Facultat de Lletres

Arxiu de notícies

Cerca de notícies


  

Recull de notícies

19/12/2011
El Centre de Recerca d'Història Rural de la Universitat de Girona i l'Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines publiquen un estudi sobre el feudalisme durant els segles XVI i XVII
Biblioteca Historia Rural

Pere Gifre i Ribas, professor d'Història, ha publicat Delmes, censos i lluïsmes. El feudalisme tardà a la Catalunya vella (Vegueria de Girona, s. XVI-XVII) on analitza les transformacions que va experimentar el feudalisme a Catalunya, especialment a la regió de Girona, després de la sentència arbitral de Guadalupe que va posar fi a les guerres pageses del segle XV.

El llibre ha estat publicat dins la Biblioteca d’Història Rural que coediten el Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona amb l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, en col·laboració amb Documenta Universitària

La monografia revisa la pervivència dels mecanismes de control sobre els masos i els seus habitants, els mecanismes jurisdiccionals i les principals formes d’exacció feudal, però també la conflictivitat que varen generar aquests drets dels senyors feudals i les accions de protesta de la pagesia. Tot plegat permet a l’autor reflexionar sobre la reafirmació i la recomposició de la renda feudal a la Catalunya vella en els primers segles de l’època moderna.

 

La recomposició del feudalisme

El sistema feudal, que originàriament s’havia centrat en la servitud personal, va evolucionar cap un feudalisme centrat en la terra. En això hi va tenir un paper central la sentència arbitral de 1486, que va posar les bases de les relacions socials dels segles XVI, XVII i bona part del XVIII. El feudalisme tardà gironí va ser, en essència, un entramat de drets emfitèutico-feudals a favor dels senyors directes, dels senyors jurisdiccionals i dels senyors del delme. Sobre els detentors del domini útil, els senyors útils, pesava un ampli ventall d’obligacions: tasques i altres agressos proporcionals a la collita, censos de tota mena (en treball, en espècie i en diner), lluïsmes quan s’alienava el domini útil, delme, primícies,... 

Tot i que la dependència personal dels senyors útils de masos no va desaparèixer i que els senyors jurisdiccionals varen continuar reclamant les prestacions que els homes propis tenien cap el castell, la condició d’aquests va millorar significativament i en això hi va tenir un paper important la seguretat jurídica que generava poder plantejar litigis davant l’Audiència. Els plets presentats en aquesta instància judicial posen de relleu quin va ser el principal eix de conflicte entre senyors i pagesos: la forma de pagament i la quantia dels delmes, les primícies i les tasques, precisament aquelles obligacions que, en aquests segles, varen convertir-se en el principal component de la renda feudal. La resolució d’aquests conflictes, fruit de les diverses estratègies posades sobre la taula tant pels barons feudals com per les comunitats pageses, va donar lloc a una notable diversitat de situacions que dificulta afirmar simplement quin grup social hi sortí guanyant, per bé que l’autor finalment acaba afirmant que “a la vista de les dades, em sembla, però que en els segles XVI i XVII ens acostem més al vigor i la resistència de la renda que no als seus contraris”.

L’autor

Pere Gifre Ribas (Creixell, Borrassà, 1962) és doctor en història, professor associat de la Universitat de Girona i membre del Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona. Ha publicat diversos estudis sobre l’època moderna catalana, centrats particularment en l’evolució dels senyors útils i propietaris de mas, el feudalisme després de la sentència arbitral de Guadalupe i les corts generals catalanes. Ha participat en diferents publicacions col·lectives i és coautor de Patrimoni i arxiu. Inventari del fons patrimonial Caramany de Corçà (1996), Els Farners: vassalls de senyors i senyors de pagesos (1996), Treballs y desditxas de Fèlix Domènech (2001), Els arxius patrimonials (2002), Història dels Llupià (1088-1771) i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca (2006), Cort general de Montsó (1585). Montsó-Binèfar (2003, 2010).