Tesi doctoral de Daniel Villá Roldán: "Estudio de la reacción de sililación deshidrogenativa para la síntesis de nuevos copolímeros poliéter-polisiloxano". Direcció: Dr. Miguel Costas Salgueiro i Dr. Josep Nadal Soy.
Els tensioactius
de silicona es descriuen, des del punt de vista químic, com a copolímers de
tipus polièter–polisiloxà. Aquests materials polimèrics presenten un elevat
interès industrial a causa de les seves propietats interfacials i s’empren
àmpliament com a emulsionants, desemulsionants, estabilitzadors d’escuma,
agents humectants i antiespumants en diversos sectors.
Des del punt de
vista sintètic, la naturalesa de l’enllaç d’unió entre el bloc polisiloxànic i
el segment polièter determina l’obtenció de dos tipus de tensioactius: aquells
basats en enllaços Si–C i aquells basats en enllaços Si–O–C. La formació
d’estructures Si–C es basa en la reacció d’hidrosililació entre polisiloxans
amb funcionalitat Si–H i polièters al·lílics, metodologia consolidada a escala
industrial. Per la seva banda, els enllaços Si–O–C poden obtenir-se mitjançant
la reacció de polisiloxans clorats amb alcohols polièter; tanmateix, l’ús de
clorsilans presenta limitacions associades a la seva elevada reactivitat, la
generació de subproductes àcids i les dificultats de manipulació i
disponibilitat a gran escala.
En el context
industrial actual, la major part dels tensioactius de silicona comercialitzats
es basen en estructures de tipus Si–C. No obstant això, s’ha identificat
interès per estructures de tipus Si–O–C, ja que poden presentar un comportament
diferenciat en determinades aplicacions, especialment com a additius
desairejants i antiespumants en formulacions del sector dels recobriments.
Aquesta circumstància impulsa la cerca de metodologies sintètiques eficaces que
permetin accedir a copolímers polièter–polisiloxà amb enllaç Si–O–C mitjançant
rutes selectives i operativament viables.
Com a alternativa
a les rutes clàssiques basades en clorsilans, la reacció de sililació
deshidrogenativa permet la formació directa de l’enllaç Si–O–C a partir de
polisiloxans amb funcionalitat Si–H i polièters amb grup hidroxil terminal,
alliberant exclusivament hidrogen molecular com a subproducte. En els darrers
anys, el tris(pentafluorofenil)borà s’ha postulat com un catalitzador
eficient per a la sililació deshidrogenativa d’hidrosilans amb alcohols,
emprant càrregues catalítiques moderades.
Lectura de la tesi: 15/06/2026 a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències (informació extreta de l’Agenda activitats de la web Escola de Doctorat).