1. L'habitatge en l'ensenyament de projectes d'arquitectura
L’habitatge és present a les assignatures de projectes, tradicionalment cap a la meitat dels estudis. El seu aprenentatge parteix habitualment de la vessant organitzativa i també normativa (les normes que regulen l’habitatge tenen la virtut de fer que la pràctica de projectes amb aquest ús sigui quelcom disciplinari). L’habitatge té, a més, la virtut de ser un gran lloc comú, la informació sobre aquest gènere és abundant i manté una vinculació indiscutible amb la ciutat.
En un edifici d’habitatges hi trobem gairebé tots els problemes presents en el disseny d’una obra d’arquitectura. L’arquitecte Álvaro Siza s’ha manifestat en alguna ocasió sobre aquesta peculiaritat, afirmant que un edifici públic és com una casa. Podríem dir així, que si sabem projectar una casa ens podem enfrontar a qualsevol edifici. Però, a més, té la virtut que abans esmentàvem, la de ser un lloc comú, un lloc compartit que forma part, sens dubte, de la base de la nostra cultura. En aquest sentit l’habitatge, però molt més clarament la casa, constitueix un camp que ultrapassa les barreres de l’arquitectura, o ben mirat, li atorga aquest valor que sovint cerquem i que podríem expressar com el de trobar-se compartida per altres disciplines i per tant ajuda a corregir la seva tendència a convertir-se en una cosa semblant a una llengua morta. Aquest és un punt molt important ja que permet observar-lo com un encreuament en el que coincideixen disciplines com ara la geografia humana, l’art, l’urbanisme, l’economia o altres, si es vol menors però no menys importants, com ara les que s’interessen en el parament de la llar, l’esbarjo, l’alimentació, etc.
Des d’aquest punt de vista es podria dir que un curs d’habitatge, més enllà de tractar d’ensenyar a projectar una vivenda, ofereix també la possibilitat de formar-se una opinió sobre una part essencial de la nostra cultura. Aquest serà el propòsit del curs que aquí es presenta.
2. Introducció.
No n’hi ha prou en veure l’arquitectura; s’ha d’experimentar. S’ha d’observar cóm es va projectar per satisfer un encàrrec concret i cóm es va adaptar a les idees i al ritme d’una època específica
En aquest curs, com en els anteriors, l’habitatge, serà el tema essencial d’estudi, de reflexió i d’aprenentatge. Completant el seu caràcter formatiu els temes de treball es basen en una component clarament actual, com és ara l’aprofitament del parc construït al nostre país.
A diferència d’edicions anteriors, en què els projectes es localitzaven a la província de Girona, aquest any es desenvoluparan en una illa industrial del Poblenou de Barcelona. Unes naus industrials de grans dimensions enmig una trama consolidada, però sobretot la inserció a la trama de l’eixample Cerdà aportaran ingredients difícils de trobar en un entorn més proper.
L’assignatura, que es desenvolupa en gran part en règim de taller, planteja una metodologia de treball que parteix d’elaborar tres projectes de manera successiva però enunciats des del principi. Tots s’emplacen a la mateixa nau amb treball a diferents escales i propòsits, des del planejament general fins al moblament. D’aquesta manera la mirada sobre un projecte s’empelta i enriqueix per la mirada sobre l’altre. Les correccions s’alternen en funció de l’evolució del curs, prioritzant les de caràcter col•lectiu.
Tots el treballs es reuneixen a final de curs en un llibre que, a part del resultat, incorpora el procés i les reflexions que l’acompanyen. D’aquesta manera es revisa el format tradicional de lliurament d’un projecte d’arquitectura.
3. Projectar, reparar, reaprofitar.
En la situació actual i en el nostre país, quan els fets econòmics resulten tant determinants i en els que ha tingut un paper destacat la construcció, tant per la seva implicació en la crisi com per les conseqüències que sobre aquest sector ha tingut, sembla oportú qüestionar-se certs tòpics sobre l’arquitectura contemporània. Òbviament partim del convenciment que es tracta d’alguna cosa més que d’una pura conjuntura i que en qualsevol cas, el que ha succeït mereix una reflexió per poder aprendre’n alguna cosa, sobretot tractant-se de l’escola d’arquitectura, el lloc on ens trobem.
