Després de la infantesa, que qualificava de "període feliç amb intervals de terror" i en la qual ja havia mostrat vocació d'escriptor, el març de 1946 el van cridar al servei militar i va entrar a formar part dels Royals Marines, si bé en va marxar al cap d'uns mesos, insatisfet i decebut amb les seves capacitats com a soldat. Al cap de dos anys, a la tardor de 1948, va començar a estudiar al Pembroke College, un dels més antics de la Universitat de Cambridge. Allà hi va començar a estudiar el grau d'Història, però es va acabar decantant per l'Antropologia; tres anys més tard es graduava en Antropologia Social havent cursat algunes assignatures del currículum d'Història. Sempre es va mostrar crític amb el funcionament d'aquesta institució, que trobava massa plena de classisme i d'un esnobisme menyspreable.
El juliol de 1951 va viatjar a Sud-àfrica, on es va quedar fins al cap de deu anys, quan el van deportar cap a Anglaterra. Allà hi va veure la segregació social i el règim d'apartheid, contra el qual va combatre al costat d'amics i membres del Partit Liberal i del Partit Comunista, si bé d'aquest segon mai en va ser membre. Els primers anys allà va treballar com a assistent social, com a secretari administratiu i com a superintendent per al Nead (Non-European Affairs Department), i més tard va començar a fer de mestre a diferents escoles del país. L'any 1957 va obrir un estudi fotogràfic i, mentre combinava la fotografia amb la feina de mestre, va començar a retratar la vida de les persones negres i les seves dificultats. A més, no va deixar mai d'escriure, empès pel seu afany de trobar la seva veu literària. Anteriorment, havia conreat la poesia, però no l'havia convençut, i ara s'aventurava amb el teatre: va escriure nou obres (se'n conserven set). Finalment, el 29 d'octubre de 1961 va ser declarat emigrant indesitjable pel govern sud-africà; la Special Branch de Sud-àfrica el va arrestar el 16 de desembre de 1961 i, després d'uns dies a la presó, va ser deportat a Anglaterra el 28 de desembre de 1961.
L’1 de setembre de 1963 va començar a treballar a Cambridge com a professor d’Història d’Anglaterra del segle XVIII al Tech (Cambridge College of Arts and Technology). El 10 de juny de 1969 va conèixer Nancy Anne Looper, amb qui es va casar el 6 d’agost d’aquell mateix any i amb qui va tenir tres filles. El 1972, després del gran èxit de la seva primera novel·la, Riotous Assembly (1971), va deixar la feina al Tech per dedicar-se plenament a l’escriptura, i el 1977 va crear la productora cinematogràfica Clive/Mark/Richard/Sharpe.
El 1992 va viatjar a Llafranc, poble que el va captivar des del primer moment (ell mateix explicava que “va ser un amor a primera vista”) i on viurà la resta de la seva vida (excepte períodes puntuals en els quals va retornar a Anglaterra). El 1994 Sharpe va conèixer la doctora Montserrat Verdaguer, a qui acabaria encarregant que “tu escriuràs la meva biografia quan m’hagi mort”. La primera biografia de Tom Sharpe ha estat publicada el 2023, obra de l’escriptor Miquel Martín i Serra en col·laboració amb la dra. Verdaguer.
L’escriptor, més enllà de les seves setze novel·les, les obres de teatre i les poesies, va escriure diversos dietaris, en els quals anotava somnis o hi esbossava novel·les, i va fer tres intents d’autobiografia, projecte que mai va concloure: Letters to Monsieur Printemps, que va començar el 1998, A Patchwork Life, del 2001, i A Stranger to Himself. Tom Sharpe’s Autobiography. Algunes de les seves novel·les, que s’havien convertit en autèntics clàssics de la literatura humorística, es van adaptar a la televisió i al cinema, com per exemple Wilt, que es va estrenar el 1989. Wilt va ser, precisament, el títol de la seva producció més conegut, traduït i editat arreu del món. A més, sabem que va intentar escriure una continuació de Porterhouse Blue, però no el convencia i la va abandonar; que va començar una novel·la titulada Hacker, que mai va acabar, i que va començar la sisena entrega de Wilt, però va morir abans d’acabar-la.
Pel que fa al reconeixement de la seva obra, aquesta ha estat coneguda arreu i traduïda a nombroses llengües, i ha merescut diversos premis i distincions, entre d’altres el Premi Foyle de teatre amb The South African, el XXIII Grand Prix de l’Humour Noir Xavier Forneret l’any 1986, el Premi LiberPress Literatura de Girona el 2009 i el Premi La Risa de Bilbao el 2010.