La tesi que ha defensat David Serra, i que ha dirigit Àngel Quintana, aborda qüestions prou noves com per acceptar diverses interpretacions, la qual cosa, com ha destacat el tribunal de tesi, la fa “important i necessària”. “Nodes relacionals en el model Second Life. Producció i singularitat” aborda la qüestió de la forma en què la acció humana pot inferir nous significats en un món virtual. Òbviament, també s’hi investiga la relació contrària.
El món virtual no entén quan l’objecte esdevé art
Els mons virtuals són una manifestació més del poderós binomi que configuren les noves tecnologies i la societat. En l’entorn virtual, interconnectat en temps real, David Serra reflexiona a la tesi sobre el significat dels objectes virtuals que transiten per aquests universos i la seva possible condició d’objecte artístic. L’anàlisi s’ha centrat en la trama específica i singular de la plataforma Second Life. Segons Serra, el món virtual pot identificar-se amb un entorn 3D que incorpora tres característiques que considera clau: persistència, corporeïtat i interactivitat.
A més, els mons virtuals s’associen a un tipus de comunitat virtual en línia, una xarxa social que li proporciona el sentit. L’elecció de Second Life per part de l’investigador es deu al fet que reuneix una sèrie de singularitats que la fa molt atractiva per als creadors de continguts i, molt especialment, per als artistes del metavers. “La contemplació, en aquest mitjà, d’una divisió entre els diferents registres de producció virtual i la producció pròpiament artística ens ha suscitat tot un seguit d’interrogants”, ha explicat Serra. El dubte recau en la verificació de si al metavers existeix realment una escena artística i la manera com l’avatar artista es desenvolupa en ell.
Així doncs, l’investigador considera que a Second Life la funció de l’objecte artístic es la de transferir-nos una experiència que, com en altres productes, “és com un graó que ens ajuda a avançar gramaticalment”. Considera que l’esperit creatiu dels residents virtuals no és una possibilitat, sinó una condició. Potser per això “Second Life ha estat catalogat com un espai hedonista en què la bellesa estereotipada dels cossos i la febre del consumisme representen els interessos reals dels seus membres”.
En una reflexió final, Serra ha considerat que el propi medi obliga l’usuari a convertir-se en un avatar semionauta –segueix aquí l’estètica relacional de Nicolàs Bourriaud– i que el treball de l’artista es dissol entre objectes, perquè “el món virtual no entén quin és el moment en el qual l’objecte esdevé artístic”.