Entitat fundada el 1899 a Barcelona per un grup d’estudiants. En formaren part ben aviat naturalistes prestigiosos. Des del 1936 passà gairebé inadvertida, fins que el 1972 reprengué les activitats. És filial des del 1915 de l’Institut d’Estudis Catalans.
El grup d’estudiants fundadors foren Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Banús (1882-1936), Joan Alzina i Melis (1879-1979), Francesc Badia i Guia, Josep Balcells i Masó, Josep Maluquer i Nicolau (1883-1960), Salvador Maluquer i Nicolau (1881-1955), Josep M. Mas de Xaxars (1881-1946) i Antoni Novellas i Roig (1879-1951). El seu interès anava dirigit a “relligar la ciència amb el catalanisme com altres ho han fet amb la història, l’art, la literatura i fins l’excursionisme”.
El 1904 es produí una ruptura i un canvi de nom pel d’Institució Catalana de Ciències Naturals. El mateix any es funda una nova Institució Catalana d’Història Natural, que va esdevenir la veritable continuadora i una entitat de prestigi.
El 1915 començaren algunes aproximacions cap a l’Institut d’Estudis Catalans. Així va ser com aparegué el primer volum de Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural. La seu de la ICHN passà als locals de l’IEC i el 1917 les col·leccions de la Institució s’incorporaren al nou Museu de Catalunya.
Entre 1924 i 1931, la Institució funcionà gairebé al marge de l’IEC i va sobreviure gràcies al mecenatge de la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona i de persones. Durant la Segona República es reprengueren les excursions científiques i les relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans, alhora que el nombre de socis es duplicà. La Institució va anar abandonant el seu confessionalisme i s’obrí al món de l’ensenyament. Després de la Guerra Civil, restà en eclipsi total i en la dècada dels seixanta fins i tot va estar a punt de desaparèixer. El 1972, un petit grup de l’Institut d’Estudis Catalans decidí posar fi a la “suspensió temporal”, reiniciant-se les sessions científiques públiques, i aviat sorgí el projecte de fer un llibre blanc sobre l’estat de la natura als Països Catalans. El 1976 la Institució apareixia com a pont entre el món de la ciència i el món de l’acció cívica i política.
A partir de 1983 es potenciaren les publicacions sistemàtiques, els catàlegs i les guies de camp, així com les excursions i el reciclatge de socis dedicats a la docència. El 1990 es van adoptar uns nous Estatuts, que entraren en vigor el 1991, després del dictamen favorable de l'IEC.
Publicació de la Institució Catalana d’Història Natural. Fou publicat des del gener del 1901 fins al 1936. Posteriorment (1949) aparegué el volum 37, en commemoració del cinquantenari de l’entitat. A les seves pàgines han aparegut treballs originals dedicats a les diverses branques de les ciències naturals.
En l’aprovació oficial dels Estatuts de 1900 ja apareixia la creació d’un butlletí per fomentar l’estudi de les ciències naturals. Així, pel març o abril de 1901, apareixia el primer fascicle del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. En aquest primer número es veia l’interès per publicar un butlletí mensual. Amb els nous estatuts de 1904, el Butlletí es veié afectat pel confessionalisme del moment, i s’hi troba la frase “No hi pot haver veritable dissensió entre la fe i la raó”, en llatí, a l’encapçalament dels fascicles. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el Butlletí deixà d’escriure’s majoritàriament en català, i es dóna el cas curiós d’encapçalaments amb el nom Butlletí de la Institución Catalana de Historia Natural. El 1928, el 85% dels articles s’escriuen en castellà, i només a partir del 1932 tornen a ser en català més de la meitat dels articles. És també durant la Segona República que s’hi afegeixen els opuscles dels represos itineraris científics. Amb la Guerra Civil encara pogué editar-se el fascicle del segon trimestre de 1936; s’hauria d’esperar el 1949 per tenir el número següent.
El 1974 es va reprendre la sèrie del Butlletí però amb un caràcter diferent del dels butlletins apareguts fins el 1936; més aviat seguint el model convencional de qualsevol publicació científica periòdica, en aquest cas dividida en tres sèries: botànica, geològica i zoològica, però sota un títol i una numeració comuns. El primer volum de la nova sèrie del Butlletí, el 38, que havia quedat tancat el gener de 1974 com a volum setè de Treballs, aparegué finalment la tardor de 1974 amb una introducció del secretari general de la Institució, Ramon Folch i Guillèn, que glossava la història de les publicacions de la Institució, i cinc articles més de tema botànic. L’any següent es publicà el volum 39, primer de la sèrie zoològica, i el 1976, el 40, primer de la sèrie geològica. El volum 41, segon de la sèrie botànica, apareixeria el 1977.
La publicació del Butlletí obria la possibilitat d’establir bescanvis amb altres publicacions similars.
La primavera de 1990 es va acordar fer un Butlletí amb una única sèrie amb les característiques de contingut i de disseny que ha pres a partir del número 61; és a dir, més aviat les d’una revista d’alta divulgació especialitzada en temes naturalístics, però adreçada a un públic més ampli que el dels mers especialistes, amb seccions dedicades a la presentació de metodologies de treball o de troballes o estudis d’interès per als especialistes, però també articles sobre temes polèmics o sobre espècies o espais amenaçats.
Consulteu el Catàleg de la Biblioteca UdG per saber els fons disponibles en paper o consulteu directament la versió electrònica del butlletí a RACO.
Amb la donació la Universitat de Girona també va acceptar fer-se càrrec dels intercanvis que la ICHN feia amb institucions d’arreu del món gràcies al seu Butlletí. La UdG ja duia a terme intercanvis amb algunes d’elles, però amb moltes altres no. Algunes d'aquestes institucions són l’Academia Nacional de Ciencias de Argentina, l’Istituto Nazionale per la Fauna Selvatica "Alessandro Ghigi", el Natural History Museum of Los Angeles Country i el Museu Nacional de la Ciència de Tòquio.
Si voleu conèixer aquestes institucions consulteu la llista Institucions d'intercanvi.