Ens preguntem senzillament si el fet de la sobreproducció del parc edificat i la necessària reconsideració del consum, com l’hem entès fins ara, té una repercussió en el projecte d’arquitectura. No ens referim a la incorporació dels habitualment anomenats criteris de sostenibilitat, avui presents a moltes pràctiques arquitectòniques, sinó a una reconsideració del fet de fer a partir del que ja està construït, sigui quin sigui el seu estat de conservació. En la terminologia de Richard Sennett, pensar en el projecte rau en la reparació de la realitat construïda, posant l’èmfasi en la reparació de l’ús més que no pas en la de l’objecte.
En aquest sentit un dels objectius del curs és dotar als alumnes d’eines per a formar-se una opinió i per a projectar espais, en el camp de l’habitatge, des de la reutilització i la readaptació d’allò que ja està construït. Potser hi pot ajudar prendre la ciutat com a exemple i observar-la des d’aquest punt de vista, com alguna cosa que es troba en constant procés de transformació, completant-se, reformant-se si cal, i acollint nous usos d’una manera que podríem dir natural.
4. El Poblenou, la fàbrica de Barcelona.
Des del primer terç del segle XIX Sant Martí experimenta una revolució industrial. Era una zona atractiva per la proximitat amb Barcelona, la disponibilitat d’aigua i perquè els terrenys eren plans i econòmics. El passeig del Cementiri i l’antiga carretera de França, avui Pere IV, eren les principals vies de connexió amb la ciutat comtal. Fàbriques del rams del tèxtil, el metall i l’alimentació, magatzems i agències de transports configuraven el paisatge urbà. Es barrejaven amb petits conjunts residencials, vinculats a les empreses, formats per cases de pisos alineades a carrer o en forma de petita colònia de cases baixes. La Rambla del Poblenou aglutinava el major nucli de població i serveis de la zona.
La trama de l’eixample Cerdà quedava incompleta per la presència d’instal.lacions anteriors o conjunts de dimensions superiors a l’illa estàndard, però en molts casos va esdevenir un taulell apte per a l’organització dels conjunts fabrils i d’habitatges.
A mitjan segle XX els creixements industrials es desplacen als polígons de l’àrea metropolitana. No obstant això, el Poblenou manté una intensa activitat fins als anys setanta. Amb el tancament de moltes indústries, les naus es divideixen propiciant l’establiment de tallers de menors dimensions.
Els jocs olímpics de 1992 són el pretext per desmantellar la línia de tren pel litoral i els conjunts fabrils més propers a la platja, on s’estableix la vila olímpica. L’Ajuntament de Barcelona, conscient de la pèrdua del pes industrial de la ciutat, presenta l’any 2000 un pla per reconvertir aquesta zona en una àrea d’activitats relacionades amb les noves tecnologies i el coneixement, el 22@.
Aquest planejament engresca la transformació permetent un augment del sostre edificat si es destina a empreses d’aquest tipus. Això comporta un canvi important de la forma de la ciutat. El paisatge de naus baixes puntejat per habitatges o magatzems en altura, normalment alineats a carrer, es transforma en conjunts de torres desvinculades de la trama urbana.
La pressió popular permet augmentar el nombre d’edificis catalogats, però és obvi que no tots es poden destinar a equipaments. Es permet, doncs, transformar-los en habitatge “tipològicament no convencional”. Tot i així la majoria d’edificis del Poblenou no poden acollir habitatge perquè no són protegits. La limitació dels usos permesos, principalment el residencial, dóna lloc a una part de la ciutat especialitzada, amb poca activitat quan les oficines són tancades.
La crisi econòmica ha aturat molts projectes deixant un paisatge de naus abandonades i solars buits. Però la situació actual també ha permès que moltes noves activitats colonitzessin els antics espais industrials de forma inesperada. La provisionalitat de la situació ha donat lloc a ocupacions amb poques obres, adaptant l’activitat a l’edifici on s’emplaça. És tota una lliçó de la capacitat de regeneració d’una ciutat a partir del canvi d’ús de les estructures existents, una fórmula ben allunyada dels grans planejaments.
5. Els projectes del curs i el règim de treball
El curs es basa en el desenvolupament de tres projectes dins una mateixa construcció. Són treballs complementaris, realitzats de manera simultània, que s’enriqueixen mútuament. Tots comparteixen el canvi d’ús, habitant un edifici industrial des del moble fins a la casa.
Els treballs esmentats també es desenvoluparan a partir del dibuix o de diverses maquetes com relleus o buidats. Aquesta és la forma en la que es poden introduir determinats temes que permeten tant l’explicació a l’aula, com el desenvolupament al taller.
