Doctor en filosofia. Professor jubilat de la UdG.

Fer de síndic, un càrrec d’auctoritas, no de potestas

L’exercici del càrrec de síndic és lluny de la potestas entesa com a autoritat executiva d’un càrrec de govern, però també és molt diferent –tot i algunes confusions– de la pròpia d’un jutge. És un càrrec que ni mana, ni sentencia: ajuda a buscar justícia. En aquesta cerca s’espera que faci servir, per posar al servei de qui ho necessiti, allò que se n’ha dit «autoritat moral», la vella auctoritas romana, avalada per la legalitat actual i el consens social entorn de la figura.

En aquesta cerca, i en interaccions múltiples que sempre he agraït, he pogut conèixer força més la universitat des de la perspectiva, tristament privilegiada, de la queixa de molt diverses persones per errors o males pràctiques de la institució, que sovint s’escapen, queden soterrades o fins i tot són voluntàriament amagades. A més del coneixement, però, s’obté una certa recompensa d’ordre emocional, de sentit profundament humà: la vivència de l’intercanvi de confiança amb qui se t’acosta i t’explica el seu malestar, la seva queixa, la seva protesta, el que sigui; una confiança que sol créixer i millorar en el transcurs de les gestions i converses necessàries per mirar de resoldre el problema. Sentir que reps aquella confiança perquè la persona se sent escoltada i respectada en la seva situació de vulnerabilitat és humanament molt valuós. Fins i tot, però, si en alguns casos era impossible per raons objectives una solució satisfactòria, es compartia un sentiment positiu –malgrat la decepció– amb expressions de molt valor com ara «Gràcies per haver-me escoltat i lluitat per la meva causa». Expressions que el síndic agraïa igualment perquè també s’havien compartit confiança, raonaments, sensibilitat, independentment del resultat. Per sort, la majoria de queixes assolien graus positius de resolució.

Un exercici, doncs, institucionalment i humanament molt valuós i enriquidor. I crec, sobretot, que útil alhora per a les persones que hi acudien i per a la Universitat mateixa.

Doctor en ciències (Químiques)

Vida de síndic

La Sindicatura de Greuges de la Universitat de Girona va ser un encàrrec i una responsabilitat que vaig assumir amb il·lusió, amb molta il·lusió. Era una feina de caràcter constructiu que s’avenia amb la meva trajectòria universitària, i jo tenia la intuïció que era una forma de contribuir al bon funcionament de la Universitat i a la resolució amistosa dels conflictes.

Ja coneixia l’ambient de la Universitat i creia que el càrrec podia ajudar-me a conèixer-la millor i més profundament, si hi posava voluntat i una actitud oberta.

Un dels aspectes més temptadors era haver d’afrontar una gran diversitat de casos i situacions que em permetrien aprendre dia rere dia coses noves, tant dels encerts com dels errors.

Vaig participar en la constitució de la Conferència Estatal de Defensors Universitaris (CEDU), a la trobada de Madrid de l’any 2007, i vaig formar part de la primera junta.

També vaig participar en diverses reunions de l’Associació Europea de Defensors Universitaris (ENOHE, European Network of Ombuds in Higher Education).

Vaig gaudir del suport amable i dedicat de la Carme i la Lluïsa, a la secretaria de l’oficina del Síndic; més tard s’hi va incorporar la Rosa.

Vaig tractar de posar pau quan intervenia i cal reconèixer que sempre em vaig trobar amb una bona col·laboració de la gent de la Universitat.

Pedagog i màster en resolució de conflictes i mediació

El conflicte com a oportunitat de millora i de progrés institucional

El setembre de 1999 iniciava una etapa de gairebé cinc anys com a síndic de la UdG amb una pretensió ben explícita: provocar canvis. A vegades petits canvis, altres amb més projecció, conscient que al síndic no li pertoca ni dirigir ni gestionar. Però conscient també de la funció de presentar propostes que orientin l’evolució de la institució cap a quotes de qualitat i justícia més elevades. Sabedor que l’objectiu darrer no s’assoleix amb la necessària resolució de cadascun dels casos particulars atesos, sinó amb l’eficàcia de la recomanació oportuna per modificar les condicions que han generat el greuge. Les universitats, si de debò volen millorar el seu nivell d’excel·lència, han d’optar per una cultura positiva que interpreti el conflicte com a oportunitat de millora i de progrés institucional.

Professor jubilat. Doctor per la Universitat de Girona.

De síndic dels estudiants a síndic de la Universitat

La Universitat de Girona, des del seu Claustre Constituent, fa una proposta força innovadora: un mecanisme de garantia i defensa dels drets dels estudiants, que es concretava per primera vegada en una universitat de l’Estat espanyol en la figura dels síndic dels estudiants. Es tractava d’una experiència que es pretenia que fos provisional, i que la pràctica de la institució en marqués el desenvolupament futur i la comunitat universitària gironina li donés, a partir de la valoració dels seus resultats, un lloc en els Estatuts de la Universitat. I així es va anar estenent aquesta figura al conjunt de la comunitat universitària.

D’aquests primers anys en tinc molt bon record: fer créixer una figura nova en un marc institucional en construcció fou un privilegi. Que el rector Nadal hi confiés i la comunitat universitària em fes costat m’omple d’enyorança i satisfacció.

Per acabar, permeteu-me una reflexió: el síndic, per damunt de les seves tasques d’atenció a la comunitat, representa la voluntat de ser transparents, de ser estrictes en el compliment de les obligacions. És sobretot un símbol del que volem que sigui la Universitat: una institució que ensenya i investiga, que treballa amb el coneixement i amb la transmissió d’aquest coneixement; un conjunt de dones i homes que treballen plegats per una societat millor.