La intervenció va servir per reflexionar sobre el paper del periodisme en la interpretació dels esdeveniments i reivindicar la importància dels periodistes i escriptors que saben convertir els fets en històries capaces d’ajudar-nos a comprendre el món. Costa va prendre com a referència la figura de Ryszard Kapuściński, un dels grans noms del periodisme narratiu, per mostrar com la combinació entre els grans esdeveniments històrics i les petites històries de la gent pot oferir una comprensió més profunda de la realitat. En aquest sentit, va destacar la importància que el periodista polonès concedia a la pròpia experiència vital, entesa com una font de coneixement que permetia comprendre els orígens personals i, alhora, interpretar el món.

Segons va exposar el conferenciant, una de les grans virtuts de Kapuściński era la seva capacitat per anar més enllà de la narració dels fets i endinsar-se en les raons, les percepcions i els sentiments de les persones que protagonitzaven les seves històries. Sovint recordat pels seus relats sobre guerres i revolucions a l’Àfrica, el periodista va aconseguir acostar realitats geogràficament llunyanes a lectors que mai no havien recorregut aquells territoris. La seva obra demostra que explicar no és únicament descriure allò que passa, sinó oferir les claus per entendre per què passa i com ho viuen les persones que ho pateixen.

En aquesta reflexió, Costa va posar un èmfasi especial en el poder de les imatges i en la necessitat d’acompanyar-les d’una narració que els doni sentit. Una fotografia, una escena o un instant poden condensar realitats complexes i romandre en la memòria, però és el relat que les envolta el que sovint permet interpretar-ne el significat. El conferenciant va sintetitzar aquesta idea a partir de la capacitat de les paraules per donar profunditat a una imatge i convertir-la en una eina de coneixement. En aquest sentit, va fer referència a El Sha, de Kapuściński, una obra que mostra la necessitat d’explicar, i no tan sols contemplar, les imatges de l’extraordinària riquesa acumulada pel xa de Pèrsia i el context polític i social que hi havia al darrere.

Un altre dels aspectes destacats va ser la manera com Kapuściński s’acostava a les persones sobre les quals escrivia. Costa va subratllar que el periodista polonès
practicava una immersió en la realitat que no entenia com una tècnica professional, sinó com una manera de viure i de relacionar-se amb la gent. Conèixer de prop les persones, compartir-ne l’entorn i comprendre què veien, sentien, escoltaven i experimentaven era fonamental per construir relats que anessin més enllà de la superfície dels esdeveniments.

Com a exemple de la força narrativa d’una història concreta, el conferenciant va evocar la guerra entre El Salvador i Hondures del 1969, coneguda com la Guerra del Futbol o Guerra de les Cent Hores. A partir d’aquest episodi, Kapuściński explica la història d’un soldat que recollia les sabates dels morts al camp de batalla per vendre-les després, empès per una pobresa extrema. Una anècdota aparentment insignificant es converteix així en una poderosa manera d’explicar les conseqüències humanes de la guerra i les condicions de vida que hi ha al darrere. Per a Costa, aquest és un exemple de com una història particular pot ajudar a comprendre una realitat històrica molt més àmplia.

La conferència també va obrir una reflexió sobre els reptes actuals del periodisme i la necessitat de reforçar l’educació mediàtica. Costa va defensar que la lectura crítica dels mitjans de comunicació hauria de tenir un paper fonamental a les escoles. No n’hi ha prou d’aprendre a llegir textos escrits: també cal saber descodificar els missatges televisius i audiovisuals, interpretar-ne els codis i identificar els interessos que poden condicionar-ne el contingut.

Amb aquesta mirada sobre Kapuściński i el periodisme narratiu, Lluís Costa va reivindicar, en definitiva, el valor d’un periodisme que no es limita a transmetre dades,
sinó que explica històries per ajudar-nos a interpretar els fets, comprendre les persones i donar sentit a la realitat. Una manera d’entendre l’ofici que vincula la narració amb el coneixement i que recorda que, per comprendre el món, sovint necessitem algú que ens sàpiga explicar les històries que s’hi amaguen.