Es tracta d’aprofitar-se de l’experiència de la simultaneïtat i provocar que qüestions que es plantegen en un dels projectes, puguin deixar-se sentir en un altre de forma diferent. De fet, si ho pensem, aquest és un ritme de treball real en qualsevol estudi d’arquitectura. No es tracta, doncs, de suposar que un projecte segueix a un altre amb un grau de dificultat major, com si l’aprenentatge el poguéssim mesurar per setmanes, sinó de considerar el curs en el seu conjunt, apostant per un plantejament més real i menys acadèmic. L’estudiant haurà d’organitzar el seu temps per abordar els diferents treballs i el paper dels professors serà graduar la dedicació a cada tema i controlar el calendari perquè els treballs puguin dur-se a terme.
El conjunt de projectes realitzats durant el curs s’haurà de reunir en un llibre. Amb això volem que l’estudiant aprengui a confeccionar un instrument més adient per mostrar el seu aprenentatge. Es tracta de poder organitzar una explicació entenedora del que cada projecte realitzat conté i de quins són els seus trets més importants. Un llibre també permet reunir materials que han servit per desenvolupar les idees d’un projecte, essent més eficaç per mostrar el procés que els plànols on es recull el resultat final, i que no passen de ser més que una còpia incompleta dels documents necessaris per dur a terme una obra d’arquitectura.
El llibre té la capacitat de mostrar en el procés, l’aprenentatge d’una manera més clara. Però a més, el confeccionar un llibre sobre el treball en una assignatura, dóna la possibilitat, en reunir els diferents projectes del curs, d’ampliar el relat a tot el conjunt de la feina feta i per tant d’ordenar el material de la manera que cada estudiant jutgi més adequadament en relació a allò que ha après al llarg del curs. El llibre és també una presentació de la feina realitzada i per extensió d’un mateix; un aprenentatge útil a l’hora de mostrar el propi currículum en un futur no massa llunyà.
6. Objectius i avaluació.
El curs té com a objectiu millorar la comprensió del fenomen de l’habitatge, des de la distribució i organització dels espais, l’adequació a la normativa i la resolució dels sistemes constructius, però també des del confort interior relacionat amb les característiques lumíniques i tèrmiques. Són aptituds per a projectar arquitectura que sorgeixen de la intervenció sobre allò construït i que pretenen millorar les eines pròpies de l’ofici, adquirint-ne de noves per ajudar al desenvolupament personal i professional de l’alumne en un futur.
El primer dia de classe, desprès de la presentació del curs, es realitzarà una explicació dels exercicis, dels objectius de cadascun d’ells i del seu conjunt. Es valorarà l’assistència i el seguiment de les sessions.
Els diferents temes que es tractaran al llarg del curs s'expliquen a través d'una selecció de textos del llibre "Casa Collage", que reproduim a continuació,
La casa, la gente y sus enseres
La gente, las personas que habitan los edificios, siguen siendo, en el fondo, los grandes olvidados en la arquitectura residencial. Sin embargo, una casa es una vivienda más la gente que la habita y los objetos que guarda. (p.14)
Subvertir, usar mal
Usar una cosa de otra manera de la que estaba prevista es un tipo de crítica a la que deberíamos estar atentos. (p.32)
La ambigüedad válida
Podríamos asegurar que, cuanto mayor ha sido la especialización de las piezas de la casa y más piezas indefinidas han desaparecido, mayor ha sido la pérdida de flexibilidad de ésta. (p.46)
La habitación ideal
La casa como una reunión de habitaciones autosuficientes, acorde con la cada vez más heterogénea clase de vínculos que se establecen en el terreno de las relaciones familiares. (p.52)
Dentro de la pared
Deberíamos dejar libre el centro de las piezas y formar gruesos con las paredes para instalar en ellas los servicios y los lugares de estancia de la casa. (p.58)
Acceso y flexibilidad
El número de accesos, el de puertas interiores, su forma y uso, constituyen un entramado de dispositivos que es la expresión sofisticada de la variedad de usos de una casa. (p.72)
La habitación exterior
La terraza y la actividad exterior de la casa pueden volver a plantearse, entre otras cosas, por la transformación del ambiente urbano, menos ruidoso, contaminado y desértico en la actualidad. (p.134)
Repensar el bloque de viviendas
Plantearse de nuevo el bloque residencial, destacando su capacidad para poder definir lo que algunos han llamado la casa dispersa. (p.144)
Monteys, Xavier. Fuertes, Pere. Casa Collage, Un ensayo sobre la arquitectura de la casa. Gustavo Gili. Barcelona. 2001