Lluís Costa, director de la Càtedra, va presentar el convidat destacant la seva trajectòria professional i la seva vinculació amb diversos mitjans de comunicació. Fundador i director de la revista La Mira i actualment al capdavant de Horitzons, Canosa ha fet de la narració periodística un dels eixos principals de la seva carrera. La trobada va comptar amb la participació dels alumnes de primer curs del grau en Comunicació Cultural de la UdG, que van poder apropar-se a la història del país a través de les seves publicacions periòdiques.

La conferència va començar amb una imatge del carrer Pelai de Barcelona l’any 1939, amb la façana de La Vanguardia com a testimoni d’un moment decisiu. Dos dies després, les tropes franquistes entrarien a la ciutat. Aquella fotografia, acompanyada de l’última portada republicana del diari, va servir per situar els assistents davant d’una pregunta fonamental: què ens explica la premsa d’un país i què passa quan el poder n’altera la veu?

Per a Canosa, els mitjans de comunicació són, sobretot, memòria. «Sense memòria deixem de ser», va recordar, reivindicant la premsa com una eina indispensable per comprendre qui som i d’on venim. Les publicacions no es limiten a relatar els esdeveniments, sinó que també contribueixen a determinar quins fets perduren en el record col·lectiu i des de quina perspectiva s’expliquen. Aquesta mirada històrica va conduir a una de les idees centrals de la sessió: no hi ha premsa sense poder. Per il·lustrar-ho, Canosa va recórrer als orígens de La Gazette francesa, vinculant el naixement de la premsa moderna amb la construcció d’una determinada visió de França. Els mitjans, doncs, no només informen sobre la realitat, sinó que també la interpreten i poden esdevenir instruments per ordenar-la i exercir-hi influència.

Aquesta relació entre informació i poder també es manifesta en la manera com els mitjans organitzen el nostre temps. Les actualitzacions digitals, els rellotges informatius i els telenotícies marquen el ritme de la vida quotidiana. En aquest context, Canosa va assenyalar com la immediatesa i la lògica dels números condicionen el consum informatiu, sovint en detriment de la reflexió i de la perspectiva històrica.

Davant d’aquest escenari, el periodista va reivindicar la responsabilitat individual de qui exerceix l’ofici. El nom i la signatura són elements essencials perquè el periodista dona la cara pel que explica. Una responsabilitat que adquireix una dimensió especialment rellevant en un moment en què la confiança en els mitjans i la qualitat de la informació són qüestions centrals per a la salut democràtica. En aquest sentit, va formular una reflexió contundent: «La crisi actual de la democràcia occidental és una crisi del seu periodisme».

La sessió es va tancar amb una idea que connectava amb la imatge inicial: mentre aquella fotografia del 1939 continua sent un document històric, les portades dels diaris ens recorden que la manera d’explicar el present també deixa empremta en el futur. Perquè la premsa no és només un registre del que ha passat, sinó també una manera de decidir com ho recordarem.