L’experiència “Laboratori de Serveis Socials: de l’Emergència a l’Acompanyament”, impulsada pel professor Eduard Carrera Fossas i la professora Núria Fustier Garcia a les assignatures de Serveis Socials i Salut, Autonomia i Benestar  de tercer curs del grau de Treball Social, ha reunit en un mateix espai unes 40 estudiants, una dotzena de professionals de serveis socials de diverses comarques gironines i un grup de persones acompanyades. Era la primera vegada que el grau feia una activitat d’aquest tipus.

La proposta neix d’una recerca prèvia sobre l’acompanyament feta amb coordinadores de serveis socials de la demarcació de Girona. L’objectiu era desplaçar la mirada de l’assignatura: de quin recurs puc oferir a com acompanyo les persones. «El que necessitem és provocar-nos preguntes i qüestionar-nos com acompanyem», explica el professor Eduard Carrera Fossas.

Un procés en tres moments

Durant el semestre, l’alumnat va fer diverses dinàmiques per explorar com perceben els serveis socials la ciutadania i les persones que hi són ateses. Tot aquest material el va recollir un artista de grafiti per preparar una proposta artística. Després, amb la coordinació de serveis socials del Gironès, es va organitzar una jornada de creuament de sabers, en què estudiants, professionals i persones acompanyades van treballar primer per separat i després van posar en comú les seves reflexions. El professor insisteix que no es tractava d’un «safari» ni d’una sessió de testimonis, sinó d’un espai d’intercanvi entre iguals.

La jornada va acabar amb la intervenció artística a les portes d’emergència de la facultat. Estudiants, una professional i una persona acompanyada van pintar alguns dels murals, que avui continuen visibles per a tota la comunitat universitària.

Un manifest que segueix viu a l’aula

Les persones acompanyades van elaborar un manifest sobre com volen ser acompanyades i el van llegir davant de les estudiants. Les frases del manifest s’han convertit en el fil conductor de l’assignatura i han obert debats a classe sobre els límits del sistema i la saturació dels serveis. «Que unes persones acompanyades et diguin com volen ser tractades les va deixar impactades», assenyala el professor. Les professionals, per la seva banda, van valorar la jornada com «un respir» i un espai pràctic que caldria repetir.

Aprenentatges per a properes edicions

Entre els aprenentatges, el professor destaca la importància d’organitzar-ho amb antelació perquè els serveis ho puguin incloure com a jornada formativa, de cuidar l’acollida de les persones acompanyades a la universitat i de buscar aliances amb professorat que ja tingui experiència en metodologies participatives. També remarca el valor de crear alguna cosa tangible: «Els estudiants passen pels murals i tornen a connectar amb aquella jornada».

L’experiència es va inspirar en la Guia de formació universitària del projecte coParticiPA, que segons el professor «obre la finestra d’oportunitats» per incorporar la veu de les persones acompanyades a la docència. La intenció és repetir-la el curs vinent i estendre-la a tots els serveis socials del territori.

MANIFEST EN PRIMERA PERSONA

Desde la experiencia propia, y de forma compartida, queremos ser tratados con sensa-tez. El trato humano es esencial, y los profesionales tienen que tener en cuenta las difi-cultades que mujeres, hombres, niños y niñas pueden vivir hasta llegar a verse llamando a la puerta de los servicios sociales. Destacamos el buen trato como un elemento troncal, un contacto continuado que nos ayude a adquirir confianza mutua y trabajar en la com-prensión debido a las diferencias culturales.

Somos seres humanos, personas, en este caso, adultas, y el respeto hacia nuestras ideas y creencias ha de ser siempre respetado y usado como un elemento para crecer. Las generalizaciones son un problema, quizá la raíz de los prejuicios. Sentir que se nos pa-ternaliza, que se nos maternaliza y que nuestra cultura es cuestionada es algo que ha de acabar. Sentirnos integradas, protegidas, seguras, apoyadas e informadas es imprescin-dible para trabajar conjuntamente. Pese a haber sentido los prejuicios, consideramos que el trato ha sido bueno, y eso hay que recalcarlo. Este reconocimiento del profesional, ha de ser mutuo, correspondido y recíproco.

Necesitamos puertas abiertas por parte de los profesionales. En nuestra cultura, el re-chazo es casi un pecado, y sentirlo se vuelve incomprensible. Pensamos que el cambio es posible.

Leidy, Coumba, Jayel i Oriol