El Govern de la Generalitat ha acordat declarar bé cultural d’interès nacional (BCIN) la muntanya de Sant Julià de Ramis, en la categoria de zona arqueològica. L’expedient que ha precedit la catalogació ha estat redactat per l’Institut de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), centre que depèn de la Generalitat de Catalunya i de la Universitat de Girona, que té la seu al Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

El paratge de la muntanya de Sant Julià de Ramis és un dels més rellevants de Catalunya pel que fa a l’interès científic i patrimonial per l’elevada concentració de jaciments, que parlen d’una ocupació continuada des del paleolític fins a la contemporaneïtat. La muntanya ha estat històricament un punt estratègic que ha permès l’establiment dels humans i, a la vegada, controlar-ne el seu pas. Limita amb la plana empordanesa, a llevant, i amb la de Girona, a ponent. Al sud, el Ter hi ha solcat un congost que va permetre als romans de fer-hi passar la Via Augusta i, quan el desenvolupament del territori ho va exigir, la carretera i el ferrocarril. Les excavacions arqueològiques al sector es van iniciar fa gairebé un segle, de la mà de l’Institut d’Estudis Catalans. Més endavant, als anys trenta, hi va haver una revifada en l’interès, però no és fins a mitjans dels anys noranta, gràcies a un conveni entre la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, al qual s’hi afegirà més endavant la Diputació de Girona, que els treballs arqueològics se sistematitzaran i adquiriran continuïtat. També serà, aquest darrer, un procés que obrirà una porta perquè els resultats de les recerques arribin a la ciutadania.

Arqueòlegs de la UdG hi excaven des de fa setze anys

Els arqueòlegs del Departament d’Arqueologia de la UdG han fet campanyes sistemàtiques d’excavació a la muntanya de Sant Julià des de l’any 1996. Ho han fet, sovint, ajudats d’estudiants per la qual cosa es pot considerar el lloc com l’escola dels joves arqueòlegs dels país. Al perímetre que ara ha quedat protegit es comptabilitzen una quinzena de jaciments que abasten des del paleolític del Cau de les Goges fins a la modernitat del Fortí, amb troballes com ara la cova sepulcral de Sant Vicens (edat del bronze), el sitjar ibèric del Bosc del Congost, la vil·la romana de la Casa del Racó, el Castellum tardoromà, el cementiri medieval, l’església paleocristiana o els Sants Metges.

Josep Burch, professor a la UdG, afirma que “els treballs que hem fet de manera continuada els arqueòlegs de la UdG han contribuït decisivament a la consolidació de la muntanya de Sant Julià en el mapa de la recerca arqueològica a Catalunya”. Un àmbit de recerca que encara pot deparar sorpreses. En efecte, l’expert relata a tall d’exemple que del poblat ibèric només ha estat excavada una vessana, de les quatre hectàrees de superfície que ocupava, la qual cosa proporciona la mida de la feina que encara està per fer i, per què no, del coneixement que encara queda per descobrir i difondre.

Difusió del coneixement

D’una banda, la protecció de la muntanya permetrà estabilitzar-ne el seu ús com a font de coneixement històric, però, a la vegada, afavorirà el desenvolupament de diversos dels seus sectors com a espais de contextualització de les societats que el van habitar. Una primera experiència, en funcionament des de fa tres anys, és l’espai del Castellum Fractum que es fruit de la col·laboració entre la Universitat de Girona i l’ajuntament de Sant Julià de Ramis. De l’acurada intervenció, en destaca la construcció d’una passarel·la que condueix el visitant a través del perímetre del edifici fins a una tarima des de la qual és percep l’espai en tota la seva extensió, a la vegada que es domina l’esplèndid paisatge que envolta el turó. El del Castellum constitueix un exemple, potser el primer, de les possibilitats de la muntanya de convertir-se en un referent del turisme cultural, reforçat, a partir d’ara, per la catalogació com BCIN.