Tura Soler és una periodista catalana especialitzada en periodisme de successos. És llicenciada en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, des de l’any 1986 treballa al diari El Punt Avui, on es va especialitzar en la crònica de successos a Catalunya, arribant a ser cap de recerca. Pel que fa als seus treballs, destaquen especialment els del cas del segrest de Maria Àngels Feliu i sobre Joan Vila, l’assassí del geriàtric d’Olot. Altrament, el fet d’insistir a descobrir la identitat de la noia penjada a Portbou l’any 1990, la va portar finalment a aconseguir-ho el 2022 (quasi trenta-dos anys després) de la mà del programa Crims, de Carles Porta. També ha publicat diversos llibres com El pantà maleït: Les morts de Susqueda (2021) o Sense càstig: Deu crims impunes (2023), i ha guanyat premis com el Premi de Periodisme Carles Rahola.

Lluís Costa, el director de la càtedra, va iniciar la sessió fent una breu introducció sobre la situació actual del periodisme d’investigació; va esmentar el fet que ens volem informar constantment, saltar sense reflexió ni profunditat d’una notícia a una altra, no formular-nos preguntes, etc. Per finalitzar la seva intervenció, va citar una frase de l’obra La crisi de la narració del filòsof nord-coreà Byung-Chul Han en què explica un context narratiu en el qual cal situar, segons Costa, la convidada de la sessió Tura Soler.

La periodista va procedir amb la conferència fent cinc cèntims sobre la seva trajectòria professional; com va acabar estudiant periodisme i com ha acabat exercint de periodista d’investigació o successos. Arran d’això, Soler va apuntar que “tot el periodisme és investigació (...); la investigació és la base del bon periodisme, però, segurament, els successos és allà on potser es té més dificultat alhora de fer la investigació”. Tal com afirmava Soler, “la secció de successos és aquella que tothom llegeix, encara que alguns no ho reconeguin, però ningú hi vol sortir”. A més, va assegurar que pels periodistes és molt més dificultós abastar una dada treballant en la matèria dels successos.

Seguidament, la conferenciant va narrar l’experiència d’un dels primers temes que va haver de tractar a l’inici de la seva professió: l’incendi del 19 de juliol de 1986 que es va estendre per tot l’Alt Empordà, on ella i el seu equip quasi van quedar atrapats dins aquell incendi. Comparant aquella època amb l’actual, Soler assenyalava que aleshores el cobriment d’un fet era un “campi qui pugui” en què se sabia que s’havia d’anar a un lloc i els periodistes preguntaven i buscaven els testimonis; en canvi, avui dia, “tot està molt protocol·litzat”. “Totes les entitats tenen gabinets de comunicació, dircoms, caps de comunicació… que aporten molta informació”, afegia. En la mateixa línia, la periodista apuntava com el que succeeix avui als periodistes és que hi ha un “bombardeig d’informació tan gran que som incapaços de desviar el gra de la palla”. Segons Soler, aquest fet pot portar els periodistes a creure que les entitats tenen molta transparència i els faciliten molt la feina donant comunicats; però realment es tracta d’una “paradoxa”, ja que com més informació arriba, més col·lapse mental es crea. En conseqüència, aquest fet “no deixa temps material per aprofundir en els temes i poder arribar al fons de relatar històries i no fer periodisme de repetició”.

Altrament, la ponent va enunciar que ella prové d’una generació de periodistes la qual havia inculcat que “tota informació obligatòriament havia de tenir les 5 W” que són en anglès el què, el qui, el com, el quan i el per què. Soler va advertir que no ens hauríem de refiar solament dels gabinets de comunicació, perquè sovint la informació que es proporciona està totalment manipulada. A més, explicava com en aquell temps els periodistes s’havien d’espavilar, anar als llocs, guanyar-se les fonts i es disposaven de més temps per configurar la història; en canvi, ara hi ha diverses normatives establertes i la informació s’ha convertit “totalment amorfa i, d’alguna manera, deshumanitzada”.

En darrer terme, la conferenciant confessava com, juntament amb el periodista Jordi Grau, ha fet una “mirada retrospectiva” de recuperar els casos que va tractar i els ha novel·lat amb les obres Sense càstig i Sense pietat. Respecte a aquest fet, s’ha adonat de la importància que estava exercint en aquell moment, perquè estava retratant la història i com ho va experimentar. No obstant això, Soler afirmava com els periodistes d’investigació i successos es troben en un moment difícil a causa de l’esmentat bombardeig d’informació, que és el que les entitats volen aconseguir, segons la periodista. En definitiva, tal com apuntava, pel “periodisme de carrer, de picar pedra”, es necessita molt de temps i rigorositat i, per això, els mitjans tècnics i digitals no disposen d’aquest temps per culpa de la immediatesa i es perd la part de rigorositat, temps i reflexió. Finalment, Soler confirmava que a vegades “la informació no és anar a destapar allò que la gent no vol que se sàpiga; notícia és allò que el periodista vol publicar perquè ho sigui”. Tanmateix, mostrava com, actualment, es treu la facultat del periodista de decidir què es publica i què no, i es crea un greu col·lapse a causa de l’enorme quantitat d’informació disponible. “És molt important no tan sols saber preguntar, sinó sobretot saber escoltar a tothom; mai saps a partir de qui en pots treure una gran història i les fonts se les ha de protegir”, va concloure Soler.

La sessió va finalitzar amb un seguit de preguntes formulades pel públic sobre periodisme d’investigació i successos, sobre la vida professional i experiències de la ponent, sobre la vida laboral entorn aquesta secció… amb les quals Soler va proporcionar molta informació que va satisfer en gran manera els espectadors.