La Universitat té 30 anys. Coneix-ne la història i el present. Construeix el seu futur.
14 de febrer 2017
Informa't sobre els graus, els postgraus i tota l'oferta formativa de la UdG.
La docència es concentra en les facultats i escoles, i els departaments assumeixen la recerca, que també duen a terme instituts i càtedres, divulgadors alhora del coneixement.
Al Marroc es considera que els nounats són els més susceptibles de patir mal d’ull, per això no se’ls ha de mirar gaire ni fer-los compliments directes. Les mares els protegeixen amb talismans i amb la recitació de versets alcorànics.
Dins la comunitat mandinga es creu que les dones embarassades no poden estar-se despullades a l’aire lliure, perquè això podria fer que el nen nasqués amb problemes mentals, o amb un quocient intel·lectual molt baix.
En la cultura quítxua se celebra un ritual funerari de comiat anomenat pitsqay el cinquè dia després de la mort. Al matí es renta la roba de la persona morta que encara es pot aprofitar per treure’n qualsevol rastre, i es crema la que ja no serveix. A la nit, la roba seca es posa sobre la taula, i els familiars i amics es reuneixen per acomiadar-la amb càntics i l’evocació dels bons records, tot compartint un menjar.
Després d’aquest ritual del pitsqay, no s’ha d’anomenar el difunt, ja que anomenar-lo seria invocar-lo (i cal deixar-ne marxar l’ànima).
Font: Francisco Carranza Romero, El mundo de los muertos en la concepción quechua
El susto és una patologia popular, freqüent a la zona andina, que provoca malaltia i fins i tot la mort. En les cultures quítxua i aimara, l’individu es compon de tres ànimes, una de les quals és l’ajayu, que quan es desprèn del cos provoca la malaltia del susto. Un dels primers símptomes del susto és la diarrea.
La malaltia de la gloria apareix quan cau un llamp i el fum entra dins la persona. El tro espanta la persona. Aquesta patologia provoca tos, febre i afebliment. Pot causar la mort i només por tractar-la un terapeuta tradicional mitjançant una cerimònia ritual.
L’orejo o orejeadura és una patologia popular que apareix quan l’olor d’un mort (humà o animal) entra dins la persona. Es considera un motiu de mort freqüent entre els nens; per això les dones embarassades no van mai al cementiri.
En la cultura quítxua i aimara l’escalfor és molt important perquè un part vagi bé i la partera no pateixi sobreparto, considerat una de les causes de mort principal en les dones. L’enterrament de la placenta després del part és també molt important per augurar un bon futur al nadó acabat de néixer.
Les neteges energètiques de les habitacions i els llits de persones malaltes o que hagin mort es consideren necessàries a l’àrea andina per eliminar-ne les males energies, com expliquen els testimonis següents:
Font: Susana Ramírez Hita, Calidad de atención en salud. Prácticas y representaciones sociales en las poblaciones quechua y aymara del altiplano boliviano. La Paz: OPS/OMS, 2010.
Si neix un nen amb un hemangioma hi ha la creença que la dona ha robat algun objecte i s’ha enganxat al cos de la futura criatura. D’altra banda, les dones embarassades eviten el contacte amb persones o animals que tinguin deficiències o discapacitats, ja que pensen que el fill que ha de néixer tindria alguna malformació.
El primer bany del nadó és molt important. En la majoria de zones del país és costum que l’aigua estigui freda. D’aquesta manera el nen serà resistent, àgil, llest i valent. En aquest primer bany se solen afegir a l’aigua diversos objectes: plata, herbes (busuic), mel (perquè tingui la paraula dolça com la mel), un ou d’ànec (perquè el nadó sigui sencer com un ou i no plori a l’hora del bany), llet (perquè tingui la pell blanca i dolça com la llet), nous (perquè sigui resistent), flors (perquè sigui atractiu), etc. El primer bany es fa d’acord amb un ritual on es pronuncien unes paraules concretes. S’ha de fer abans del vespre perquè el nen no plori ni es desperti a la nit.
Segons una creença tradicional present a tot el país, les Ursitori són tres fades germanes que dicten el destí del nadó en les tres primeres nits de vida. Per això s’acostuma a deixar les portes i les finestres obertes, per cultivar un ambient d’alegria i no molestar els esperits de les fades. A més, es posa blat, aigua i oli a l’habitació de la criatura com a regals per als esperits.
Pel que fa a la lactància, en la primera presa es llença una petita quantitat de llet i s’han de rentar els pits amb una aigua especialment preparada per donar el pit (infusions de plantes beneïdes). Es considera que si la llet surt sense estimulació és que el nen té gana, així que se l’ha de posar de seguida al pit. També es preparen infusions de llavors de fonoll o barreges de diferents plantes per fer augmentar la quantitat de llet.
Font: Mediación intercultural en el ámbito de la salud, Fundación ”la Caixa”, 2009
La cultura tradicional de la comunitat rom es basa en l’oposició entre pur (uzo) i impur (maxrime). La part superior del cos és considerada pura; la part inferior, impura. El cap és el lloc on se situen la sort (baxt) i l’honor (pakiv).
La neteja del cos està considerada lazavo ‘vergonyosa’, i per això es fa en secret i en un lloc allunyat de la casa. Es prefereix la dutxa, ja que el bany implica banyar-se en la impuresa pròpia i pot dur a esdevenir maxrime. Demanar pels lavabos és vergonyós; quan s’hi ha d’anar es fa servir l’eufemisme au te dikhau le grasten ‘vaig a veure els cavalls’.
Atès que la part superior del cos és uzo, les dones poden mostrar els pits i alletar en públic. En canvi, els genolls i els turmells, a causa de la impuresa de les parts inferiors, han d’estar sempre coberts; per això les dones duen faldilles llargues. Les dones embarassades són maxrime i representen un perill per a la comunitat, igual que les dones que estan menstruant.
Ser o esdevenir impur equival a l’autoexclusió de la comunitat. Pot tenir conseqüències greus des del punt de vista social i sobre la salut: malalties, esterilitat, marques (taques a la cara, caiguda dels cabells), i fins i tot una mort prematura.
En la cultura tradicional el fenomen de la mort té dues parts: la mort del cos, considerat impur, i la separació de l’ànima, que emprèn el viatge cap al món dels morts. En general s’evita parlar de la mort o de la malaltia com a mesura de protecció. No es fa servir el nom de la persona morta, fet que duria desgràcies, sinó que se l’anomena per la posició que ocupava o amb un pronom (ell).
Font: Mediación intercultural en el ámbito de la salud, Fundación ”la Caixa”, 2009.
Escull quins tipus de galetes acceptes que el web de la Universitat de Girona pugui guardar en el teu navegador.
Les imprescindibles per facilitar la vostra connexió. No hi ha opció d'inhabilitar-les, atès que són les necessàries pel funcionament del lloc web.
Permeten recordar les vostres opcions (per exemple llengua o regió des de la qual accediu), per tal de proporcionar-vos serveis avançats.
Proporcionen informació estadística i permeten millorar els serveis. Utilitzem cookies de Google Analytics que podeu desactivar instal·lant-vos aquest plugin.
Per a oferir continguts publicitaris relacionats amb els interessos de l'usuari, bé directament, bé per mitjà de tercers (“adservers”). Cal activar-les si vols veure els vídeos de Youtube incrustats en el web de la Universitat de Girona.
La web de Universitat de Girona utilitza galetes pròpies i de tercers amb finalitats tècniques i analítiques. Per administrar-les utilitzi el gestor. Si desitja més informació accedeixi a la Política de galetes.