L'ASSIGNATURA PORTA COM A SUBTÍTOL QUE DEFINEIX EL CONTINGUT:
Cartografies contemporànies per a les pràctiques artístiques recents (1977-2012)
Qui diu que no interessa l'art contemporani? Des de l'any 2007, la Tate Modern de Londres, amb una programació dedicada específicament a l'art contemporani, s'ha convertit, amb més de 5 milions de visitants l'any, en el tercer museu més visitat del món (darrere el Louvre i el British Museum). I el Reina Sofia de Madrid, l'any 2011, pràcticament va igualar els visitants de El Prado. Per fi s'estan trencant els tòpics i estereotips que feien de l'art contemporani un art banal, prescindible i frívol. Això es correspon amb la necessitat de conèixer millor l'art de la nostra època i la sensació creixent que ha canviat la nostra forma de veure i entendre el món.
Els darrers 35 anys han quedat marcats per profundes convulsions, a nivell internacional, en l'àmbit polític, econòmic, social i cultural. I les pràctiques artístiques, així com les institucions museístiques, no n'han estat al marge. Durant aquestes dècades s'ha modificat sustancialment la noció d' "artista", d' "obra d'art" i d' "espectador", i això ha forçat a qüestionar les metodologies historiogràfiques tradicionals per aproximar-se a l'art de la nostra època i els relats amb els quals aquest pot esdevenir legible i comprensible.
En aquesta assignatura es plantejaran diferents cartografies per acostar-se a la complexitat de les pràctiques artístiques recents, prenent com a punt d'inflexió 1977, l'any en què s'inaugura a París el Centre Georges Pompidou ("Beaubourg"), es mostra a Nova York l'exposició "Pictures", té lloc la Documenta 6 de Kassel i mor Blinky Palermo. La dècada anterior va viure l'emergència d'una generació d'artistes que havien començat a provocar canvis sustancials en el món de l'art. Però és a partir de finals dels setanta que comencen a generalitzar-se diversos fenomens que seran objecte d'anàlisi i estudi durant el curs: en primer lloc, la introducció de les problemàtiques postmodernes en l'àmbit de l'art, amb l'entrada de perspectives explícitament feministes, postcolonials i de crítica institucional o activisme polític; però també, noves narratives, nous escenaris, noves pràctiques, nous models teòrics.
Totes aquestes mutacions configuren un panorama realment complex i alhora fascinant, que desborda fins i tot l'immens interés que, per si mateixos, tenen alguns artistes en concret. Així, l'assignatura abordarà l'estudi singularitzat d'alguns artistes d'entre els més significatius dels que han marcat la nostra època, tenint en compte que aquesta està travessada per cronologies diverses. I, al mateix temps, es plantejarà, entre d'altres perspectives, la irrupció en l'escena artística del multiculturalisme, la teoria queer, l'estètica relacional, així com la generalització de nous llenguatges artístics sorgits a partir de la hibridació amb els universos de la fotografia, el cinema, la música o les arts escèniques.
La metodologia de les classes serà explícitament multidisciplinar, i abordarà el fenomen artístic dels darrers 35 anys a partir de l'estudi dels artistes i les tendències més rellevants, del context museístic i institucional, dels nous referents teòrics i d'alguns esdeveniments significatius d'ordre polític, economòmic o cultural.
Quins noms d'artistes seran convocats en el curs? Entre molts altres, Gerhard Richter, Olafur Eliasson, Doris Salcedo, Nan Goldin, William Kentridge, Jeff Wall, Shirin Neshat, Cildo Meireles, Nancy Spero, Hans Haacke, Martha Rosler, Hito Steyerl, Ai Weiwei.... però també Joseph Beuys, Sigmar Polke, Marcel Broodthaers, Krzysztof Wodiczko, Michelangelo Pistoletto, Alexandra Riera, Aernout Mik, Ursula Biemann, Ricardo Basbaum, Dias & Riedweg, Hans Peter Feldmann, Anish Kapoor, Öyvind Fahlström, Lothar Baumgarten, Alan Sekula, Ibon Aranberri, María Ruido...
De quins espais parlarem? De l'aparició del Beaubourg a París i de la Tate Modern a Londres, però també del Palais de Tokyo i de la Documenta de Kassel, o de la Bienal de Sao Paulo i de la de Sydney o Johannesburg. Però també de l'emergència de cultures artístiques abans silenciades pel colonialisme etnocèntric i pràctiques artístiques que han posat el cos, la identitat i el gènere en el centre d'una impugnació renovada...
Com van plantejar Deleuze i Guattari, és l'hora de fer mapes, i ja no calcs: "Si el mapa s'oposa al calc és precisament perquè està orientat a una experimentació que actua sobre la realitat. El mapa no reprodueix un inconscient tancat sobre si mateix, sinó que el construeix". Cal, doncs, "fer mapes, com ho fan l'orquídia i la vespa; és més acció que representació; la cartografia, abans que representar un món que ja està donat, suposa la identificació de nous components, la creació de noves relacions i territoris, de noves màquines". I què en pot restar, al capdavall, d'aquestes noves cartografies? Noves formes de replantejar la nostra mirada al món i, fins i tot, la nostra pròpia identitat.
|
OPoptativa |
6 |
A |
1primer semestre |