Com en tants altres sectors, en el món de l’aigua l’aplicació de la intel·ligència artificial també està canviant la seva gestió. Aquest canvi afecta de moltes maneres i a diferents escales, tant en el entorn natural, com en el seu ús a nivell urbà.

I és en aquest sector de la gestió del cicle urbà de l’aigua, en el que el laboratori d’enginyeria química i ambiental (lequia) de la Universitat  de Girona fa més de vint i cinc anys que hi treballa, sempre amb un objectiu: la millora del procés per assegurar la seva gestió més sostenible. Per això, tant hem desenvolupat noves tecnologies de tractament, com hem proposat millores de la gestió dels sistemes existents. I va ser en aquest darrer àmbit, que vàrem tenir la primera presa de contacte amb la intel·ligència artificial (IA).

Una IA que en aquells moments estava vivint la tercera de la seves primaveres, la corresponent a la gestió del coneixement. Amb tota la il·lusió del moment, i sempre coordinadament amb el grup KEMLG de la UPC  vàrem començar a fer el que en el primer moment s’anomenava sistemes experts, després sistemes basats en el coneixement i finalment Environmental Decision Support Systems (EDSS). I ho hem anat fent amb prou èxit, pel que fa a les Tesis desenvolupades; publicacions de recerca; llibres; aplicacions a sistemes reals, i fins i tot una empresa per a la transferència del coneixement al món real ... com es pot trobar a la web del lequia.

Sempre guiats amb la confiança de que estàvem fent avenços cap a la sostenibilitat, tot millorant la gestió del procés, primer a nivell de plantes de tractament, després, cada cop més, a nivell de cicle integral de l’aigua urbana. Ens guiava el optimisme tecnològic, en un sector que està considerat (donar aigua potable al conjunt de la societat) com un dels grans avenços de la humanitat del darrer segle.

Tanmateix, però, aquesta visió optimista s’ha anat matisant a mesura que, en general, en el entorn de la pròpia IA han anat apareixent veus crítiques que indiquen que alguns dels usos positius en origen, poden presentar derives no desitjades (ni previstes) inicialment. Textos com el de la Shoshana Zuboff, o reflexions com les de Y. N. Harari en el recent Mobile, ens han de portar a reflexionar.

Un exemple recent, en el món de l’aigua, el tenim amb la identificació de derivats del virus de la Covid-19 a les aigües residuals. Un èxit tècnic i científic des de la perspectiva del sector, que ha estat capaç de mobilitzar-se i treballar conjuntament universitats, centres de recerca, empreses privades i administracions per oferir solucions, reals i aplicades, en un temps rècord. Solucions que permeten obtenir informació rellevant del nivell de persones contagiades analitzant els col·lectors o les entrades a les estacions depuradores d’aigües residuals. Però, al mateix temps, més enllà dels aspectes purament tècnics dels que ens sentim tan orgullosos, ja hi ha veus que indiquen  que aquesta informació es pot fer servir per discriminar barris o determinades zones de les ciutats (fins i tot amb l’aproximació quasi distòpica d’arribar a identificar-ho en el propi WC). 

En aquest context, està clar que cal un esforç per proporcionar elements ètics i d’avaluació de l’impacte social de la IA, i eines com el Observatori d’Ètica en Intel·ligència Artificial de Catalunya han de ser claus per assolir una millor comprensió i equilibri necessari que permeti el seu aprofitament òptim. El sector de l’aigua urbana potser no podrà aportar molta reflexió teòrica, però segur que serà un gran cas d’estudi, a més, amb una incidència important sobre la qualitat de vida de les persones.

Gràcies per llegir el Blog Post OEIAC, i fins aviat!