Benvolgut rector, president del Consell Social, rectora Geli, rector Nadal, degana, amics i amigues:

El mes de març de 2018 vaig ser elegit degà de la Facultat de Lletres. No feia tant de l’1 d’octubre ni de l’empresonament dels membres del govern de la Generalitat. A la universitat es respirava encara un clima dens de tensió política, amb tancades d’estudiants, assemblees i protestes que omplien passadissos i aules. Allò que passava al carrer estava present a les aules. Hi havia tensió, punts de vista diferents i debat ciutadà.

D’aquella primera tempesta política vam passar, ben aviat, a la tempesta del Glòria, que va anunciar l’inici d’una època de noves alertes climàtiques amb noms tan peculiars com Harry, Leonardo o Regina. Aquestes tempestes, juntament amb una estranya apagada de causes encara desconegudes, han anat marcant el ritme del mandat.

Però el moment més impensable de tots el vam viure el març de 2020, ara fa sis anys, amb el tancament de la Facultat per la Covid-19. Durant uns mesos els edificis van quedar en silenci i la universitat es va haver de reinventar, convertint-nos en espectadors de múltiples pantalles amb les quals continuem connectats per reunir-nos a distància, encara que tot sovint perdem el so i ens costa recuperar la imatge. El tancament de la Covid ens va fer descobrir fins a quin punt la universitat no és només una institució, sinó sobretot una comunitat humana que necessita trobar-se, discutir, compartir espais i paraules.

Al llarg d’aquests vuit anys, el paisatge de la Facultat ha anat canviant. Les mobilitzacions independentistes van deixar pas a noves formes de protesta: les lluites feministes contra els abusos i la violència sexual, les vagues i concentracions contra el genocidi de Palestina.

La universitat continua i continuarà essent un espai d’excepció. Ho és perquè és —i hauria de continuar essent— un lloc on la societat es reflecteix i es pensa a si mateixa, encara que sigui a través de noves sensibilitats, nous llenguatges i noves urgències.

Enmig d’aquest context de transformacions polítiques, climàtiques i socials, la Facultat de Lletres també ha intentat transformar-se. Al llarg dels dos mandats en què he estat al càrrec hem impulsat l’elaboració de nous plans d’estudi per als set graus, hem aconseguit que cada estudi tingui el seu doble grau i hem començat a dibuixar una política de màsters que doni continuïtat i coherència al nostre projecte acadèmic.

També hem lluitat perquè es reconegui el pes de les humanitats en una societat cada vegada més mercantilista i perquè l’educació es pensi no només com un camí d’accés cap a una professió, sinó com una formació per a tota la vida.

Encara que la universitat sigui molt més que una institució, no hem volgut deixar de donar rellevància institucional a alguns actes, com aquest acte de presa de possessió de la nova degana. Ho hem fet per donar relleu a la gent que s’ha jubilat, als alumnes que s’han graduat i a aquelles persones que ens han deixat, la memòria de les quals voldria fer present avui.

Joaquim Garriga, Gabriel Alcalde, Josep Maria Terricabras o Eduard Carbonell: estareu sempre en el nostre record.

També hem reivindicat la feina i l’especificitat de la recerca en humanitats, fent saber als altres membres del col·lectiu universitari que, a més de publicar articles, aquí també fem llibres —i alguns de gran rellevància.

Igualment, hem treballat conjuntament amb les tres administradores que ens han acompanyat durant aquest mandat per vetllar per tenir unes bones sortides d’emergència, per reformular els serveis informàtics i audiovisuals o per millorar les prestacions d’algunes aules, com aquesta noble Sala de Graus batejada amb el nom del nostre primer rector, Pep Nadal.

És evident que hem fet molt menys del que voldríem haver fet. I que ens toca a tots pensar la universitat en un temps nou. Pensar-la en un temps en què ha aparegut la intel·ligència artificial, en què algunes formes d’ensenyament han entrat en crisi i en què, al mateix temps, hem vist com aquesta Facultat de Lletres no ha parat de créixer en nombre d’estudiants mentre canviava, a poc a poc, la seva configuració social.

Potser un dels canvis més profunds d’aquests anys ha estat precisament la transformació del nostre alumnat. En vuit anys la Facultat s’ha fet molt més diversa, socialment i culturalment. A les aules hi conviuen estudiants que arriben amb expectatives molt diferents, que provenen de contextos culturals i religiosos diversos, amb experiències educatives desiguals i sovint amb situacions personals complexes.

