El professor Gerardo Boto s’esperava aquest matí a l’entrada de la finca Mas del Vent, a Palamós, que la propietat autoritzés als periodistes l'accés fins el lloc que ocupa el claustre romànic que ell ha donat a conèixer. Ha estat una espera llarga, perquè l’ordre establert ha fet passar primer els representants dels mitjans audiovisuals i, quan aquests han acabat la seva feina, ha autoritzat l’accés als dels mitjans escrits. Boto hi ha accedit aleshores, amb una credencial del diari El País, envoltat d’una vintena de periodistes que l’observaven i li feien preguntes. El professor de la UdG ha remuntat el camí visiblement emocionat: feia dos anys que intentava obtenir permís per visitar el claustre i fins avui no l’havia aconseguit.

El claustre es troba al cim d’un petit turó, a la part més elevada de la finca. Tal i com revela avui el diari El País, el conjunt arquitectònic va estar muntat més de vint anys en un solar de Madrid per tal de poder-lo mostrar a possibles compradors. Finalment, el 1958, l’empresari suís Hans Engelhorn el va adquirir “per un milió de pessetes” (6.000€), segons ha manifestat aquest matí Josep Comas, representant legal d’Explotaciones Agrícolas y Forestales Brugarol, S.A., per tornar-lo a muntar en la propietat que tenia a Palamós.

De les quatre galeries que habitualment formen una construcció d’aquest tipus, al Mas del Vent, només n’hi ha dues. Engelhorn les va instal·lar a llevant i a sud. En canvi, a la cara nord el perímetre el tanca una gran piscina i, a ponent, la resta de la bancada amb alguns capitells arrenglerats al damunt. Tot plegat està disposat amb una gran pulcritud, tal i com havia suposat Gerardo Boto a la roda de premsa que va pronunciar dimecres a la UdG, quan va afirmar que tenia la impressió que la propietat havia posat molta cura en la preservació del monument.

Un cop Boto ha accedit a les pedres ha procedit a mesurar-les, amb el resultat que les dimensions han resultat ser superiors a les estimades. Quan se li ha preguntat per l’autenticitat ha respost que no volia pronunciar-se “per respecte als tècnics de la Generalitat que intervenen en l’afer”. Malgrat la negativa a manifestar cap veredicte sobre l’autenticitat del claustre, un periodista li ha advertit, amb simpatia, que “només cal veure’t la cara que fas”. Sobre la possible heterogeneïtat del conjunt, del fet que no totes les pedres procedeixin d’un mateix lloc, ha manifestat que aquest és un dels reptes més importants que, a partir d’ara, se’ls presenta als investigadors. Tampoc no ha volgut precisar cap detall sobre possible ubicació original, i s’ha remès a les hipòtesis que va establir en la passada conferència de premsa, tot i que ha mantingut que la riquesa iconogràfica que contenen els capitells, sobretot, els motius florals, és excepcional, equiparable a la que contenen els de Santo Domingo de Silos, a Burgos.

S’ha mostrat convençut que la difusió de les imatges que s’han pres aquest matí farà que aparegui més coneixement en relació al claustre. S’ha definit com un enamorat de la seva disciplina d’estudi, la història de l’art, i de la feina que fa a la Universitat. Ha admès que cal ser humil davant de fets com la troballa d’aquest claustre, i ha citat Bernat de Chartres, quan ha afirmat que “som com nans a cavall de gegants”.

Ha quedat, però, una pregunta per fer: on és l’altra meitat del claustre? Ara per ara ningú no ho sap.