A la segona meitat del segle XX les ciutats europees opten per vies alternatives a l’hora d’implantar les seves noves universitats. Unes prefereixen la desurbanització i les releguen als afores del centre urbà, en implantacions aïllades, els campus; altres trien la via urbana, tornen cap al centre de les urbs, i rehabiliten edificis emblemàtics per instal•lar-hi els centres universitaris. Aquest retorn a l’interior de la població comporta avantatges considerables tant per a les universitats com per a les ciutats. 
El cas de Girona és diferent. A mitjan segle XX no hi havia cap previsió d’equipaments docents que poguessin donar cabuda a una futura universitat o un futur campus. És només a partir de mitjan anys setanta que el Barri Vell es revaloritza i, una dècada més tard, se’n consolida el caràcter docent. La idea d’un campus periurbà, Montilivi, és fruit de polítiques urbanístiques dels anys vuitanta.

Montilivi

Montilivi és un nucli poblat de la part meridional de la ciutat de Girona, a redós del puig del mateix nom. De ràpid creixement, igual que les instal•lacions de la Universitat de Girona que s’han edificat al costat seu, està format per edificis de poques plantes o de planta baixa, cases unifamiliars en filera o separades amb jardí, habitades per les famílies del barri mateix.
El campus de la UdG és d’ordenació compacta, seguint l’estil dels campus europeus de qualitat. Tota l’àrea està encerclada per amplis espais i zones verdes. La circulació interior entre les facultats es fa a peu, mentre que els vehicles utilitzen el passeig perifèric. Aquest campus periurbà, molt a prop del centre de Girona, té tots els avantatges de la ciutat i, al mateix temps, assegura la tranquil•litat de l’ambient educatiu i científic. Moltes vegades és el campus mateix el responsable d’atreure i impulsar l’edificació i l’expansió del barri.