“Ens trobem enmig d'una crisi de proporcions massives i de gran importància mundial. No, no em refereixo a la crisi econòmica mundial ... Em refereixo a una crisi que passa en gran part desapercebuda, com un càncer; una crisi que és probable que, a la llarga, sigui molt més perjudicial per al futur de l'autogovern democràtic: una crisi mundial de l'educació". Aquesta frase de l’autora i filòsofa americana Martha Nussbaum en les primeres pàgines del seu llibre Not for Profit: Why Democracy Needs the Humanities (Princeton University Press, 2010, 158 pp.), resumeix una situació cada vegada més crítica, no tan sols respecte a la filosofia sinó a la resta d’humanitats i ciències socials en general, que són el conreu de les nostres relacions i una part fonamental per concebre i desenvolupar el nostre benestar humà. Mentre la bretxa d'habilitats i competències en les anomendes STEM està ben documentada, encara no hem entès completament l'escala del repte que suposa la negligència envers altres disciplines d'humanitats i ciències socials, inclosa la filosofia. Com la mateixa filòsofa escriu en el seu llibre, si aquesta tendència continua, les nacions de tot el món aviat produiran generacions de màquines útils, més que ciutadans complets que puguin pensar per si mateixos.

Sens dubte, Martha Nussbaum no és la primera ni serà l’última persona que diu que la democràcia necessita les humanitats i les ciències socials però llavors, per què fem tot el possible per eliminar-les o reduir-les a la mínima expressió en el currículum escolar? El cas més recent i més proper és el de la proposta del Departament d’Educació de voler eliminar l’assignatura optativa de filosofia a 4rt d’ESO, per incloure el seu contingut en l’assignatura “Educació en valors ètics i cívics”, fet que denota un desconeixement de la importància de la filosofia en particular i de les humanitats i ciències socials en general. Aquestes no tan sols ens permeten mantenir viva la democràcia a través de la crítica i anàlisi, com argumenta Nussbaum en el seu llibre, també són constitutives de la bona ciutadania i de donar sentit a qüestions cabdals relacionades amb els nostres sentiments (abordant la nostra pròpia mort o malaltia o la d'un membre de la família) i actituds envers els altres (abordant la pobresa, desigualtats i justícia). En aquest sentit, perdre continguts de filosofia i per extensió d’altres humanitats o ciències socials suposa perdre una competència fonamental que és saber ajudar-nos i viure una vida florida.

Malauradament, no és qüestió només d’aquí. A moltes parts del món, especialment als països anglosaxons, no hi ha cap tradició d’ensenyar filosofia a l'escola, tot i que (com sembla que pot acabar passant aquí) les escoles poden incloure un mòdul de filosofia si així ho desitgen, i algunes ho fan. Però no cal ser molt agosarat per deduir les conseqüències d’aquestes disparitats entre escoles, llocs i individus d’una societat que accelera en l’ús i implantació de noves tecnologies com la intel·ligència artificial. Mentre aquesta forma ja part de la nostra vida quotidiana, en la manera com fem negocis, governem, proporcionem assistència sanitària i seguretat i ens comuniquem, necessitem més reflexió i pensament, i més crítiques dels mals arguments. Sense filosofia, la tendència és veure la gent de l'altra banda com un problema o com a forces demoníaques que cal derrotar, i és evident que la nostra cultura d'Internet ho fomenta. Però si tenim més competències en humanitats i ciències socials, no tan sols ens adonem que cada persona té raons sinó que s'aprèn a escoltar aquestes raons. Les implicacions culturals i socials a gran escala de la intel·ligència artificial i les qüestions ètiques que planteja suposen un seriós repte a mesura que avancem en un futur on totes les solucions es preveuen tecnològiques.

Evidentment, si l'únic que importa és el creixement econòmic, aleshores una educació numèrica i alfabetització bàsica és tot el que necessitem. Però realment és això el que volem únicament? No hi ha dubte que calen solucions d'enginyeria i d’altres ciències per avançar com a societat, però centrar-se únicament en aquestes àrees i adoptar una relativa negligència envers les humanitats i ciències socials pot fer que diferents reptes claus de la nostra humanitat, com la transició cap a una economia sostenible, no tan sols siguin lentes i inestables sinó que acabin fracassant. Per tant, en comptes d'esperar que el canvi tecnològic simplement sorgeixi en el món post-Covid19 com la única solució, caldria posar un renovat èmfasi en la manera com es comporten les persones en diferents contextos socials i organitzatius, així com les seves normes, valors i motivacions relacionades. I, evidentment, per fer-ho calen més humanitats i ciències socials i, per tant, més i no menys filosofia.