Durant la ponència es va reflexionar sobre la reconstrucció arquitectònica, a partir de l'anàlisi d'exemples de d'edificis desapareguts, i reconstruïts en les últimes dècades. La catedràtica va fer referència a la proliferació de rèpliques d’altres edificis històrics desapareguts, entre els quals obres mítiques d'arquitectes com Le Corbusier, Mies van der Rohe o Josep Lluís Sert.

Un dels aspectes que va tractar Hernández és la facilitat que tenen països orientals, com la Xina, en clonar edificis de la resta del món; un fet que els enorgulleix i que a Europa provoca cert recel: «En la cultura oriental, clonar edificis és un orgull i demostra un avenç tecnològic, però pels occidentals copiar objectes causa rebuig». Com a exemple, ha destacat els parcs temàtics que hi ha a la Xina on es reprodueixen, a menor escala, monuments arquitectònics com les Torres de Pisa, Eiffel i de Londres o els canals de Venècia. «Hi ha taques de clons per tota la Xina que segueixen els models estètics europeus». Sobre aquest fet, enfocat en l’àmbit català, ha parlat del Poble Espanyol, creat el 1929 a Barcelona: «És un collage arquitectònic de primer ordre que té molt valor cultural; els impulsors van passejar per tot el país per idear-lo i als inicis va ser un èxit. Actualment, per desgràcia, està sent poc valorat, no és té en compte i és vist més com una zona d’oci».

La ponent també va comentae que «hi ha clons que són millors que els edificis originals». És el cas del Campanile de Venècia, que es va esfondrar el 1912 i, tot i no tenir la intenció de reconstruir-lo, es va optar per aixecar-lo al mateix espai però sent «molt millor, més estable». En canvi, pavellons per a exposicions internacionals «s’han clonat, però no s’han conservat; són joies arquitectòniques que estan en un estat lamentable. És una paradoxa». La reproducció d’edificis històrics va començar a mitjans del segle XIX, amb la porta de Narbona (França), i a Espanya es va iniciar amb el Palau Real d’Olite (Navarra).

L’especialista en arquitectura contemporània i conservació del patrimoni cultural ha afirmat que «les rèpliques no són neutrals, replicar i restaurar és escollir, és inevitable i no puc dir si està bé o malament, hi ha casos polèmics». Hernández s’ha referit a la reconstrucció de Dresde (Alemanya), bombardejada durant la Segona Guerra Mundial, o com L’Havana (Cuba) ha conservat cases colonials per fer-hi apartaments turístics a l’interior.

Preguntada pels assistents sobre la reconstrucció del Liceu, incendiat el 1994, i les obres de la Sagrada Família, ha dit: «El Liceu requeria una construcció immediata i a vegades s’ha de tenir en compte la demanda social, però jo, personalment, hagués fet una reconstrucció contemporània per aportar quelcom nou, ja que l’edifici havia desaparegut. La Sagrada Família em provoca un cert malestar, el monument que somiava el geni Gaudí es podia fer amb el material i les dimensions que havia ideat? És legítim acabar les obres quan s’ha mort l’autor o s’ha de fer com les catedrals gòtiques, que es construeixen amb més de cent anys?».

També es va parlar de que les rèpliques arquitectòniques a vegades són necessàries perquè responen a situacions d’emergència, on la societat reclama la reconstrucció de monuments malmesos o desapareguts. Altres cops, són producte d'un culte desmesurat cap a algunes fites arquitectòniques.