Sintaxi neuronal y sintaxi lingüística

A determinats cercles de lingüística, s'assumeix que el llenguatge és una finestra a la ment, i que la ment és una finestra al cervell. En conseqüència, podríem pensar que, en descriure el llenguatge, estaríem descobrint determinats processos cerebrals i per això se'n legitimaria l'estudi aïllat, amb l'esperança (o no) que la teoria lingüística acabi integrant-se en la cognició i, finalment, s'arribi a una implementació cerebral. No obstant això, el resultat acaba essent una teoria a la qual el llenguatge queda desunit de la natura en què es pretenia explicar-ho, amb poc a veure amb la resta de la ment i sense amb prou feines fonament a la computació cerebral.
Per contra, a la present tesi, es realitza un esforç per creuar (metafòricament) aquella finestra i situar-se a l'altra banda, per descobrir propietats del llenguatge a la llum del coneixement independent del cervell i de la ment. En altres paraules, es capgira el mètode comú en lingüística: en comptes de procedir del llenguatge a la ment, i d'aquí al cervell, es procedeix del cervell a la ment, i després al llenguatge. Així, es revisen les estructures i connexions cerebrals a gran escala; l'activitat, en forma d'oscil·lacions cerebrals, que les caracteritza; la manera en què poden interactuar i els mecanismes que poden proporcionar aquests ritmes, i com se'n valen les principals operacions en què es poden descompondre els dominis cognitius de major nivell. Finalment, en aquest context s'implementa i integra després el llenguatge, concebut de forma no modular ni específica, de manera que les operacions clau reutilitzen mecanismes neutrals amb què es caracteritza així mateix la consciència, la memòria, l'atenció o el sistema de control executiu. Per tant, l'estructura lingüística, que es mira de reduir a l'essencial, es pot seguir de les interaccions d'oscil·lacions i tant els principis del llenguatge com les seves constriccions poden sorgir de les funcions i dels límits en la generació i el sosteniment de certs patrons oscil·latoris.
En suma, amb aquest desafiament interdisciplinari de conjuminar la lingüística teòrica amb la neurociència cognitiva, es proposa un model teòric en el qual no s'ignoren propietats fonamentals del llenguatge, com ocorre en la literatura de neurociència, però en què, al mateix temps, les propostes tinguin coherència en l'ampli context de la natura, l'evolució, el funcionament del cervell i la resta de la ment, a diferència de la lingüística teòrica, on el llenguatge acaba essent quelcom totalment sui generis.

Lectura de la tesi: 20/02/2019, Sala de Juntes de la Facultat de Lletres