Un equip d’investigadors de la UdG liderat per Òscar Prieto ha fet públic els resultats del projecte Track-IN que té com a objectiu oferir un model d’avaluació de l’efectivitat dels Serveis Públics d’Ocupació en l’activació dels joves entre 25 i 29 anys que ni estudien ni treballen (NEETS) en entorns rurals.
En el projecte Tr@ck-IN: Public Employment Services Tracking Effectiveness in Supporting Rural NEETs, hi participen nou universitats europees i l’Organització Internacional del Treball (OIT) amb el suport de les EEA and Norway Grants. L’equip de recerca de la UdG, que compta també amb els investigadors Omeed Agahi i M. Isabel Pell Dempere, ha dut a terme un seguiment durant sis mesos de més d’un miler de joves d’entre 25 i 29 anys registrats als serveis públics d’ocupació d’Espanya que ni estudiaven ni treballaven.
Els principals resultats per a Catalunya, amb una mostra de prop de 400 joves, posen de relleu que després de 6 mesos, el 61% dels joves catalans que ni estudiaven ni treballaven es varen activar laboralment mentre que el 39% encara no ho havien fet.
A més, la majoria de joves (el 53%) destaquen que no varen ser contactats per part del SOC per rebre alguna oferta de feina o formativa. Aquest percentatge augmenta fins el 63,5% en entorns rurals.
Així mateix, el 14% dels joves declaren haver rebut alguna oferta de feina a través del SOC durant sis mesos. Els joves de contextos rurals declaren rebre menys ofertes de cursos de formació (17%) que els joves d’entorns urbans (24%).
De l’estudi també es desprèn que el perfil del jove que s’activa més fàcilment passats sis mesos és el que té estudis superiors (59%) i que els joves que tenen més dificultat a l’hora d’activar-se solen ser dones, persones immigrants i persones amb estudis primaris.
L’opinió dels joves sobre la utilitat dels Serveis Públics d’Ocupació (SPO) es pot dividir en dos grans grups. Un grup que no té una visió gaire positiva i no troba que els SPO aportin a l’hora de cercar feina (el 40%), i un altre grup (el 60% restant) que hi troba utilitat però més aviat poca. En el treball de camp qualitatiu s’evidencia la dificultat dels joves per entendre la complexitat de la xarxa d’actors que participen en les polítiques actives del mercat laboral pels canvis recents en els marcs normatiu i impactes negatius en els programes.
Així doncs, com a principals reptes, l’estudi planteja la necessitat de flexibilitzar els requeriments per a l’homologació d’espais, el catàleg d’especialitats, la burocràcia, la legislació restrictiva, els requeriments de participació, la incompatibilitat de participació en cursos amb la recerca de feina, la comunicació per les Xarxes Socials amb els joves i el seguiment post-formació. Els joves que ni estudien ni treballen afegeixen la necessitat de centralització de cursos de formació a les grans ciutats i ofertes de feina, la precarietat i estacionalitat laboral, la despoblació, l’accés a l’habitatge i la relació distant que perceben amb els Serveis d’Ocupació.
Algunes recomanacions polítiques basades en els resultats
En base als resultats, l’equip d’investigació fa algunes recomanacions polítiques com la creació d’un model català d’ocupació juvenil més flexible que l’actual que tingui en compte l’excepcionalitat rural en l’homologació d’espais, nombre de participants o altres requisits. També es proposa facilitar la justificació i reduir la burocràcia, tal com es fa en alguns programes empresarials de formació continua (Persona formada – persona pagada); portar a terme un procés d’acompanyament més personalitzat, que tingui en compte les habilitats no cognitives i que treballi amb els joves a mig termini. En aquesta línia es poden dur a terme orientacions i programes de mentoria.
Així mateix, proposen establir mecanismes de comunicació directe amb els joves similars a les que ja utilitzen en el seu dia a dia (WhatsApp, etc.), la creació d’un programa pilot que tingui en compte aquestes característiques en un territori concret (amb concertació territorial o no) i avaluar les possibilitats d’escalar-lo a nivell català, i facilitar ajuts més adequats al transport, mobilitat i habitatge (si l’assistència als cursos o formacions ho requereixen).
En definitiva, apunten a un canvi de paradigma cap a un model de co-creació de programes on els joves que no estudien ni treballen (NEETS) també pugin formar part del disseny i l’avaluació.