El divendres 28 de novembre, Xènia Frigola Tepe va defensar la seva tesis doctoral, dirigida pels doctors Marta Muñoz Frigola i Jordi Viñas de Puig, l’objectiu de la qual és avaluar l’estat de conservació de la sardina en diferents regions del Mediterrani occidental (el golf de Lleó, la costa catalana i el mar d’Alboran) amb condicions ambientals diferenciades per tal de definir paràmetres per a una explotació sostenible. La sardina és una espècie pelàgica d’aigua freda-temperada reconeguda pel seu elevat valor ecològic, comercial i nutricional. No obstant això, les captures anuals de sardina han disminuït notablement en les darreres dècades, fet que ha anat acompanyat d’una reducció en la seva longitud total, la talla de maduració sexual i la condició corporal.

Els resultats de la recerca mostren que les sardines del golf de Lleó són petites i presenten una mala condició durant tot l’any, probablement a causa de l’impacte de contaminants i canvis en la composició del zooplàncton, que han desencadenat una estratègia d’alimentació menys efectiva. Aquestes sardines inverteixen energia en la reproducció, en detriment del creixement i la supervivència postposta. A l’extrem oposat, les sardines del mar d’Alboran són grans i amb bona condició. Aquestes sardines es beneficien d’una elevada disponibilitat de recursos durant tot l’any i s’alimenten activament durant el període de posta. Finalment, les sardines de la costa catalana presenten una talla intermèdia i una condició marcada pel fort patró estacional. Durant la primavera-estiu s’alimenten intensament i acumulen l’energia per utilitzar-la pel desenvolupament de les gònades i la posta a l’hivern.

En una comparativa a escala regional més reduïda, han observat que el règims tèrmics diferenciats de la costa catalana afecten l’estat de salut de la sardina. A la costa nord, en aigües més fredes, les sardines es troben en millor condició i mostren una posta més avançada al temps, mentre que al sud presenten una major càrrega parasitària. A més, han detectat una correlació negativa entre l’abundància de paràsits i la condició corporal de les sardines. La gran majoria dels paràsits identificats pertanyen al gènere Hysterothylacium, i no s’ha trobat cap cas d’Anisakis en les sardines analitzades. La tesi també confirma la presència del paràsit Ichthyodinium chabelardi en ous (11,5%) i ovaris (22,5%) de sardina. Atès que aquest paràsit causa una mortalitat del 100% en els ous infectats, la seva presència a la costa catalana és una més de les múltiples amenaces que actualment afecten l’espècie.

La sardina realitza múltiples postes entre octubre i abril. Per tal d’implementar una talla mínima de captura s’ha de tenir en compte no només la quantitat sinó també la qualitat de la posta, ja que a femelles més grans més quantitat i qualitat d’ous. Precisament aquesta tesi ha desenvolupat una metodologia alternativa que permet avaluar la qualitat dels ous quan no hi ha ovaris hidratats disponibles. Finalment, el treball aporta una base sòlida per impulsar la creació d’un segell de qualitat per a la sardina de la costa catalana, destacant la riquesa lipídica i l’absència de nematodes del gènere Anisakis. El segell de qualitat contribuiria a revalorar aquest recurs i a compensar les restriccions aplicades per garantir la conservació de l’espècie.