1. Presentació de l'obra en el seu context
2. L'estètica transcendental
3. L'Analítica transcendental: capítol 2
4. Dialèctica transcendental: llibre I i cap. 3 del llibre II
5. Doctrina transcendental del mètode: capítol 2
6. El lloc de la Crítica de la raó pura en el kantisme.
7. Perspectives ulteriors
Dos exàmens, un de parcial que no allibera matèria, però els resultats del qual modulen els de l'examen final. S'hi avaluarà el coneixement i la capacitat d'expressar-lo adequadament.
Criteris específics de la nota «No Presentat»:
No lliurar l'examen final
Ateses les dimensions del curs, que fan inviable la lectura de la Crítica de la raó pura en la seva integritat, es proposa de concentrar-se en alguns passatges, a l’entorn dels quals se centraran les sessions a classe. No cal ni dir que un seguiment òptim del curs requeriria, però, la lectura del llibre sencer, i agrairia també la de la Crítica de la raó pràctica. Es pressuposa, en tot cas, un coneixement general de la filosofia kantiana, com ara el que pot subministrar la lectura dels Prolegòmens i de la Fonamentació de la metafísica dels costums. Cal que tot estudiant disposi d’un exemplar de la Crítica de la raó pura; les pràctiques consisteixen en la seva lectura.
Edicions de la Crítica de la raó pura. L’edició estàndard és la de l’editorial Meiner; no és mensypreable la de Reklam; l’edició més assequible és la de Suhrkamp. A aquestes edicions de butxaca, cal afegir la de l’Acadèmia Alemanya de Ciències (vols. III i IV dels Kant’s gesammelte Schriften, a l’editorial Walter de Gruyter).
Traduccions. Al francès, la traducció més utilitzada (revisada a cada reedició) és la de A. Tremesaygues i B. Pacaud (P.U.F., París, 1905); és prou recomanable (i especialment pràctica, atès el caràcter general de l’edició, amb notes sovint valuoses) la de A. J.-L. Delamarre i F. Marty (a partir de l’antiga versió de J. Barni, París, 1869) continguda en el primer dels tres volums d’Oeuvres philosophiques de l’editorial Gallimard (“La Pléiade”, París, 1980). A l’italià, destaquen les traduccions de G. Colli (Adelphi, Milà, 1957) i P. Chiodi (U.T.E.T., Torí, 1967). A l’anglès, ha marcat tota una època la de N. Kemp Smith (Macmillan, Londres, 1929), que és encara omnipresent. Al castellà, l’única traducció recomanable és la de P. Ribas (Alfaguara, Madrid, 1978).
Quant a la bibliografia secundària sobre el kantisme, s’indicarà els primers dies de classe.