Aquesta diversitat és una riquesa. Però també ens obliga a pensar amb més profunditat què vol dir avui fer universitat. Les polítiques d’inclusió ja no poden ser només un discurs o un conjunt de protocols: han de convertir-se en una manera d’entendre la docència, la institució i la relació del professorat amb els estudiants.

Si els estudiants viuen una forta crisi de valors, nosaltres, els docents, també vivim una crisi que trastoca els nostres sistemes de funcionament. Les formes d’aprenentatge han canviat de manera accelerada. Les tecnologies digitals, la intel·ligència artificial, la transformació dels hàbits de lectura i les noves formes d’atenció han alterat profundament la relació amb el coneixement.

Sovint hem tingut la sensació que allò que durant dècades ha funcionat a l’aula, ara ja no interpel·la l’alumnat de la mateixa manera. Però potser aquesta incomoditat és també una oportunitat. És una oportunitat per escoltar millor els estudiants i entendre’ls a partir del context complex en què viuen.

Ells són fills d’un món travessat per crisis climàtiques, incerteses econòmiques i guerres llunyanes. Un món en què el concepte d’utopia ja no serveix per alleugerir-los.

Un altre repte que tenim al davant és el de l’absentisme a les aules. En moltes universitats occidentals s’ha convertit en un fenomen estructural, i nosaltres no n’estem al marge. Potser això també ens obliga a repensar què és exactament una aula universitària avui. Una aula no només és un lloc on es transmet coneixement, sinó un espai de trobada, de debat i de presència compartida.

En aquest sentit, després que aquest cap de setmana ens assabentéssim de la mort del filòsof alemany Jürgen Habermas, potser val la pena recordar una de les seves idees més conegudes. Habermas definia l’espai públic com “l’àmbit de la vida social on es pot formar l’opinió pública”, un lloc on els ciutadans es reuneixen per discutir assumptes comuns a partir d’arguments i raons compartides.

Habermas confiava en la possibilitat d’una conversa racional entre ciutadans lliures, i en una ètica del diàleg segons la qual les normes només poden considerar-se legítimes si poden ser acceptades en una discussió oberta entre tots els afectats.

Avui sabem que aquell ideal s’ha anat erosionant. Vivim en una època marcada per la fragmentació de l’espai informatiu, per la circulació accelerada de rumors i relats interessats, per la lògica de la postveritat i per l’ascens de formes de populisme que sovint substitueixen l’argument per l’eslògan. També assistim a una desestabilització de l’ordre internacional que semblava consolidat després de la Guerra Freda.

En aquest context, l’espai públic que Habermas imaginava sembla més fràgil que mai.

Potser precisament per això la universitat continua tenint una responsabilitat especial. Les nostres aules han de ser també un espai públic: un lloc on parlar amb calma, contrastar arguments i aprendre a discrepar sense convertir la discrepància en enemistat.

Si aconseguim que l’aula sigui percebuda com aquest espai de conversa i de pensament compartit, potser també podrem combatre millor l’absentisme i recuperar el sentit de la presència. Els estudiants no només hauran de venir a classe per escoltar, sinó per formar part d’una comunitat que pensa en veu alta.

Els reptes assumits al llarg d’aquests anys han estat molts. Però l’equip de Deganat marxem amb la sensació que encara queden coses per fer: crear nous espais de cohesió, afrontar millor la diversitat i les polítiques d’inclusió, i continuar repensant les formes d’ensenyar en una universitat que ja no és la mateixa que vam trobar.

Voldria agrair profundament a totes les persones que m’han acompanyat en aquest camí: la vicedegana Lluisa Faxedas i els vicedegans —Josep Pintó, Julià Maroto, Ramon Girona, Diego Varga—, les administradores —Maria Guerra, Berta Nadal i Carina Vila—, el secretari del Deganat -Joan Teixidor-, els responsables de coordinació dels set estudis i els tres màsters i tot el personal d’administració i serveis. Sense la seva feina, discreta i constant, aquest recorregut no hauria estat possible.

També voldria felicitar la nova degana, Isabel Pujol, i desitjar-li força i encert. Perquè gestionar una facultat és, al capdavall, una forma de fer política. Una facultat de lletres d’una universitat pública  no és mai un espai neutre, sinó un lloc on es creuen tensions socials, expectatives col·lectives i responsabilitats educatives.

Un lloc on res no és simple

I on gairebé tot és més complex del que sembla.

Àngel Quintana