Benvolgudes/Benvolguts

Hi ha una cançó popular francesa anomenada La tendresse, que va popularitzar la cantant Marie Laforêt. En aquesta cançó, es diu que podem viure sense riquesa, que podem arribar a estar un temps sense treballar i, fins i tot, que podem rebutjar la glòria, però que mai no podrem viure sense tendresa. La crueltat d’aquest temps de confinament, ha fet que hi hagi gent que hagi hagut de sobreviure sense treballar, sense riquesa i, a més, sense tendresa. No hem d’oblidar que la nostra normalitat no serà plena fins que no recuperem les abraçades i els petons. L’escriptora Anaïs Nin va escriure que en aquesta vida “l’única anormalitat és la incapacitat d’estimar”. Com podem sobreviure sense la tendresa?

Perdoneu-me que expressi aquest malestar sentimental en una setmana clau en què hem acabat tancant la docència online. Fa dos mesos ens preguntàvem com, des de la universitat, podríem sobreviure sense la docència presencial i amb tots els edificis tancats. Finalment hem aconseguit tancar la docència d’aquest segon quadrimestre gràcies a l’esforç de tots plegats. És per això que, una vegada més, vull agrair al personal d’administració i serveis, al professorat i als alumnes tots els esforços que heu fet per arribar fins al final. Al mateix temps, voldria demanar perdó perquè la nostra supervivència probablement no ha sigut la desitjable, perquè molta gent ha hagut de treballar en condicions familiars i personals molt complexes i perquè, segurament, ha costat molt trobar les millors eines de docència mentre les circumstàncies ens obligàvem a haver d’improvisar-ho tot. Hem mirat de dur a terme la millor de les gestions possibles, però som conscients que no ha estat la millor perquè els imponderables han estat múltiples i complexos. És per això que us agraeixo la comprensió.

És evident que si els humans no podem viure sense tendresa, els professors i les professores tampoc no podem viure sense mirar als ulls dels nostres alumnes, sense sentir la reacció que generen les nostres paraules i sense compartir, presencialment, allò que volem divulgar. Aquests dies, han sorgit moltes teories que assenyalen que els virus ens ha convertit en conillets d’índies d’un determinat camp de proves en què l’educació ja no tornarà a ser la mateixa. Prefereixo no creure-ho i resistir fins a poder convertir cada nou espai de presencialitat en una veritable conquesta. En començar el curs, vaig donar la benvinguda, des del claustre, als nous estudiants de la Facultat, i els vaig dir que els anys a la universitat serien “els millors anys de la vostra vida”. En dir-ho pensava en tot allò que comporta la vida universitària com a experiència d’aprenentatge, però també com a experiència de socialització. Ara em sap molt greu que, probablement, aquest curs no hagi estat, per a molts estudiants, una part dels millors anys de la seva vida. Alguna cosa essencial hem perdut pel camí. A la universitat, no es pot viure sense el contacte amb els altres, amb tots plegats, no es pot viure tenint tancats els espais que generen cohesió social. Voldria acabar amb una cita del filòsof coreà Byung-Chul Han, que ocupa un espai rellevant en el pensament contemporani: “La histèria de la supervivència fa que la societat sigui inhumana. I en la nostra histèria per la supervivència oblidem completament què és la bona vida. Per sobreviure, sacrifiquem voluntàriament tot allò que fa que valgui la pena viure: la sociabilitat, el sentiment de comunitat i la proximitat”.

Ànims, no defallim que aviat vindran temps millors. Cuideu-vos molt i no oblideu mai que no es pot viure sense la tendresa.

Àngel Quintana

Degà de la Facultat de Lletres