En el marc del màster de Comunicació i Política i sota l’impuls de la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Periodisme i Revistes en Català, vam poder escoltar, aquest mes de febrer, dues maneres de parlar de la premsa comarcal. Les dues, però que compartien el principi de treballar per reflectir les realitats comarcals i informar del que passa allà on els mitjans generalistes no arriben.

Francesc Fàbregas, director d’El Vallenc i president de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), va començar parlant de vocació. Va dir que sense vocació no s’és periodista, i no ho va dir com una frase bonica, sinó com una advertència. Fer premsa local vol dir explicar el que passa a llocs on ningú més posa el focus. Vol dir cobrir festes majors, plens municipals, entitats petites, artistes que comencen. Des de l’ACPC, que agrupa 168 publicacions, treballen perquè aquest tipus de mitjans no quedin arraconats en un ecosistema on la premsa generalista marca l’agenda. Em va sorprendre una dada, mentre molts diaris generalistes en paper perden lectors, la premsa comarcal es manté i fins i tot en guanya, sobretot entre els públics més joves. Això és fruit indubtable de la relació que tenen amb la comunitat. Fàbregas també va parlar de les dificultats: menys recursos, dependència de la publicitat institucional, la necessitat constant de digitalitzar-se. Però en tot moment tornava al mateix punt: si es perd la credibilitat, s’ha acabat.

Dos dies després, Òscar Cabana va explicar el cas de La Comarca d’Olot. El setmanari va néixer el 1979, en un moment en què calia reconstruir espais d’expressió després de la dictadura. Des d’aleshores, han sortit cada setmana, només aturant-se durant el confinament, i ja acumulen més de 2.300 números. Tot i imprimir uns 1.800 exemplars, més de 22.000 persones la fullegen setmanalment, perquè forma part dels moments quotidians dels garrotxins.

També va explicar que saben que el setmanari té un sostre, la comarca. Per això han buscat altres camins. Han ampliat serveis, han impulsat projectes nous, han apostat per la comunicació i la creativitat per no dependre només de la revista. Han canviat el disseny, van fer el salt al color el 2015, han reforçat la presència digital. Però el que no canvia és que cada setmana tornen a començar. Cabana va definir la publicació com un petit miracle setmanal.

De les dues sessions en surt una idea clara: la premsa comarcal no es manté amb pilot automàtic, sinó perquè hi ha comunitats que encara volen veure’s reflectides en paper o en pantalla. I perquè hi ha equips que continuen creient que explicar el que passa a casa té valor, encara que no sigui per sortir als mitjans generalistes.

Clàudia Artiga Mariné

Estudiant de Màster de Comunicació i Política. UdG