Tesi doctoral de Irene Tornero Pinilla: "Metacommunities and biodiversity patterns in Mediterranean temporary ponds: the role of pond size, network connectivity and dispersal mode". Direcció: Dr. Dani Boix Masafret i Dra. Stéphanie Gascón Garcia. Institut d’Ecologia Aquàtica
El marc teòric de les metacomunitats és molt adient per conèixer si factors com la distribució espacial dels hàbitats o l'extensió de l'àrea considerada són importants per explicar la biodiversitat d'una regió. Les metacomunitats són comunitats que interactuen, ja que estan relacionades per la dispersió potencial dels organismes. A més, en el cas de les metacomunitats de macroinvertebrats dels estanys, on cada estany es pot veure com una "illa d'hàbitat" envoltada d'un hàbitat desfavorable, és especialment interessant, ja que la dispersió dels organismes entre estanys pot estar limitada. Aquests organismes també es poden veure limitats per alguns factors com ara les condicions de l'hàbitat o les característiques de l'aigua, és a dir, per variables ambientals. Cal afegir que les xarxes d'estanys també són un bon escenari per examinar els mecanismes que determinen els patrons de biodiversitat tant a escala local com regional. D'una banda, els estanys individualment constitueixen sistemes discrets adequats per estudiar els seus factors ambientals locals i les seves comunitats. D'altra banda, estudiar tota la xarxa permet analitzar els canvis de les comunitats a escala regional. Per tant, hem seleccionat i mostrejat quatre xarxes d'estanys temporanis mediterranis que cobreixen un ampli rang de mides d'estanys i que representen diferents extensions espacials. Dues d'elles es troben al nord-est de la península Ibèrica, una dins l'espai de la Xarxa Natura 2000 de l'Albera, i l'altre a prop del poble de Guils de Cerdanya, dins de la Reserva Nacional de Caça Cerdanya-Alt Urgell. Els altres dos sistemes es troben a Vila Nova de Milfontes (sud-oest de Portugal) dins del Parc Natural Sud-oest de l'Alentejo i la Costa Vicentina, i a Giara di Gesturi (Sardenya, Itàlia), dins l'espai de la Xarxa Natura 2000. Els principals factors analitzats per tal d'elucidar el seu possible efecte en la conformació d'aquestes metacomunitats van ser: la mida dels estanys, la connectivitat entre estanys, les característiques dels estanys i el mode de dispersió dels organismes.
En primer lloc, es va estudiar la xarxa d'estanys més petita i es va observar que la seva mida no estava relacionada amb cap dels factors ambientals que es van analitzar, ni tampoc amb la riquesa d'espècies, tot i que s'esperava que els estanys més grans tinguessin una major riquesa d'espècies. Tanmateix, la mida dels estanys va jugar un paper important pel que fa a la composició, ja que certes espècies (com Gyraulus laevis, Piona sp. i Aeshna mixta) van assolir abundàncies majors en els estanys més grans. L'efecte d'una alta connectivitat entre els estanys probablement afavorida també per l'absència de barreres físiques possiblement va homogeneïtzar les comunitats d'aquesta xarxa d'estanys.
En segon lloc, es va analitzar el possible efecte de l'extensió espacial de la zona estudiada sobre la disminució de la similitud respecte a la composició d'espècies quan augmenta la distància que separa els estanys. Es van considerar tres grups d'organismes amb diferent mode de dispersió: dispersors actius de la macrofauna, dispersors passius de la macrofauna i plantes. També es va considerar una distància ambiental calculada a partir de les diferències ambientals entre estanys. A la xarxa d'estanys més petita, cada grup biòtic va presentar un patró diferent. Pel que fa als dispersors actius, la similitud entre les comunitats va disminuir significativament quan els estanys tenien diferències ambientals més grans i eren més llunyans; la similitud entre els dispersors passius només es va veure afectada per les diferències ambientals; i, finalment, la similitud de les plantes entre estanys no va canviar significativament en relació amb les distàncies tant espacials com ambientals. A la xarxa amb una major extensió, les similituds de la composició d'organismes entre estanys dels tres grups van canviar en resposta a les diferències ambientals, però no a les espacials.
En tercer lloc, es va estudiar l'efecte de la configuració espacial d'una xarxa formada per cossos d'aigua, que incloïa els estanys estudiats. Es va avaluar el grau de centralitat (variable que mesura el punt del gradient entre en el centre i la perifèria de la xarxa de cossos d'aigua a la que es localitza un estany) de cada estany en relació amb la resta de masses d'aigua de la xarxa en la qual estava inclosa. Les mètriques de biodiversitat calculades es van relacionar tant amb les característiques ambientals com amb la centralitat dels estanys. Per exemple, la riquesa d'espècies i la diversitat de Shannon-Wiener van augmentar en els estanys amb una centralitat més alta. També vam trobar que els estanys amb un valor de centralitat més elevat, no presentaven comunitats més diferents, però els estanys més grans eren també els que acollien comunitats més "singulars".
La conclusió del treball és que mantenir la diversitat de mides dels estanys és un aspecte clau, ja que els més petits no presenten una riquesa d'espècies menor que la dels estanys més grans. Ara bé, certes espècies es veuen afavorides als estanys més petits, mentre que altres espècies es veuen afavorides als més grans. A més, els estanys més petits poden actuar com a punts intermedis que permeten assolir a altres estanys i així establir una major connectivitat tot assegurant l'estabilitat i la dinàmica de les metacomunitats. En el marc d'aquest estudi hem posat de manifest la importància de mantenir la connectivitat entre els diferents punts d'un hàbitat com a una assegurança per a mantenir la biodiversitat.
Lectura de la tesi: 13/03/2020
Consulta de la tesi a TDX: http://hdl.handle.net/10803/670096