La Càtedra d’art i cultura contemporanis es va crear el 1998, gràcies en gran mesura a l’impuls de l’aleshores rector, el Dr. Josep Maria Nadal i Farreras. De fet, existien molt poques càtedres en aquells primers anys noranta i nosaltres, molt abans, ja havíem començat a realitzar activitats que després s’ampliarien. Voldria mencionar-les per veure l’atribut fundacional que tenen: pels volts de l’any 1995 vam convidar l’escriptor Rafael Sánchez Ferlosio a fer un seminari sobre Kafka. Durant tres dies consecutius, Ferlosio va realitzar una introducció magistral als escrits de Kafka –més concretament als relats Josefina la cantora i Un artista de la fam-, amb l’assistència d’escriptors, estudiants i persones interessades. L’entrada era lliure i l’aula era plena a rebentar. Paral·lelament, la Secció d’Art contemporani del Departament d’Història i Història de l’Art va tenir la idea de convidar un seguit de professors d’arreu d’Europa, fins i tot nord-americans, per fer classes al grau d’Història de l’Art. Carlo Sini, Giangiorgio Pasqualotto, Franco Rella, Victor Stoichita, Rober Lubar, Valeriano Bozal i Estrella de Diego, entre d’altres, foren alguns d’aquests professors. Així va néixer el primer campus internacional de les universitats catalanes i espanyoles, projecte que creiem que mai més s’ha repetit. Per això, i un cop exhaurit el pressupost que ens donava la possibilitat de tenir tots aquest professors il·lustres, vam crear aquesta Càtedra amb el propòsit de convertir la Universitat en un lloc privilegiat de saber i de transferència del coneixement, una universitat que pogués formar amb la cultura l’esperit crític i el nodriment humanista, polític i espiritual que dona la immersió en l’espai pregon de l’art i la creació, des d’un punt de vista interdisciplinari.
En aquell moment, el departament d’art, sobretot la part de contemporani, s’havia ampliat: Xavier Antich, Tomàs Llorens, Antoni Llena, Dolors Vidal, Maria Recasens i Lluïsa Faxedas (en aquell moment becària) formaren part de la CACC. D’aquesta manera, les activitats van començar ben aviat, amb el finançament de l’Ajuntament de Figueres i el Museu de l’Empordà, amb una clàusula: portar també les activitats culturals a la zona nord de les comarques gironines, amb la importància d’estendre-les arreu del territori, realitzant un seminari anual a Figueres.
Així doncs, van començar les nostres activitats amb un seminari dedicat a la figura d’Antoni Tàpies (un dels primers realitzats sobre l’obra del pintor), sota el títol de Els llocs de l’art, amb la presència del pintor i la seva esposa Teresa; es va poder organitzar gràcies a la seva amistat amb Antoni Llena, artista-professor que també ha publicat, en aquest any de centenari, un llibre sobre els encontres amb Tàpies al seu estudi del Montseny. Norbert Lynton, Valeriano Bozal i Àngel Gabilondo eren entre els ponents.
Van seguir les veus de la poesia europea de Hilde Domin i de Mario Luzi. Hilde Domin, que en realitat es deia Hilde Löwenstein, poeta jueva alemanya que va viure a la República Dominicana fugint del nazisme, va fer a la càtedra una de les seves primeres conferències fora d’Alemanya, on ja era una de les grans poetes reconegudes i reivindicades del segle XX. Mario Luzi és un dels grans poetes italians del segle XX, amic de Montale, d’Ungaretti i de Cristina Campo, autora –assagista i poeta- que –juntament amb la col·laboració d’institucions italianes- va arribar a la CACC, abans de ser traduïda a l’espanyol, en dos seminaris. Campo va ser amiga de María Zambrano a Roma, filòsofa a la que també vam dedicar una jornada d’homenatge en motiu del seu centenari.
Un dels moments àlgids de les activitats de la Càtedra va ser l’arribada de George Steiner, amb la conferència “Té el llenguatge un futur?”. Steiner va compartir amb nosaltres tres dies de converses, complicitats i reconeixements, amb una amistat que perviurà en el nostre record; i que va culminar, l’any 2011, amb el seu nomenament com a doctor Honoris Causa d’aquesta universitat, distinció que vam portar-li personalment, amb el rector Nadal, a Cambridge, on es trobava convalescent. Steiner ha deixat pàgines bellíssimes sobre Girona, un dels seus llocs mítics, i sempre el recordarem: l’amic, l’intel·lectual, el lluitador per la llibertat i el respecte i la importància de les llengües, del llenguatge, de tot allò que ens configura com a éssers humans.
Durant uns anys la Càtedra va tenir la possibilitat de convidar teòrics de l’art d’un gran prestigi: un d’ells va ser l’homenatge a Matti Megged amb presència de la gran crítica de l’art de la postguerra americana Dore Ashton. De Matti Megged vam publicar, amb Maria Dolores Jiménez Blanco, un recull dels seus escrits, i tenim les cartes inèdites que Samuel Beckett li va escriure durant la seva amistat. La presència de Dore Ashton va ser molt interessant pel seu concepte de la llibertat individual i la idea de que tot allò personal és polític, i que l’obra d’art és revolucionaria per ella mateixa, que és el seu fonament.
