Tesi doctoral de Mostafa Shaimi: "La política catalana d'integració. Culturalització i racisme. Estudi sobre la governabilitat de les alteritats a Catalunya". Direcció: Dr. Joan Vergés Gifra
Aquesta tesi doctoral analitza com les polítiques d’integració de
persones migrades i alteritzades a Catalunya, tot i que es presenten com a
estratègies igualitàries i inclusives, contribueixen a reproduir formes de
racisme institucional i jerarquies racials persistents. S’hi examina de quina
manera els dispositius polítics i administratius, formulats en el marc d’un
nacionalisme minoritari i d’una governança multinivell, actuen mitjançant la
culturalització de la diferència, l’èmfasi en criteris lingüístics i cívics
aparentment neutres i la despolitització de les desigualtats estructurals.
L’objectiu general és exposar que la gestió del pluralisme a Catalunya no només
reflecteix tensions internes pròpies d’una nació sense estat, sinó que
participa de les lògiques més àmplies de racialització vinculades a la
modernitat colonial europea.
La tesi s’articula entorn de tres pilars teòrics. 1) Adopta la teoria
tridimensional de la justícia de Nancy Fraser (2008) —redistribució,
reconeixement i representació— com a marc per analitzar simultàniament les
dimensions econòmiques, simbòliques i polítiques de la injustícia que afecta
les poblacions migrades i alteritzades. 2) Desenvolupa una concepció del
racisme com a mecanisme estructural de poder que s’incorpora en institucions,
normes i pràctiques de govern, i no només com a actitud individual o prejudici.
3) Elabora una crítica del nacionalisme metodològic que assenyala com l’estat
nació —i, per extensió, les escales subestatals corresponents— condiciona la
manera d’entendre la migració, la ciutadania i la pertinença política, i limita
les possibilitats de pensar formes de justícia més enllà del marc nacional.
Metodològicament, la recerca combina quatre elements articulats de
manera complementària. 1) Es realitza una anàlisi de les teories
contemporànies sobre pluralisme, immigració, règims de fronteres, models de
gestió de la diversitat i lleis migratòries. 2) Es duu a terme una anàlisi
documental de la producció oficial de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit de
la immigració i la gestió de la diversitat per al període 1993–2023. 3) La
recerca incorpora entrevistes en profunditat amb actors
clau (responsables polítics, tècnics, acadèmics, membres de la societat
civil i persones directament afectades per les polítiques migratòries). 4) Es
desenvolupa una recerca empírica en organitzacions de base i entitats
socials, la qual cosa permet vincular els marcs normatius i discursius amb les
pràctiques concretes, les experiències situades i els conflictes que es
despleguen en el terreny.
Els resultats demostren que la trajectòria de les polítiques catalanes
d’integració —des de la denominada via catalana d’integració fins a la cultura
pública comuna (CPC) i l’interculturalisme— presenta menys ruptures reals
del que la successió de models podria suggerir. La tesi evidencia una
continuïtat profunda en la tendència a definir la integració principalment en
termes culturals i lingüístics, a exigir l’adhesió a una determinada idea de
comunitat nacional i a situar la responsabilitat de l’exclusió en les suposades
mancances o la «no adaptació» de les persones migrades. En aquest context, la
llengua, els valors cívics i certes formes de laïcisme actuen com a marcadors
de pertinença política legítima i esdevenen instruments de classificació i
jerarquització racialitzada, especialment en relació amb les poblacions
procedents del sud global i amb les persones musulmanes.
L’anàlisi del racisme a Catalunya que proposa la tesi excedeix la
mirada centrada en episodis de xenofòbia explícita i se centra en les formes
normalitzades de gestió de la diferència que estructuren l’accés als drets i
als recursos. S’hi examinen, entre d’altres, els efectes de criteris
administratius i normatius que condicionen l’estatus jurídic, les trajectòries
educatives i la degradació simbòlica i material de les persones alteritzades.
La recerca demostra que els dispositius de la política d’integració
contribueixen a consolidar una estratificació social en què les persones
migrades i alteritzades ocupen posicions sistemàticament subordinades, malgrat
el llenguatge d’igualtat, convivència i cohesió social que acompanya el discurs
oficial.
Després de constatar que el racisme ocupa un lloc central en la
política d’integració, la tesi introdueix el concepte de paradoxa
insuperable de les democràcies liberals contemporànies per descriure com el
racisme s’ha convertit en una eina habitual de govern en les societats que es
defineixen a si mateixes com a igualitàries i antidiscriminatòries. La paradoxa
rau en el fet que les formes de racisme s’han democratitzat en el
sentit que normes, lleis i accions polítiques han passat pels filtres del
control democràtic i, tanmateix, les han
institucionalitzat i normalitzat, fins al punt que el racisme esdevé una eina
de govern, una racionalitat política que estructura les formes contemporànies
de gestió de la població.
Finalment, la tesi conclou proposant línies de transformació de les
polítiques de justícia social i d’integració que vagin més enllà tant del
liberalisme intercultural com de l’assimilacionisme. A partir de la combinació
del marc fraserià amb l’anàlisi del racisme institucional, es defensa que calen
polítiques que articulin, de manera inseparable, la redistribució material, el
reconeixement no jeràrquic de les diferències, la paritat participativa i
l’aplicació de l’anàlisi del racisme com a element de control de la desigualtat
a l’hora de definir les normes que regulen la convivència.