En aquest moment ningú no necessitarà explicació de la conjuntura viscuda fa tres anys (i en què seguim immersos), però pensant en futur és important emmarcar les imatges que segueixen, ja que la selecció tematitzen com van canviar les nostres realitats amb l'adveniment de la pandèmia, i les conseqüències –emotives, sensorials i fins i tot psicològiques– del virus i també de les mesures de sanitat preses, a través de les experiències individuals.

Si bé l'impacte d'aquesta nova pandèmia es va sentir global, el canvi de paradigma es va experimentar més fortament a la vida de grans urbs, on l'apilament humà és tan gran que es van convertir en els focus infecciosos més importants.

Aïllaments de famílies i individus i fins i tot quarantenes de ciutats senceres van forçar milions de persones arreu del món a enfrontar-se amb una nova experimentació del pas del temps sense poder concretar les seves activitats usuals.

Cada dia s'estenia com una repetició interminable de pràctiques monòtones bàsiques, i on els ordinadors i els telèfons es van convertir en les basses de supervivència per tenir accés a altres persones, informació i entreteniment.

Així, es van començar a generar exponencialment més i més imatges i obres digitals que es van centrar a la muntanya russa d'emocions que s'experimentaven gairebé de manera random, i fins i tot se sobrepassaven durant la vigília.

Les obres que es van generar durant aquests dos anys semblen enfrontar-se amb el neguit, perill de mort i incertesa, en la tradició i amb l'humor i el ritme dels videojocs, l'animació 3D, la il·lustració, el còmic, la publicitat, els gifs/loops, els mems, surrealismes fantàstics/altres universos, de la realitat virtual.

Tot i que el conjunt comparteix aquesta estètica, van ser pensades i concretades en punts molt llunyans del món com Tailàndia, Rússia, Iran, Estats Units, Argentina, Hawaii, Hong Kong, Nigèria.

El canvi de dècada entre el 2019 i el 2020 va veure estremir els pilars de la vida com la coneixíem. Els cossos, les distàncies, els treballs, els objectes, la quotidianitat es van reconfigurar. Quantitats –d'infectats, de morts, de metres, de dies, de persones, de segons– van envair els discursos públics i privats, laics i metges.

En un ardu intent d'evitar el col·lapse dels sistemes de salut de zones densament poblades, es van prendre mesures per frenar la malaltia de manera mecànica, aïllaments, quarantes, mentre científics i metges investigaven aquesta nova malaltia i treballaven en una vacuna. L'estat de sospita permanent va passar a ser la norma: havia desembarcat el Covid-19.

És a dir, juntament amb les il·lustracions del virus i el fotoperiodisme –que són tan semblants a les de fa 100 anys– hi ha un nou conjunt d'imatges construïdes a partir de la idea d'universos paral·lels, escapisme i absurditat. Covid-19 va congelar el transcórrer quotidià social i individual, propiciant imatges introspectives i ficcionalització de la vida.

A diferència d'altres èpoques, les obres digitals que es van crear no tenen gairebé mediació d'institucions o persones especialitzades, sinó que els creadors s'encarreguen de pujar-les directament a internet on s'ordenen a partir de categories autogenerades per les mateixes persones o tags, paraules claus, que ordenen de manera precària una quantitat d’informació enorme. Cada dia se sumen a internet aproximadament 1,8 bilions d'imatges.

Això marca una diferència molt gran en comparar aquesta producció visual amb la que va passar durant la pandèmia anterior. Les imatges més reconeixibles que ens va deixar la grip de 1918-1919 són de foscor i desesperació, visualitzacions directes i literals de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències, el front de batalla, cossos trencats i mort (el moviment conegut com a expressionisme alemany).

La grip es barreja amb el trauma bèl·lic que juntament amb les crisis polítiques i qüestions socials van crear la sensació de l'univers com a lloc caòtic i desesperançador.

Cadascuna de les obres seleccionades (pujades a plataformes digitals durant el 2020 i el 2021) aquí són reflexos oblics de la realitat, no busquen el registre objectiu fotogràfic propi del fotoperiodisme sinó que mostren el que s'ha viscut en carn pròpia però com si fossin fragments d'una pel·lícula o vídeo joc comptant experiències alienes, d’altres persones en altres llocs.

Neixen de l'impuls de tractar d'entendre i donar sentit a una nova realitat molt immediata. Usen les últimes tecnologies per fer comentaris del que està passant gairebé en temps real.

Ens trobem amb representacions de tot ànim, algunes angoixants o nihilistes, altres esperançadores, tristes, plaents, però sempre a través del tamís de l'humor, d'una sensibilitat alienada, on allò pop i digerible queda en primer pla.

Hi ha una cerca activa d'allunyar-se d'allò dolorós i trist cap a un hedonisme pandèmic, d'alguna manera. Les imatges ens conviden a recórrer-les i quedar-nos-hi.

Utopies i distòpies conviuen de manera especulativa noves combinatòries per a les relacions entre les persones, les ciutats i la natura.