D’una manera paral·lela trobarem també la presència de Griselda Pollock, una de les gran teòriques del feminisme nord-americà, present a la Càtedra de la ma de Laurence Rassel i Noemí Cohen, aleshores a la Fundació Tàpies. O també de la historiadora jueva Idith Zertal, autora de nombroses obres sobre la Xoà i, ja aleshores, crítica amb l’ocupació d’Israel sobre el poble palestí. Zertal va ser també traductora a l’hebreu dels diaris filosòfics de Hannah Arendt.
Aquest espai vinculat amb l’art i el pensament de la II Guerra Mundial el vam treballar en dos seminaris que vam fer, titulats La imatge possible i La imatge ferida, a partir de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i de l’obra d’art vinculada amb el terror i la violència. Claude Lanzmann, Roberta de Monticelli, Carlo Levi, Elena del Rivero (amb la seva obra realitzada a partir de l’enfonsament de les torres bessones, l’11 de setembre), Marta Marín Dòmine i Xavier Pla, entre d’altres, hi foren presents.
La importància d’implicar-nos amb zones de conflicte actual la vam tractar amb la col·laboració de la Universitat de Sant Petersburg i amb la celebració de tres seminaris, anomenats Imago i icona I,II,III, on vam estudiar les relacions de l’art europeu amb l’avantguarda russa. També vam celebrar al Museu Roerich, a Sant Petersburg, una jornada dedicada a les dones escultores russes del segle XX, reivindicant un llegat artístic molt poc estudiat en terres eslaves. També vam tenir la col·laboració de la Universitat de París 1-Pantéon Sorbonne, amb la Maison de l’Amérique Latine, per l’estudi de dones artistes vinculades amb cultures autòctones sud-americanes, més específicament, l’art efímer d’Ana Mendieta, de Cecilia Vicuña o les performances de Manuel Mendive.
La música i el cinema hi ha estat també presents: amb les jornades “Pensar una pel·lícula”, dedicades a Carol de Todd Haynes i El fill de Saúl, de László Nemes, o amb les obres testimonials dels cineastes experimentals David Perlov o Carmen Castillo, exiliada xilena amb qui vam compartir el seu compromís polític en la narració autobiogràfica de la caiguda d’Allende i l’horror dels fets del nou règim militar. O amb Laura García-Lorca parlant de l’exili de la seva família als Estats Units, en una jornada dedicada a la col·lecció d’imatges-postals de la família Lorca-De los Ríos.
També voldria remarcar que, en l’àmbit de l’Art Català, la CACC ha sigut també pregonament activa. Vam començar amb l’exposició a Cremona, Itàlia, anomenada Picasso, Miró, Dalí e la pittura Catalana nell primo Novecento, el catàleg de la qual va publicar Skira, amb la col·laboració de professors, becaris i alumnes de la UdG. També amb el catàleg de l’exposició La pintura com a experiència d’Antoni Llena, que es va celebrar al Patio Herreriano de Valladolid i al Museu Morera de Lleida; hi vam col·laborar amb Xavier Antich i Lluïsa Faxedas.
També vam organitzar l’encontre internacional Dalí. Noves fronteres de la Ciència, l’art i el pensament, on hi van ser presents científics de la talla de Peter Landsberg, l’inventor de la termodinàmica, els fisics Semir Zeki o Jorge Wagensberg; o també la I Jornada d’estudi sobre el Noucentisme que tindrà una llarga continuació.
En l’àmbit de l’art contemporani més recent, cal assenyalar les activitats dels cicles anomenats L’obra d’art explicada pels seus creadors –o, com es dirà més tard. Artistes a l’Aula-, on van passar nombrosos artistes, creadors i creadores actuals. També vam organitzar les V Jornades Marçalianes, on hi va haver una mítica performance de Perejaume, i els cicles “Els encontres de la Càtedra”, coordinats per Lluïsa Faxedas, on trobem les jornades dedicades a Celso Lagar i Hortense Begué, Fina Miralles, Damià Escuder o el poeta Carles Hac Mor, entre d’altres.
A partir de la trobada amb l’artista Denys Blacker vam participar en tres Festivals de Performance titulats FEM, organitzats per Gresolart, on van venir artistes d’arreu del món: entre d’altres Esther Ferrer, Concha Jerez, Despina Olbrich, Myriam Bat-Yosef o Eugenie Kuffler. I per acabar –però vinculat també amb Denys Blacker, Imma Prieto, Irene Pasqual i Brian Catling- vam participar al projecte ELAA (European Art Archive), un arxiu d’entrevistes i de performance liderat per la CACC amb la participació de la Universitat d’Oxford i el Glogauer Art de Berlin, a la que vam afegir converses amb Carles Santos, Alfons Borrell, i els músics Josep Soler i Joan Guinjoan, que són una veritable joia en aquests moments.
El novembre de 2024, la revista Bonart ens va donar el Premi a la millor trajectòria cultural i la seva excel·lència intel·lectual. I el maig de 2025 vam celebrar els actes de l’aniversari dels 25 anys de la CACC, que van ser ensems una celebració i també un comiat. En aquests moments, en què signem un nou conveni per el funcionament de la Càtedra d’Art i cultura contemporanis amb l’Ajuntament de Figueres, retornem als origens, a l’inici de la creació de la Càtedra, que va ser també a Figueres, amb els mateixos patrons, amb una nova etapa que esperem que també sigui molt fructífera.
Dra. M. Josep Balsach Peig
Directora emèrita de la CACC