La teoria de l'aferrament o vincle afectiu (attachment), junt amb la psicoanàlisi, sosté que la relació d'amor i tendresa que un infant té amb les figures de criança és una base important per la salut mental. 

A la dècada actual, els avenços en el camp de la psicologia evolutiva i la investigació neurobiològica, han mostrat com la comunicació afectiva entre la diada mare-infant és crítica per una òptima maduració dels sistemes cerebrals que regulen els processos emocionals, la modulació de l'estrès i la capacitat d'autoregulació.

La capacitat de la mare per fer que l’infant es senti protegit, segur i estimat és tan important que autors com Wat (2003) escriuen  “Si un infant creix amb experiències de separació, dolor, por o ràbia, llavors el seu desenvolupament no solament pot seguir una via patogènica sinó que hem de pensar que el substrat neurobiològic també en pot resultar afectat”.

Els nostres estudis cerquen indagar si els diferents  trastorns de la personalitat i de l'afectivitat en persones adultes es relacionen amb patrons determinats del sistema intern de vincle afectiu.

Aconseguir un equilibri i capacitat de regulació emocional i una estructura de personalitat que et permeti fer front a les incerteses de la vida no és una tasca fàcil. Hi ha persones més fràgils que altres, més vulnerables que altres. Els factors externs com la pobresa, la inestabilitat laboral, la solitud, el consum de substàncies tòxiques, les relacions conflictives, entre altres, es poden considerar de risc. Però hi ha altres factors importants que romanen més ocults: la història afectiva amb les figures d’aferrament, el dol per les separacions i pèrdues, la por, l’ansietat, la ràbia, la culpa i altres emocions viscudes ens fan fràgils i vulnerables. 

Els pares i mares vulnerables tenen més dificultat per oferir el marc de cura i protecció estable que els infants necessiten trobar en les seves figures d'aferrament. Alguns d'aquests pares i mares poden arribar a situacions de maltracte o desprotecció envers els seus fills/es. 

Aquesta línia de recerca comprèn l'estudi de les històries de criança, el món relacional intern, el patró de vincle afectiu, les competències parentals i la construcció de la capacitat de resiliència al llarg de la infantesa, adolescència i vida adulta.  

El joc mare-infant (pare-infant) té un paper primordial en el procés de desenvolupament de la regulació emocional, les capacitats intersubjectives i les relacions afectives entre pares-fills.

El nostre grup de recerca està especialitzat en l'estudi de la relació afectiva entre mare-infant (pare-infant) a través del joc. Hem dissenyat una prova per valorar l'ajustament mare-infant i el nivell de desenvolupament infantil. El nostre programa (mother-child play therapy) va adreçat a l'optimització de les competències parentals i l'ajustament amb l'infant a través del joc. Una variant del nostre programa de joc mare-infant és emprada en el cas d'infants menors de tres anys que presenten lleugers retards o desfasaments cronològics del seu procés evolutiu, sovint a l'àrea lingüística i adquisició de la capacitat simbòlica.

Recerca que segueix els estudis de Frans Plooij sobre els canvis ràpids en el desenvolupament durant el primer any de vida. Els períodes de regressió o re-progressió, també anomenats períodes sensibles del desenvolupament, són períodes de canvi ràpid que solen desestabilitzar l'organisme infantil. Davant els canvis interns, els infants solen activar conductes d'aferrament, cercant la protecció i seguretat. Durant el primer any de vida, diferents investigadors hem pogut mostrar, que aquests episodis d'irritabilitat i plor es donen en unes setmanes determinades, després de les quals es sol donar l'emergència de noves habilitats o capacitats (transicions del desenvolupament). El fenomen ha estat estudiat en primats i infants humans per diferents laboratoris i grups de recerca europeus, entre els quals figura el nostre Laboratori.