En temps difícils de guerres i exilis, malgrat que bona part de la intel·lectualitat estava lluny del país, es va configurar la millor època per les publicacions si tenim en compte la relació entre els mitjans de què disposaven els editors i la qualitat del producte. La voluntat de recuperar el país que corria el risc de desaparèixer va comportar que, com mai abans, s’aboqués molt d’esforç a tirar endavant unes revistes que, tot i les minses audiències, esdevenien autèntiques joies. Un altre dels moments més dolços per les revistes en català va ser el període entre la Mancomunitat i la República amb la publicació D’Ací i d’Allà. El desenvolupament dels diaris és, en aquest cas, fruit d’un context marcat, entre altres, per l’electrificació, els transports i l’alfabetització. Aquestes condicions que aquí es donen al primer terç del segle XX, ja feia un segle que havien succeït a l’Estat francès i, especialment, a Anglaterra i a les ciutats costaneres nord-americanes.
Moltes publicacions han esdevingut referents, però totes han tingut dificultats per sobreviure en el temps, moltes fins i tot s’han vist obligades a tancar. La victòria franquista, per exemple, va significar la fi de l’eclosió de capçaleres que s’havia donat durant els anys 30. Al llarg de la història s’han hagut d’anar superant molts obstacles. Quan semblava que hi havia la capacitat per sobreposar-se a l’endarreriment respecte del continent, esclatava la Gerra Civil i la dictadura. Després de la mort de Franco, les crisis econòmiques es van anar encavalcant i el català ha hagut d’aprendre a viure com a llengua de segona. Està per veure si aquest mercat malmès es recuperarà de les conseqüències històriques que arrosseguen la llengua i el país. El periòdic com a agitador col·lectiu, el doble vessant militant i professional de les revistes, les temàtiques infantil i artística o l’ecosistema únic en el marc dels Països Catalans és el llegat que ens permet saber d’on venim.
Sempre s’ha dit que la història de les revistes en català és fruit de la militància cultural, però cal diferenciar dos tipus de publicacions. Per una banda, les que reflecteixen una societat molt activa, participativa i rica, que també existia en altres països amb major o menor grau. Una altra qüestió és que la militància substituís les experiències professionalitzades per l’absència d’un mercat consolidat. Aquest fet va anar millorant progressivament però no assoleix la seva plenitud ni en els temps actuals. En tot cas, és important assenyalar que, des de fa molts anys, han aparegut projectes que no sorgeixen de l’estricta militància i que han esdevingut empreses potents i sòlides.
Amb l’existència de l’APPEC a partir del 1983, les iniciatives editorials han tingut un suport continu per fer evolucionar el seu projecte. Les línies de suport de les administracions, la publicitat i la compra de subscripcions que gestiona l’associació han dotat aquestes petites estructures de prou múscul per fer grans publicacions de prestigi reconegut arreu.