Anar al contingut (clic a Intro)
UdG Home UdG Home
Tancar
Menú

Sililació deshidrogenativa per a copolímers polièter-polisiloxà

Tesi doctoral de Daniel Villá Roldán: "Estudio de la reacción de sililación deshidrogenativa para la síntesis de nuevos copolímeros poliéter-polisiloxano". Direcció: Dr. Miguel Costas Salgueiro i Dr. Josep Nadal Soy.

Els tensioactius de silicona es descriuen, des del punt de vista químic, com a copolímers de tipus polièter–polisiloxà. Aquests materials polimèrics presenten un elevat interès industrial a causa de les seves propietats interfacials i s’empren àmpliament com a emulsionants, desemulsionants, estabilitzadors d’escuma, agents humectants i antiespumants en diversos sectors.

Des del punt de vista sintètic, la naturalesa de l’enllaç d’unió entre el bloc polisiloxànic i el segment polièter determina l’obtenció de dos tipus de tensioactius: aquells basats en enllaços Si–C i aquells basats en enllaços Si–O–C. La formació d’estructures Si–C es basa en la reacció d’hidrosililació entre polisiloxans amb funcionalitat Si–H i polièters al·lílics, metodologia consolidada a escala industrial. Per la seva banda, els enllaços Si–O–C poden obtenir-se mitjançant la reacció de polisiloxans clorats amb alcohols polièter; tanmateix, l’ús de clorsilans presenta limitacions associades a la seva elevada reactivitat, la generació de subproductes àcids i les dificultats de manipulació i disponibilitat a gran escala.

En el context industrial actual, la major part dels tensioactius de silicona comercialitzats es basen en estructures de tipus Si–C. No obstant això, s’ha identificat interès per estructures de tipus Si–O–C, ja que poden presentar un comportament diferenciat en determinades aplicacions, especialment com a additius desairejants i antiespumants en formulacions del sector dels recobriments. Aquesta circumstància impulsa la cerca de metodologies sintètiques eficaces que permetin accedir a copolímers polièter–polisiloxà amb enllaç Si–O–C mitjançant rutes selectives i operativament viables.

Com a alternativa a les rutes clàssiques basades en clorsilans, la reacció de sililació deshidrogenativa permet la formació directa de l’enllaç Si–O–C a partir de polisiloxans amb funcionalitat Si–H i polièters amb grup hidroxil terminal, alliberant exclusivament hidrogen molecular com a subproducte. En els darrers anys, el tris(pentafluorofenil)borà s’ha postulat com un catalitzador eficient per a la sililació deshidrogenativa d’hidrosilans amb alcohols, emprant càrregues catalítiques moderades.


Lectura de la tesi: 15/06/2026 a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències (informació extreta de l’Agenda activitats de la web Escola de Doctorat).

Notícies relacionades

Escull quins tipus de galetes acceptes que el web de la Universitat de Girona pugui guardar en el teu navegador.

Les imprescindibles per facilitar la vostra connexió. No hi ha opció d'inhabilitar-les, atès que són les necessàries pel funcionament del lloc web.

Permeten recordar les vostres opcions (per exemple llengua o regió des de la qual accediu), per tal de proporcionar-vos serveis avançats.

Proporcionen informació estadística i permeten millorar els serveis. Utilitzem cookies de Google Analytics que podeu desactivar instal·lant-vos aquest plugin.

Per a oferir continguts publicitaris relacionats amb els interessos de l'usuari, bé directament, bé per mitjà de tercers (“adservers”). Cal activar-les si vols veure els vídeos de Youtube incrustats en el web de la Universitat de Girona.