Hi ha dies que la ficció
cansa. En un món, potser saturat, de narratives perfectes i d'històries amb
principi i final, a vegades un busca una altra cosa als prestatges. Potser per
això, tal com suggereix Andrés Trapiello (1998), ens acabem apropant als
dietaris pel «cansament de la ficció» i per la recerca d'una vida real —bruta,
incompleta, contradictòria— que la novel·la ja no ens sap donar. Però no ens
enganyem: llegir un dietari és acceptar una paradoxa fascinant i una mica voyeur.
Ens endinsem en un text que, per definició, va néixer per no ser llegit per ningú
més que pel seu autor —o com a molt per Déu, en la tradició protestant, quan el
gènere començava a caminar—, però que ha acabat exposat, com una ferida oberta
o una màscara ben polida, a mig camí entre el que és íntim i el que és públic
(Picard, 1981).
Ni memòries ni
autobiografia; el present
Sovint es posa tot al
mateix sac: memòries, autobiografies i dietaris. Però la diferència és abismal,
gairebé ontològica. Com apunta Enric Bou (1996), l'autobiografia i les memòries
són, en el fons, una construcció artificiosa: una «utopia unificadora» on
l'autor, des de la vellesa, ordena el passat perquè tot tingui sentit.
L'autobiògraf fa trampa perquè coneix el final de la història; sap que aquell amor
fracassarà o que aquella guerra esclatarà.
El dietari, en canvi, és
únic perquè treballa sense xarxa. Es defineix per la seva ceguesa davant el
futur. És una escriptura del mentrestant, sotmesa a la tirania del calendari,
on l'autor captura el present sense saber si l'angoixa d'avui serà la tragèdia
de demà o passarà per ser una simple anècdota. Aquesta manca d'artifici
retrospectiu, aquesta fragmentació que no busca tancar cap argument, és el que
li atorga una autenticitat que cap altre gènere posseeix.
La màscara i el jo
Un error que es pot cometre al llegir dietaris és
creure que són «sincers». Des que el gènere va sortir de l'esfera privada,
l'escriptura del jo s'ha convertit en una performance. Quan un escriu
«Jo», encara que sigui en la solitud de la seva habitació, ja està construint
un personatge (Luque-Amo, 2018).
Hi ha qui fa del dietari
una gran mentida creativa, com Anaïs Nin, que polia i reescrivia els seus
diaris per forjar-se una llegenda personal, o André Gide, que l'utilitzava com
una eina d'autocontrol moral i estètic davant la galeria. En l'altre extrem,
trobem la bel·ligerància de Witold Gombrowicz, que al seu Diari no busca
la confessió, sinó l'agressió: escriu per imposar-se als crítics, per
construir-se un jo dur que sobrevisqui a la mediocritat cultural.
El taller de
l'escriptor
Per a molts, el quadern (així és com gairebé tots
s’hi refereixen) és simplement l’sparring. És el cas de Tolstoi, els
diaris del qual són un registre obsessiu de la lluita per la perfecció moral,
un lloc on flagel·lar-se per la mandra o la luxúria. Però també és un espai
d'entrenament estilístic: Jules Renard utilitzava el seu diari com un caçador
de papallones, atrapant "imatges" i aforismes amb una concisió
gairebé cruel ("La ironia és la pudor de la humanitat").
En aquesta mateixa línia,
Virginia Woolf veia el seu diari com un taller per "afluixar els
lligaments" del seu estil, un lloc on escriure ràpid, sense miraments, per
després poder encarar la novel·la amb més llibertat. I si parlem de mirar el
món, ningú com Paul Léautaud, el gran cínic, que va convertir el seu Journal
littéraire en una crònica xafardera i despietada de la vida literària de
París, demostrant que el dietari pot ser també una arma llancívola contra la
vanitat dels coetanis, al pur estil de Dant.
El dietari com a
malaltia
Però hi ha una altra mena
de dietari, potser és el que més ens interessa com a lectors, que no neix de la
voluntat de construir un monument ni de fer exercicis d'estil, sinó de la
necessitat de no ofegar-se. És el dietari com a «malaltia», o com a única
teràpia possible.
