Molts dels termes que fan referència al temps deriven de termes referits a l’espai. De l’aquí / allà passem a l’ara / aleshores. Per això podem arribar cap allà a les cinc o recordar el que vam fer un any endarrere. En totes les llengües el temps és una línia recta on el punt de referència és l’ara.  

En català la línia temporal té una orientació horitzontal (podem pensar en els bons temps que han quedat enrere o mirar endavant, cap al futur) i la nostra gestualitat va d’acord amb aquesta concepció temporal. En xinès també es parla del temps en termes de ‘davant’ (quian) i ‘darrere’ (hòu), tot i que l'orientació és la inversa (davant hi ha el passat i darrere el futur). Però, alhora, també es fan servir metàfores espacials que revelen una línia temporal vertical. Així, shàng (amunt) i xià (avall) es fan servir habitualment per parlar sobre l’ordre d’esdeveniments, setmanes, mesos, etc.; el primer (amunt) es correspon amb el nostre darrere-abans i el segon (avall) es correspon amb el nostre davant-després. La gestualitat també coincideix amb aquesta orientació vertical.