Desenvolupaments i millores per a un pàncrees artificial

La a diabetis tipus 1 (T1D) és una malaltia autoimmunitària que afecta les cèl•lules β del pàncrees que són responsables de l'excreció de la insulina i que resulta en nivells crònicament elevats de glucosa en sang (BG). La T1D resulta en moltes complicacions agudes i cròniques que redueixen la qualitat de la vida, augmenten la càrrega econòmica i augmenten el risc de mortalitat. Eines millorades han promogut el desenvolupament del pàncrees artificial, que consisteix d'un CGM, una bomba d'insulina i un algoritme de control que té el potencial de reduir les complicacions associades amb la T1D prestant una regulació estricta de BG en pacients. S'han explorat diversos algoritmes de control i s'ha obtingut un control millorat de BG; no obstant això, aquests són sistemes híbrids que requereixen l'anunci de menjars i exercici, i sovint resulten en un rendiment subòptim.
En aquesta investigació es desenvolupen estratègies de control en llaç tancat (CLC) encaminades a reduir la hiperglucèmia postprandial i la hipoglucèmia postexercici. Es desenvolupa una nova metodologia per la detecció de pertorbacions que implica l'estimació d'un estat de pertorbació, D, d'un model mínim augmentat calculat amb un filtre de Unscented Kalman. L'algoritme de la reducció d'hiperglucèmia postprandial (PHRA) i l'algoritme de la reducció d'hipoglucèmia postexercici (EHRA) inclouen un algoritme de detecció que provoca accions automàtiques de rebuig de pertorbacions per mitigar de manera segura i efectiva la hiperglucèmia postprandial i la hipoglucèmia postexercici, respectivament. Els sistemes desenvolupats estan destinats a ser millorats, extensivament avaluats in silico i després validats en futurs assajos clínics.

Lectura de la tesi: 07/03/2019, Sala d'Actes de l'Escola Politècnica Superior IV