Pensem en John Cheever, que hi abocava els seus
dimonis —l'alcoholisme, la pulsió homosexual reprimida— per evitar
confessar-los al seu psiquiatre, utilitzant l'escriptura per mantenir una doble
vida (Giordano, 2006). O en l'angoixa de Kafka, que omplia pàgines amb la
constatació de la seva pròpia esterilitat ("No he escrit res",
repeteix sovint), convertint el fracàs en matèria literària.
Aquesta tradició del
dolor té noms propis majúsculs: Cesare Pavese i el seu L'ofici de viure,
un compte enrere lúcid i terrible cap al suïcidi ("Ni una línia més",
escriu a la seva última entrada); Alejandra Pizarnik, que construïa al seu
diari un "palau del vocabulari" per resguardar-se del silenci i la
bogeria; o Sándor Márai, que als seus últims dietaris documenta amb fredor
quirúrgica la desintegració física de la vellesa i la mort de la seva dona. En
l'àmbit més proper i social, els diaris de Rafael Chirbes són una bufetada de
realitat: una crònica de la ruïna moral d'Espanya i de la pròpia intempèrie
afectiva de l'autor.
Els marges i la
dissidència
Finalment, el dietari és el refugi natural dels
qui no encaixen. Dels ingrats com Léon Bloy, profetes que criden contra la
societat burgesa, o dels observadors freds com Ernst Jünger, que als seus Radiacions
descriu l'horror de la Segona Guerra Mundial amb gran precisió.
Però sobretot, és el lloc
dels "fracassats" i els dissidents. Julio Ramón Ribeyro va titular
els seus diaris La tentación del fracaso, reivindicant l'escriptura
fragmentària davant la del "boom" llatinoamericà. I si mirem a
casa nostra, trobem joies incòmodes com els dietaris de Guillem Simó (En
aquesta part del món), un testimoni brutal de l'autoodi i l'alienació
cultural, o l'obra de David Vilaseca (Els homes i els dies), que
utilitza el dietari per explorar la construcció d'una identitat queer i
dissident amb una honestedat feridora.
Fins i tot hi ha espai
per a la mandra intel·ligent, com demostra Iñaki Uriarte, que des de la
perifèria reivindica un dietarisme "menor", escèptic i despullat de
transcendència, que ens recorda que, a vegades, viure i llegir és l'únic que
compta.
En definitiva,
reivindicar el dietari suposa abraçar una literatura del mentrestant que, a
diferència de la utopia unificadora de les memòries, s’atreveix a transitar
sense xarxa per la incertesa del present. Aquesta escriptura, implícitament fragmentària,
no només funciona com a taller estilístic o refugi terapèutic per a
dissidències i fragilitats, sinó que desvela la gran paradoxa del gènere: la
construcció d’una intimitat que, tot i néixer de la solitud i sovint sota una
màscara, acaba oferint al lector —cansat de la ficció perfecta— l’única veritat
possible, la d’una vida incompleta i oberta, capturada just mentre succeeix.
A continuació, us
proposem una tria personal —i, per tant, necessàriament discutible— d’alguns
dietaris:
El cànon català
El taller de l'escriptor
La màscara i el jo
La malaltia i la supervivència
Pau
Expósito Jufré
Referències bibliogràfiques
Bou, E.
(1996). Papers privats: assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques.
Edicions 62.
Giordano, A. (2006). La enfermedad del
diario: en torno a los diarios de John Cheever. Orbis Tertius, 11(12),
1851-7811.
Luque-Amo, Álvaro. (2018). La construcción
del espacio íntimo en el diario literario. Signa: Revista de la
Asociación Española de Semiótica, (27), 745-768.
Picard, H. R. (1981). El diario como género
entre lo íntimo y lo público. 1616: Anuario de la Sociedad Española de
Literatura General y Comparada, IV, 115-122.
Trapiello, A. (1998). El escritor de
diarios: Historia de un cruzado. Península.