultural amb la Antiguitat.
4.4. Art de les Illes Britàniques (I). L’art irlandès i northumbre des de Sant Agustí de Canterbury al Sínode de Whitby. Monolits i creus altes: Ruthwell, monument i document. Influxe e impacte de l’art cristià-mediterrani a la tradició figurativa irlandesa-celta. Iconografia sagrada i espiritualitat cenobítica als evangeliaris de Durrow, Lindisfarne, Kells: els laberints de les lletres. El paradigma del Amiatinus i Codex Aureus.
4.5. L’imperi carolingi. Implicació i identificació de l’Esglèsia i Estat: vers la unitat cultual i librària. El "Renaixement": la renovatio romani imperii i Carlemany. Reforma litúrgica: liturgia estacional i la topografia templària carolíngia: el desenvolupament del creuer, la bipolaritat i la articulació del "westwerk"-castellum. Les criptes i les relíquies. La planta central: capelles palatines i privades. El monestir: Centula i el plànol de Sankt-Gall (o la utopia benedictina). El triomf de l’arc i el clasicisme aplicado: la Torhalle de Lorsch. El palau: Aquisgrá, Roma secunda. Les imatges religioses i la postura oficial: les funcions ornamental i nmotécnica segons els Libri Carolini de imaginibus. El mosaic parietal: Saint-Germigny-des-Prés i el Laterà. La pintura mural: el hel.lenisme bizantí de Castelseprio; programes en temples (Münstair i Malles) i criptes (Auxerre). L’estuc: Cividale del Friuli, la introversió dels temples altmedievals. La miniatura: la interpretació de la figura humana a la llum del naturalisme tardorromà; conats de ilusionisme espaial. Centres de producció i la seva caracterizació: l’scriptorium reial, Orleans, Reims, Tours i Metz; els tallers de Carles el Calv. Il.luminació de textos profans. Ivoris. Orfebreria.
4.6. Art de la monarquia astur. Orígens i periodització. La supervivència de l"Ordo gothorum" al mon astur. La monumentalització de la hierópolis ovetense: Alfons II i la arquitectura àulica i martirial. La Càmara Santa i San Julián de los Prados (la tradició pictòrica del Baix Imperi i el soposat aniconisme hispà). L’arquitectura ramirense al Naranco: lèxic constructiu i ornamental (iconografia reial de San Miguel de Lillo) de l’última floració de l’arquitectura tardoantiga; Santa Cristina de Lena. Alfons III i la revitalització del "visigotismo". Santiago de Compostela; Valdediós i el seu pòrtic lateral. Creus i reliquiaris. Beato de Liébana.
4.7. El Sacre Imperi Romà-Germànic. L’art otonià. La "Renovatio" otònida: la confluència dels llegats carolingi, romà i bizantí. La política imperial, reflexos a l’arquitectura. La planta central, herència d’Aquisgrá (Ottmarsheim). L’evolució del "westwerk" i la bipolaritat (Hildesheim); la reorganització de les tribunes i la articulació dels paraments de la nau central (Gernrode). Exotismes edilicis (Padernborn). El desenvolupament de la cripta. La miniatura: de la tradició carolingia a la innovació bizantina. Centres de producció: Reichenau, Lorsch, Tréveris, Ratisbona, Colònia i Echternach. Els grans mestres: el "Magister Registrum Gregorii" i Liutart. Imatges de poder imperial. Promotors singulars: Bernward de Hildesheim, el arquebisbe Egbert de Treveris, l’abadessa Hitda. Els bronzos de Hildesheim. Antipendis i estatues de culte: Verge Mare i Crucificats.
4.8. El segle X hispà. Art mosàrab o de repoblació? La restauració de les velles ciutats i la reutilització d’edificis hispanogots. Castella: Berlanga, exotisme estructural; Mazote i Lebeña: el pilar compost i les voltes. Lleó: la diafanitat d’Escalada; el contràbsid de Peñalba. Arquitectura monàstica i vestigis eremítics: la Cogolla i la Peña. La fortuna dels beatos als scriptoria lleonesos. Llibres litúrgics i exegétics. La Marca Hispànica: cronologia, definició plàstica y tradició local. El conjunt d’Egara-Terrassa: solucions edilicies tardoantigues. Cuixà I.
4.9. Illes Britániques (2). L’art anglosaxó: de la pau d’Alfred el Gran al regnat de Canut el Gran. Ressorgiment i reforma del monaquisme. Els reflexos de la problemàtica arquitectònica continental. Miniatura: producció monàstica i àulica. La tradició insular i continental; el Linear drawing i el High Winchester Style. Ivoris.
