Aquests mesos de pandèmia la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona s’ha anat llevant cada dia sense el motor que la fa bategar, tot ha passat i s’ha centrat en la virtualitat, tot i el petit miratge de l’inici de semestre. Mentrestant, però hi ha un grup de persones invisibles per a la comunitat que tot i el confinament obren i tanquen les seves portes per mantenir la flama.

Per agrair a totes aquelles persones que conformen la comunitat universitària la seva dedicació i esforç, tot i viure una situació tremendament complexa, la facultat s’ha despertat els darrers dies amb un regal. Un mural de 4 x 3 metres al vell mig del pati, proposta elaborada per l’artista urbà RICE, que intenta posar llum a l’essència de la vida universitària: la reflexió i l’aprenentatge.

Vides fràgils, vides plenes, parla dels vincles i les històries de vida comunitària que ens enriqueixen tant i que hem perdut en temps de pandèmia. En moments difícils, i on ens hem vist abocades a la virtualitat, es vol donar valor a aquells vincles, fils, que d’alguna manera travessen la nostra vulnerabilitat i fragilitat donant valor a les relacions i al que ens connecta. Aquest mural però va més enllà, ja que intenta donar valor a una altra manera d’aprendre en una universitat en pandèmia. Per fer-lo, s’ha comptat amb els i les estudiants de 2n del grau en educació social, els quals a partir de les seves reflexions, escrits i activitats complementàries fetes en dues assignatures han permès inspirar a l’artista.

Segurament la nostra memòria i el nostre record del que ha estat aquest any es situa en la virtualitat, però aquest projecte precisament vol trencar aquesta sensació. Per això, des d’una perspectiva positiva però també amb certa necessitat de modesta revolució, ens mostra com cadascuna de nosaltres sempre estarà present en les parets de la facultat. Memòria i record de que l’aprenentatge es dona a partir del coneixement i la reflexió, i en això mai hi hauran suficients pantalles per suplantar les relacions humanes. Aquelles que donen vida a cada racó de la vida universitària. Mentre duri la pandèmia, però també després, el mural continuarà present, fent valer les nostres històries: fràgils però plenes de vida.  

VIDES FRÀGILS, VIDES PLENES Viure en pandèmia i en unes circumstàncies que mai ens haguérem imaginat ens posa l’atenció en “el nosaltres” i en “els altres” des d’una perspectiva que fins ara no havíem viscut en primera persona. Aquesta situació ens ha posat contra les cordes, i ha amagat en certa manera els vincles comunitaris i aquelles històries de vida que ens enriqueixen. Ens ha desmotivat, ens ha trencat, ens ha desconnectat, i ens ha allunyat del centre de la vida universitària, quan en realitat mai n’hem estat lluny. Som i existim per les nostres relacions, gràcies als espais comunitaris, a les històries que s’entrecreuen entre els companys i les companyes. Ens empoderem no només pel que sabem, sinó també pel que construïm, i pel que som capaces de transcendir cap a la comunitat. Les meves històries acaben sent les teves històries, les nostres històries. Què passa però quan creiem que tot això es trenca? Què passa quan ens veiem obligades a posar fronteres entre nosaltres?

Com a éssers humans ens caracteritzem per la nostra vulnerabilitat, pel nostre malestar i per aquelles cicatrius que ens deixen marques, algunes més profundes que d’altres. Unes cicatrius que ens han ensenyat a amagar, a fer veure que no existeixen, però que des d’aquest mural, o aquesta història que construïm, volem ensenyar a estimar. Quan ens traiem o ens treuen la nostra capacitat de participar, de vincular-nos en allò públic o comunitari, fa que els fils que ens uneixen es trenquin en mil i un bocins. Ara és moment de posar la llum a la nostra essència, en aquells fils que ens connecten, que ens donen vida i que en situacions difícils pensem que no existeixen o ens en sentim totalment desconnectades.

Pretenem donar valor a les nostres vides, fràgils però plenes. Les persones que han fet possible aquest mural, són persones que lluiten, ploren, pateixen depressions, tenen i senten ràbia a vegades, estimen, somriuen, participen, somien, formen part de la comunitat, fan política amb els seus silencis i les seves paraules, però que sobretot necessiten relacionar-se i que són i existeixen perquè el seu record i memòria marcaran la història i vida d’aquestes parets. Connectades quan sembla que estem lluny. Presents quan pensem que no hi som. Vides plenes de fragilitat, però també vides plenes de vida.

2n curs del grau en Educació Social. Curs 2020- 2021

ARTISTA: RICE https://www.instagram.com/ricebarcelona/

Vídeo realitzar per: Anna López Ramió