Eloi Camps és professor de la Universitat Pompeu Fabra i doctor del Departament de Comunicació d’aquesta, periodista i comunicador, graduat en Comunicació Cultural per la Universitat de Girona i en el màster en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. La seva tesi tracta la premsa de proximitat cooperativa a Catalunya. A més, és autor dels llibres “La premsa veïnal de Girona. Un model de comunicació i periodisme popular des dels barris (1977-2021)”, “Fem-nos escoltar! Història de les ràdios ciutadanes a l’espai català de comunicació (1977-2017)”, entre d’altres.

Camps va iniciar la sessió afegint una “tercera pota” a l’esquema dels mitjans de comunicació públics i privats, sent aquesta els mitjans de comunicació d’impuls popular. Tot i això, segons Camps, aquests també són privats, ja que no els promou l’Estat ni l’administració en cap dels seus nivells, sinó que és una iniciativa privada en un sentit comunitari i social. Aquests mitjans “comercials” pertanyen a una empresa l’activitat principal de la qual és vendre, comercialitzar i distribuir informació per tal que els propietaris n’obtinguin un benefici.

Camps va caracteritzar el que signifiquen els mitjans de comunicació d’impuls popular, remarcant que sorgeixen de la iniciativa ciutadana, popular i de la societat civil. A més, va afirmar com aquestes s’uneixen a un mitjà per tres motius: la identitat social i lingüística, l’obertura insatisfactòria envers determinats col·lectius socials i l'absència de mitjans de comunicació. “Fruit d’aquesta naturalesa associativa o ciutadana, els mitjans de comunicació tendeixen a ser gestionats de manera horitzontal o jeràrquica”, deia Camps, però acostumen més a l’horitzontalitat. És aquí on es diferencien els mitjans privats, que són més jeràrquics, i els mitjans públics o populars que tendeixen a l'assemblearisme i, per tant, a una gestió col·lectiva i participativa. En aquesta línia, va destacar com els mitjans d’impuls popular són reconeguts per fer participar la gent a força de produir contingut pel mitjà i són els que, històricament, van originar la participació ciutadana dins els mitjans. Emfatitzava, doncs, la importància d’entendre aquest tipus de mitjans, de reconèixer la seva utilitat i la tasca que realitzen.

Tot seguit, el ponent va explicar l’origen d’aquest tipus de mitjans a Catalunya, agafant la premsa obrera com a punt de partida: a partir de 1868 amb la Revolució es van produir múltiples canvis importants polítics, socials i culturals; es va crear el dret a l’associació, el qual va donar naixement a les primeres societats obreres i les cooperatives. En aquest moment, aquestes societats obreres van començar a generar la seva pròpia premsa amb publicacions periòdiques i van constituir una opinió pública adreçada a les classes populars treballadores. L’objectiu d’aquesta premsa era plasmar i reflectir els problemes de la societat obrera per aconseguir una millora en les seves condicions de vida. Altrament, a banda de la premsa obrera, Camps va apuntar com amb la fi del franquisme va aparèixer un altre tipus de premsa d’impuls popular i que és la premsa dels moviments socials. Arran d’aquesta, van començar a sorgir premses feministes, ecologistes, pacifistes, del moviment LGTBI+... que eren, com deia Camps, un conjunt de col·lectius que volien combatre amb l’hegemonia informativa dels mitjans i es van organitzar per donar a conèixer la seva visió de la realitat i normalitzar aquestes temàtiques.

D’altra banda, el ponent va presentar el segon tipus de mitjà d’impuls popular sorgit a finals del franquisme: la premsa comarcal o de proximitat i la premsa veïnal. Camps la va definir com un reflex de la quotidianitat i la realitat dels barris, pobles i ciutats d’arreu de Catalunya. A més, és una premsa on la llengua catalana està molt present, ja des de finals del segle XIX i principis del XX, i també permet la participació ciutadana. Aquest fet, tal com assegurava el conferenciant, diu molt del dinamisme de la societat catalana al llarg del temps, de la seva capacitat de crear canals de comunicació, de la situació de la llengua catalana… “La premsa comarcal és un model bàsic; és la base del nostre sistema comunicatiu”, apuntava. Pel que fa a la premsa veïnal, Camps informava que és un “subtipus” de la premsa comarcal circumscrit a l’àmbit dels barris i les grans ciutats.

A continuació, Camps va exposar un tercer mitjà: la ràdio, concretament, les “ràdios lliures” o d’impuls popular. Aquestes, tal com explicava el conferenciant, “són emissores que van sorgir del neguit de grups de la societat civil”; en els seus pobles, ciutats o barris no hi havia una ràdio i en aquell moment d’apogeu del mitjà, a finals del franquisme i inicis de la Transició, aquests grups de gent es van organitzar per crear-ne una. També va destacar les comunitats de minories lingüístiques pel fet que, des dels anys setanta, es van anar creant ràdios en la seva pròpia llengua i, majoritàriament, han nascut gràcies a la iniciativa ciutadana. Altrament, Camps assegurava com en la mateixa època van començar a aparèixer ràdios municipals; impuls popular en un sentit de titularitat assumida per l’ajuntament. La gran diferència entre les ràdios municipals i les ràdios lliures, com explicava, és que les primeres tenien una cobertura legal de l’ajuntament i les segones no, cosa que les va portar a la clausura. Les municipals, davant l’absència d’una ràdio al poble, eren creades per la societat civil, fet que es va normalitzar a partir del 1991, més de deu anys sense ser legals tot i ser públiques. Les lliure o d’impuls popular, en canvi, després de quasi mig segle, encara no són legals.

En definitiva, Camps remarcava com durant el franquisme la llengua catalana sols estava present a les ràdios per parlar de temes com ara el teatre, sardanes, literatura… però no d’actualitat. En canvi, les ràdios municipals són les que van començar a fer actualitat en català, per tant, el ponent destacava com l’impuls popular va possibilitar la normalització la comunicació i el periodisme en català i tractar qualsevol tema.

Finalment, va presentar un quart mitjà d’impuls popular: els mitjans cooperatius. Aquests són “un cas de cooperació entre mitjans que s’agrupen per crear una estructura superior que els permeti fer més continguts”, explicava. A més, afirmava que una cooperativa és una empresa, per tant, una entitat amb una activitat econòmica i productiva d’unes característiques singulars, com ara que els propietaris poden ser els treballadors, clients o consumidors de l’empresa. Camps apuntava que aquestes cooperatives també han existit en els mitjans de comunicació; amb la crisi del 2007 i 2008 molts periodistes es van quedar a l’atur i, en aquest moment, grups de periodistes, davant la precarietat extrema del sector, es van organitzar per crear un mitjà de comunicació cooperatiu. Aquests mitjans, segons el conferenciant, tenen un rendiment social; no sols informen per mantenir la gent informada, sinó també perquè aquesta pugui participar políticament.

En conclusió, Eloi Camps emfatitzava la importància d’entendre el funcionament dels mitjans de comunicació i convidar a participar-hi perquè es pot fer comunicació i periodisme d’una altra manera. Sostenia que això, en societats democràtiques com la nostra, ha de servir com un factor de millora social. Altrament, remarcava que cal entendre que el periodisme i la comunicació poden passar per canals que no siguin la institució pública ni l’empresa que busca un lucre, sinó que la societat pot organitzar-se per crear uns mitjans que responguin els interessos i necessitats de la ciutadania. “La comunicació a Catalunya no s’entén sense espai de l’impuls popular i en comunicació i periodisme”, finalitzava Camps el seu col·loqui. La sessió va acabar amb múltiples qüestions formulades pel públic.

Enllaç vídeo conferència TVGi