5. ART ISLÁMIC.
(01/17) 5.1. Introducció. Mahoma y el sorgiment de l’Islam (610-632). Periodització i caràcter de l’art islàmic. De la mesquita a la madrasa, el mausoleu o el "ribat"; dels "castells del desert" als grans conjunts àulics. Urbanisme i construccions públiques. El Corán i l’aniconisme de les mesquites. La iconografia dels palaus i el seu significat polític. L’Epigrafia: iconografia de la paraula. Arts decoratives: la islamització de models.
5.2. Siria e Irak. Arquitectura: continuisme i bizantinisme. La mesquita: teories al voltant del seu origen. Omeyes. La Cúpula de la Roca: influència de l’art cristià, simbolisme i fortuna. Al-Aqsa, "a modo de basílica". La gran mesquita de Damasc. El "castell del desert" i el palau (Qusayr Amrah, Jirbat al-Mafyar, Qasr al-Hayr). Ciutats i caravansars. Arts figuratives: continuitat romana. La iconografia palatina. Els "Grands abbasies". Nou centre de poder: de Damasc a Bagdag. Arquitectura: materials, soports i voltes; el iwan (Ctesifont), portals, l’alminar en espiral i les torres del foc. Les grans mesquites del periode. La tomba-baldaquí. La ciutat rodona d’Al-Mansur. El palau. El tractat d’Al-Sufi.
5.3. Iràn. Perses i selyukies fins el s. XIII. La decadència de les capitals abbasis: Bagdag i Samarra. Nayin i el canvi tipológic de la mesquita (Masyid i Jum'a de Isfahan). Arquitectura funerària: el "tetrápilo. Edilícia civil: Laskari Buzar.
5.4. Els mongols de Gengis Jan. Ortodoxia i mecenatge. Sultaniya. Els mausoleus: santuari d’Ahmad Yasari, la tomba de Tous (Korasán) i la de Gur i-mir (Samarkanda). L’iwan i la mesquita. El palau de Kash. La generalització del mocàrab. Miniatura (Shiraz) i pintura (Herat).
5.5. Egipte i Ifriqiya. Alexandría i Fustat. L’arquitectura tuluní. La mesquita de Ibn Tulum i l’influx de Samarra. La ziyada i l’alminar. Arquitectura civil: el Nilòmetre. Ifriqiya: la mesquita de Kairuán. Arquitectura religiosa aglabí: la mesquita en "T", cúpula i espai interior. La mesquita-fortalesa i la seva significació simbòlica. La decoració i la tradició cristiana. La mesquita de al-Goyuji: simbiosis religiosa-funerària i lloc de peregrinatge. Els mausoleus (Gafari y Sayida Atika). Les portes monumentals de Fustat. L’ornament: fusta pintada (sofites de Palerm) ivoris, ceràmica, texits i metalls.
5.6. Síria, Egipte i Anatòlia (s. XII-XV). Saladí. Ayyubies. Alepo, madrases i alcassaba: el sultá al-Zahir Gazi. Mamelucs. Els beylicats a Anatòlia.
5.7. Al-Andalus. La "invasió" i les seves consequències. Emirat: La mesquita de Còrdova i les seves etapes constructives. Califat: Abd al-Rahmán III: Medina al-Zahira i mesquita de Còrdova; la ampliació d’Al-Hakam: Ivories califals. Taifes: Toledo, Saragossa i Almeria. L’art dels ivoris taifas. Almorávids: la perdua de diafanitat espaial. ¿Art mardanisí?: el Castillejo i la Dar al-Sugrá. Almohades: monumentalitat i rigor religiós a les mesquites africanes. Art Nazarí. Arquitectura simbòlica i àulica Espai i ilusió. L’Alhambra: estructures i tipologies arquitectóniques.
5.8. "Art mudèxar" o Simbiosi d'arts islàmic i cristià a la Península Ibérica. La població mudèxar: naturalesa, estatus, oficis. El debat historiogràfic. ¿Constant històrica o estil? Simbiosis de tradicions. Sinagogues. Tipologies templàries, residencials i funeràries. Els focus regionals. Promotors: parròquies, ordres monàstiques i militars, capítols catedralicis. El gust mudéxar a les corts reials hispanes. De Alfonso VIII a Pedro I vs. Pere el Ceremoniòs: Tordesillas, Sevilla i l’Aljafería. Els Trastámaras i les seves empreses: Segovia i Saragossa.