“No es pot curar sense cuidar” afirmava la Montserrat Busquets, infermera i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, en una entrevista feta en plena pandèmia de la COVID-19. Perquè d’entre les moltes estructures, rutines i costums que s’han vist alterats per la situació que estem vivint, el model d’atenció a les persones vigent en els nostres centres de salut, hospitals i residències també s’ha vist altament afectat.
Gestos, mirades i paraules que transformen l’atenció en els nostres centres de salut
“No es pot curar sense cuidar”¹ afirmava la Montserrat Busquets, infermera i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, en una entrevista feta en plena pandèmia de la COVID-19. Perquè d’entre les moltes estructures, rutines i costums que s’han vist alterats per la situació que estem vivint, el model d’atenció a les persones vigent en els nostres centres de salut, hospitals i residències també s’ha vist altament afectat.
Ja fa uns anys que es treballa en la reorientació dels serveis de salut en clau de promoció de la salut prioritzant el model d’atenció centrat en la persona, defensor de situar la persona en el centre del sistema per tal de fer un treball coordinat amb els i les professionals que l’atenen amb l’objectiu de millorar la seva salut i qualitat de vida², i impulsant múltiples iniciatives dirigides a humanitzar les cures que molts de nosaltres podrem necessitar en algun moment.
Sabem, perquè ho hem llegit, experimentat o estudiat, que dins i fora de la consulta les mirades, gestos i paraules tenen, sovint, un gran poder i que ben utilitzades són grans aliades en els processos terapèutics. Perquè la majoria de nosaltres valorem infinitament el somriure d’un/a professional de la salut que ens diu “bon dia” quan entrem a la consulta; o bé quan un/a professional d’un hospital ens diu pel nom quan entra a la nostra habitació; o simplement quan un/a professional de la salut ens acompanya la mala notícia que ens està donant assegut/a al nostre costat, mirant-nos als ulls. No són més que gestos, no són més que paraules, no són més que mirades, però ens ajuden, acompanyen i fan més fàcils els processos relacionats amb la nostra salut.
I precisament, aquesta realitat que ja teníem interioritzada, normalitzada i que sovint ja no ens estranyava s’ha vist estroncada amb l’arribada del coronavirus. Perquè ara, estem obligats/es a posar barreres als nostres gestos, a les nostres paraules i a les nostres mirades. Ara, les mascaretes, ulleres, guants i resta d’equips de protecció individual dificulten als i a les nostres professionals de la salut brindar-nos l’atenció a la que ens tenien acostumats; i l’estrès, la saturació i el cansament omplen els centres de salut del nostre territori.
Però lluny de caure en la negativitat, la individualitat i la desesperança, els i les professionals de la salut reinventen, dia a dia, la seva tasca fent que la positivitat, el treball cooperatiu i l’esperança guiïn cada una de les seves actuacions. I això és un bon exemple de posar en pràctica els principis de la promoció de la salut i de no oblidar l’aproximació positiva que ens ofereix la mirada salutogènica, perquè d’aquesta experiència n’aprendrem molts aspectes que ens ajudaran a reorientar, encara més, els nostres serveis de salut cap a les persones.
I és precisament, enmig d’aquest ambient, canviant dia a dia, que no deixen de sorprendre’ns els esforços que fan els i les professionals de la salut per no perdre de vista el nostre model d’atenció, aquell que es basa en el contacte directe amb la persona.
Cada dia se’n difonen exemples per la ràdio, la televisió i les xarxes: infermeres/ers que es posen al costat d’una persona ingressada per tal que pugui fer una vídeo conferència amb els seus familiars; metges/es d’urgències que escriuen el seu nom a la pantalla de protecció que els cobreix la cara i auxiliars que es pengen una fotografia seva a la bata; personal de neteja que entra alegre en una habitació, zeladors/es que taral·legen una cançó quan traslladen una persona a la llitera, i professionals que fan un passadís mentre aplaudeixen una persona que serà donada d’alta. Perquè aquests no deixen de ser gestos, mirades i paraules que busquen el contacte amb l’altre per generar confiança i contribuir al benestar i a la qualitat de l’atenció.
En aquests dies que estem vivint el tracte humà, l’afecte i l’empatia prenen tanta importància com l’atenció sanitària . El “no es pot curar sense cuidar” amb el que hem començat aquesta reflexió queda exemplificat a la perfecció amb el que es viu cada dia en els hospitals i centres de salut i amb els esforços que fan els i les professionals de la salut i les persones i famílies a qui els hi ha tocat viure l’experiència de ser pacient durant aquesta pandèmia.
Esperem, però, que el “no es pot curar sense cuidar” sigui una de les premisses que segueixi guiant la transformació dels nostres centres de salut i que recordem, ara més que mai les paraules de Carles Capdevila quan es referia als professionals d’infermeria com a aquells professionals invisibles que sempre hi són³. Avui tenim milers de professionals “invisibles” que amb el seu esforç fan que el tracte humà i proper sigui una realitat enmig de les barreres que el coronavirus ha obligat a aixecar. Serà bo aprendre de la situació i reflexionar, i quan tot això hagi passat, continuar amb la nostra tasca de millorar la salut de les persones i de transformar els nostres centres de salut de la mà de la promoció de la salut. Seguim cuidant-nos, ara més que mai!
Bibliografia
Càtedra de Promoció de la Salut