El geògraf Oriol Nel·lo publica un article al diari El Diario que parla sobre dos triomfs humans extraordinaris: la prolongació de l’esperança de vida i la progressiva emancipació de la dona. Malauradament, avui en dia ja no es veuen com a “victòries”, sinó que es comencen a veure com un problema. Així mateix el representant del Banc Central reflexionava: “la vivienda no debe ser considerada tanto como el derecho básico que promulga la Constitución, sino un activo financiero que cada uno debe adquirir y con el que, eventualmente, negociar”. És clar, si no s’haguéssin malgastat els 60 mil milions, que es diu aviat, que s’han donat ja per perduts (i no passa absolutament res) en rescatar els bancs, sembla ser que és l’única opció que queda. Potser és que a Espanya, fruit dels que van vèncer (però no convèncer, per sort, a uns quants), s’hagi creat una població més dòcil i amb pocs ànims de lluitar per drets fonamentals, perquè si mirem el país veí, França, porten una quarantena de dies amb protestes i quatre de vaga general per “només” reformar les pensions; allà li van tallar el cap al rei. Bé, com diu l’Oriol a les conclusions de l’article, sembla ser que “después de haber pasado buena parte de la vida pagando al banco para disponer de un lugar para vivir, al alcanzar la vejez, uno deberá retornar su propiedad a la institución financiera para suplir las pensiones menguantes”.