Un estudi internacional, que compta amb investigdors del Laboratori d'Ictiologia Genètica de la UdG, publicat a la revista científica Hydrobiologia aporta noves evidències que allò que fins ara es considerava una única espècie de tonyina (Euthynnus alletteratus) engloba en realitat dues espècies evolutivament diferenciades. Els investigadors proposen recuperar el nom Euthynnus quadripunctatus per als exemplars de l’Atlàntic nord i la Mediterrània, mentre que les poblacions tropicals de l’Atlàntic oriental mantindrien el nom Euthynnus alletteratus.

La recerca, titulada Concordance between phylogenomics and growth in describing cryptic speciation of little tunny (Euthynnus alletteratus, Scombridae), ha estat liderada per la Universitat de Girona (UdG) i l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO-CSIC), amb la participació de personal investigador del Centre Oceanogràfic de Cadis i del Centre Oceanogràfic de Màlaga. En el treball també hi han col·laborat equips científics de Portugal, Estats Units, Vietnam, Brasil, Tunísia, Senegal, Costa d’Ivori i Gabon.

L’estudi combina informació genètica i genòmica amb dades sobre l’edat i el creixement dels peixos. En concret, s’han fet seqüències d’ADN mitocondrial de més de 600 exemplars i un estudi genòmic basat en prop de 38.000 marcadors, així com l’anàlisi de 466 espines dorsals per estimar l’edat i el creixement d’individus procedents de l’Atlàntic nord-oriental i de l’Atlàntic tropical sud-oriental.

Dues espècies allà on fins ara se’n reconeixia una de sola

Els resultats revelen una profunda discontinuïtat genètica entre els exemplars de l’Atlàntic nord i la Mediterrània i els procedents de les aigües tropicals de la costa atlàntica africana. Tots dos grups formen llinatges evolutius diferenciats i presenten nivells de divergència genètica comparables als trobats entre espècies ja reconegudes del gènere Euthynnus.

Les metodologies emprades per delimitar espècies han coincidit a separar les poblacions septentrionals i tropicals en dos grups diferenciats. Els autors conclouen així que Euthynnus alletteratus, tal com s’entenia fins ara, engloba en realitat dues espècies críptiques, és a dir, espècies evolutivament diferents que presenten una aparença externa molt similar.

Per a l’espècie distribuïda per l’Atlàntic nord i la Mediterrània, els investigadors proposen recuperar el nom Euthynnus quadripunctatus. Aquest nom té l’origen en la descripció original de l’any 1817 i que es va utilitzar posteriorment per referir-se a aquests exemplars abans de quedar integrat sota la denominació Euthynnus alletteratus. El nom E. alletteratus es mantindria per a les poblacions tropicals estudiades.

Diferències genètiques que també es reflecteixen en el creixement

La separació genètica entre tots dos grups va acompanyada de diferències clares en els seus patrons de creixement. Els exemplars septentrionals presenten un creixement més ràpid i assoleixen talles superiors a edats comparables. Els models utilitzats en l’estudi van estimar una talla asimptòtica pròxima als 99 centímetres per al grup septentrional, davant d’uns 70 centímetres per al tropical.

També es van observar diferències en l’estacionalitat del creixement. Els exemplars de l’Atlàntic nord i la Mediterrània mostren un patró més marcat, amb un període de creixement ràpid associat als mesos càlids. En les poblacions tropicals, en canvi, el creixement presenta una menor estacionalitat.

Aquestes diferències són coherents amb diferents estratègies reproductives descrites per a totes dues regions. Mentre que a la Mediterrània la reproducció es concentra principalment des de finals de primavera i durant l’estiu, a l’Atlàntic tropical el període reproductiu es pot estendre durant bona part de l’any. Els autors plantegen que el grup septentrional combina una reproducció més estacional amb un creixement més ràpid, mentre que el tropical presenta una reproducció més prolongada i un creixement més lent.

 
Una estructura poblacional més complexa del que s’esperava        

El treball mostra, a més, que la diversitat genètica no s’organitza únicament en dues grans espècies, sinó que existeix una estructura poblacional més complexa dins de cadascuna d’elles.

En el cas de l’espècie septentrional, els resultats apunten a l’existència d’almenys tres grans poblacions: una a l’Atlàntic occidental, una altra a l’Atlàntic oriental i la Mediterrània occidental, i una tercera a la Mediterrània oriental. Les anàlisis suggereixen, a més, que el canal de Sicília, i no pas l’estret de Gibraltar, constitueix una barrera important al flux genètic entre les poblacions occidentals i orientals de la Mediterrània.

En les poblacions tropicals estudiades també s’han detectat diferències entre el Senegal, Costa d’Ivori i Gabon, tot i que aquestes són molt menors que la profunda separació existent entre els llinatges septentrional i tropical.

Implicacions per a la gestió pesquera

Els resultats tenen conseqüències importants per a l’avaluació i la gestió de les pesqueries de petits túnids a l’Atlàntic. Actualment, les captures s’agrupen en grans àrees estadístiques que no necessàriament coincideixen amb les unitats biològiques identificades per l’estudi.

Els investigadors adverteixen que algunes d’aquestes àrees podrien fins i tot estar agrupant exemplars pertanyents a espècies diferents. L’article assenyala, per exemple, que el Senegal està inclòs actualment en una de les grans àrees estadístiques de l’Atlàntic nord, tot i que els exemplars analitzats en aquesta zona pertanyen al llinatge tropical.

 Per això, els autors destaquen la necessitat de delimitar amb més precisió la distribució geogràfica d’ambdues espècies i de les seves diferents poblacions abans d’establir futures unitats d’avaluació i gestió.

Una de les principals incògnites es troba precisament a la zona de transició entre ambdues espècies. L’absència de mostres del Marroc, el Sàhara Occidental i Mauritània impedeix encara establir on se situa exactament el límit entre els dos llinatges i determinar si existeix algun grau de barreja entre ells. Els autors també consideren necessari incorporar mostres de l’Atlàntic sud-occidental per completar el coneixement sobre la distribució global d’ambdues espècies.

Diversitat amagada en una espècie explotada des de fa segles

L’estudi constitueix un dels primers treballs que combina dades genòmiques d’alta resolució amb informació sobre el creixement per investigar un procés d’especiació críptica en espècies de túnids.

Els resultats posen de manifest que encara pot existir biodiversitat no reconeguda fins i tot entre espècies de peixos de gran importància comercial i explotades des de fa segles. La combinació d’eines genètiques, genòmiques i biològiques permet identificar amb més precisió les unitats evolutives i poblacionals que cal tenir en compte per a la seva conservació i gestió.

El treball s’ha desenvolupat en el marc del Small Tunas Year Programme de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) i ha comptat amb finançament d’aquest programa i de la Unió Europea a través d’una iniciativa destinada a reforçar la base científica per a la presa de decisions a l’ICCAT.

 
Referència: Ollé-Vilanova, J., Muñoz-Lechuga, R., Lino, P. G., Macías, D., Saber, S., Alvarado-Bremer, J., Duong, T. Y., da Silva, G., Hajjej, G., Sow, F. N., Diaha N’guessan, C., Aguenko, D., Araguas, R. M., Sanz, N. i Viñas, J. (2026). Concordance between phylogenomics and growth in describing cryptic speciation of little tunny (Euthynnus alletteratus, Scombridae). Hydrobiologia. https://doi.org/10.1007/s10750-026-06391-w.