Molts dels termes que fan referència al temps deriven de termes referits a l’espai. De l’aquí / allà passem a l’ara / aleshores. Per això podem arribar cap allà a les cinc o recordar el que vam fer un any enrere. En totes les llengües el temps és una línia recta on el punt de referència és l’ara. Habitualment, en aquesta línia el futur se situa davant, mentre que el passat queda darrere.

En aimara, en canvi, el passat s’anomena nayra timpu ‘el temps de l’ull’, és a dir, el temps davant dels meus ulls, i demà es diu ‘el dia de darrere’, el dia que tinc darrere. Així doncs, per a la comunitat aimara la línia temporal està orientada cap endarrere, i no cap endavant com en la nostra llengua.

La gestualitat està d’acord amb aquesta conceptualització de l’espai. Els parlants d’aimara gesticulen cap endavant quan parlen del passat i cap endarrere quan parlen del futur. Per mirar cap al futur, giren el cap enrere per sobre de l’espatlla esquerra.

Aquesta concepció temporal, però, està sent substituïda per l’occidental a causa de la influència intensa de l’espanyol, que posa en dubte la mateixa supervivència de la llengua aimara, si més no en algunes zones.

Fonts:

Kevin Ezra Moore (2011), «Ego-perspective and field-based frames of reference: Temporal meanings of FRONT in Japanese, Wolof, and Aymara», Journal of Pragmatics 43, 759–776.

Núñez, Rafael; Sweetser, Eve, (2006), «With the future behind them: convergent evidence from Aymara language and gesture in the crosslinguistic comparison of spatial construals of time», Cognitive Science 30 (3), 1–49.