La major part de persones que entren a la universitat per a realitzar uns estudis de grau, ho fan amb molta il·lusió encara que no hagin pogut optar a la carrera desitjada en primera instància. Entrar a la facultat és una etapa vital que trenca amb l'anterior, en molts casos implica independència, marxar de casa, conèixer a noves persones i deixar enrere d’altres, noves responsabilitats i experiències que sense dubte transformen i fan conèixer-se a un mateix tant en l'àmbit professional com personal. Així doncs ens graduem i obtenim un títol molt bonic per penjar a casa, però ens adonem que ja no som els mateixos que vam començar fa quatre anys. Però no acaba aquí la cosa, que a més, s’obre un camí per endavant ple de dubtes, incerteses i aprenentatges; Una combinació un xic intensa.
Aquest camí del qual parlo formalment és l’entrada al món laboral. Tot i seguir estudiant, a molts els toca posar-se a treballar sigui d’allò pel que s’han format o no, i toca prioritzar i canviar d’etapa una altra vegada, toca fer-se adult; De fet hi ha un canvi d’identitat. Ja no ens presentem com estudiants, sinó com a “professionals de...” molta responsabilitat tot plegat. Deixar enrere l’hora del cafè al bar de la facultat, les "unitorrades", alguns companys/es que ara són amics però tornen a les seves ciutats, fins i tot aquell professor/a que no va deixar indiferent a ningú. Hi ha molta varietat de casos però no deixa de ser un canvi important ple de sensacions, emocions, dubtes i qüestions que tardaran a resoldre’s.
Aquest canvi, aquest camí ple d’incerteses no es viu sempre com un “tierra trágame”, depèn de molts factors: Hi ha persones que s’adapten millor als canvis i duen millor la incertesa, ja que tenen potenciats alguns recursos psicològics com són la flexibilitat cognitiva o la percepció d’auto eficàcia influenciats per les vivències que hem tingut en el passat. També influeixen aspectes de la personalitat de cada un de nosaltres com és la manera com responem a aquesta incertesa; Si amb un estil de “passar ràpid a l’acció” i provar coses noves, si amb un de més reflexiu, amb la tendència a pensar i observar més els pros i contres abans de passar a l’acció o bé, l’estil evitatiu, com diu la paraula, evita fer allò que espanta, que genera inseguretat.
Un altre factor és el suport que tenim i el que percebem davant de decisions importants a prendre, per part de les nostres persones de confiança. Per altra banda Influeix l’edat i les circumstàncies personals. El fet de tenir més edat genera una certa pressió per aconseguir encaminar la carrera professional com abans millor. Hi ha la creença que hi ha “menys marge d’error”. Aquest cas pot generar molta més resistència davant l’adaptació al canvi. Tots aquests factors, interns i externs, entre d’altres, influeixen en les decisions que es prendran a partir d’ara i la manera com es gestionarà aquesta incertesa. Les claus per prendre bones decisions comença en:
Preguntar-nos coses: Què ens agradaria fer a partir d’ara, perquè ens sentim útils, observar què és allò que ens fa a “nosaltres i només a nosaltres” sentir il·lusió, sense pensar en els formalismes, en els màsters que hauré de pagar, en els anys que hauré d’invertir per aconseguir-ho o comparar-nos amb els companys/es de classe. Sí, clar que cal tenir-ho present tot això, però és molt important poder identificar primer, què és el que ens mou internament i ens motiva. I després, ja ens preocuparem de quin camí agafar, quines vies i quines portes trucar.
L’altre aspecte és la gestió emocional. En aquesta etapa de canvi, com en moltes altres, es generen emocions com podria ser la por: Por a fracassar, por a decebre... Aquesta ens genera tres reaccions: Atac, paràlisis o fugida. El que hem d’observar és que no ens paralitzi i no ens impedeixi avançar, que ens faci evitar afrontar els desafiaments que se’ns presentin o bé que ens faci actuar sense pensar ni sentir, impulsivament. "M’agradaria fer aquest màster, però em sento que no sóc prou intel·ligent”, “No aconseguiré mai treballar del que m’agrada, està massa complicat tot plegat...”, “Faré el que fa tothom així segur que no m’equivoco”. Totes aquestes respostes són correctes i lícites i a la vegada cal prendre consciència de si pot ser que actuem, o evitem actuar per por.
La manera de poder aprendre a caminar amb la por, l’emoció dels valents/es, és per una banda acceptar-la i deixar que hi sigui. Per l’altra, treballar els recursos personals per fer el camí més planer. Un pas important és reconèixer les emocions que sentim en tot moment, ja que és una forma de saber què ens fa por, què ens angoixa, què ens genera frustració, què ens motiva o ens il·lusiona i en segon lloc que faig amb aquestes emocions. Són la nostra guia per poder assumir nous riscs i desafiaments amb llibertat. Tot suma, així que fer petites accions, buscar informació, parlar amb diversa gent per buscar altres punts de vista, demanar orientació, són petits passos assolits que fan augmentar la nostra confiança i seguretat.
Cal vigilar amb el que ens diem a nosaltres mateixos i si apareix algun missatge com “No podré”, “No sóc capaç” és una bona opció deixar-lo passar i dir-nos coses que ens ajudin a tenir un estat d’ànim positiu. Per últim, és important canviar la mirada que tenim cap al futur. Heu sentit mai la frase de: Jo mai perdo, guanyo o aprenc. No seria més fàcil, inspirador, relaxant, agradable, poder plantejar el camí professional com un joc on anem tirant i movent fitxes al tauler, amb seny clar, aprenent de cada jugada i sense deixar d’avançar? ... Doncs és possible.
Cristina Díez Piella
Psicòloga Graduada a la Universitat de Girona.
Orientació ocupacional.