Investigadors de la UPF i la UdG troben que a mesura que creixem utilitzem més gestos no referencials a les nostres narratives, aquells que no representen visualment el que diem, i això indica una major capacitat per estructurar el discurs.
Investigadors del Grup d'Estudis de Prosòdia (GrEP) del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), juntament amb el Departament de Didàctiques Específiques de la Universitat de Girona (UdG), han publicat a la revista Frontiers in Psycholog un estudi sobre com els nens utilitzen els gestos per marcar l'estructura informativa al discurs narratiu.
L'estructura informativa fa referència a com un parlant empaqueta la informació perquè els receptors del missatge tinguin un coneixement compartit i com el parlant actualitza aquest coneixement afegint nova informació que fa que el discurs avanci. Aquest empaquetament es pot fer simplement de forma verbal (l'ús de noms i pronoms), però també amb l'entonació (emfatitzar una paraula) o amb els gestos.
Quan parlem produïm gestos, que es poden classificar en dos grans grups. Els gestos referencials són els que visualment representen allò que estem explicant, o aquells que serveixen per definir una paraula o un concepte clau per al discurs que s'està elaborant, com dibuixar amb les mans una pilota en esmentar la paraula “pilota”. Els altres són els gestos no referencials els quals no representen visualment el contingut del que diem, però que igualment es fan servir per remarcar informació important i estructurar el discurs, com moure les mans de manera rítmica, aixecar les celles o moure el cap.
Els autors, juntament amb la investigadora ICREA i directora del projecte, Pilar Prieto (UPF) i Ingrid Vilà-Giménez (UdG), van utilitzar el Corpus Audiovisual del Desenvolupament de Discurs Narratiu de Nens Catalans, que conté 332 narratives entrevistant 83 nens de diverses escoles a Girona en dues etapes de la seva vida: quan tenien entre 5 i 6 anys i quan tenien entre 7 i 9 anys.
Els resultats demostren que a les edats més avançades els gestos no referencials eren molt més nombrosos que els referencials, això indica que els nens de 7 a 9 anys saben estructurar el discurs de manera molt similar a com ho fa un adult, mentre que de petits usen gestos que representen el que ells estan dient.
Els resultats d'aquest estudi reforcen la idea que la comunicació és multimodal i no purament verbal, ja que la prosòdia i els gestos contribueixen al sentit del discurs, tant semàntics com pragmàtics.