23 de setembre de 1998
INAUGURACIÓ DEL CURS 1998-1999, DEL SISTEMA UNIVERSITARI CATALÀ. 23 DE SETEMBRE DE 1998 AULA MAGNA - Església Sant Domènec
Deixeu-me dir, abans que res, que la Universitat de Girona se sent molt contenta d’acollir, per primera vegada, la inauguració del curs acadèmic del sistema universitari català. No tant per la presència mediàtica que aquest fet implica, tan difícil d’aconseguir a les universitats de fora de Barcelona, com perquè ens permet d’ensenyar com s’ha consolidat, amb un progrés ininterromput, aquell embrió d’universitat que el 12 de desembre de 1991 creava el Parlament de Catalunya i perquè ens permet d’explicar, davant una part dels actors més significatius de la política educativa del país, què ens preocupa davant el futur. No es tracta, doncs, d’una reflexió centrada només en la universitat ni, encara menys, d’una exposició de mancances amb l’esperança d’obtenir-hi les solucions. Es més aviat una reflexió personal sobre allò que em preocupa del fenomen educatiu.
1. Una llarga citació de l’Informe Delors pot ser un bon començament: "En la perspectiva dels nombrosos desafiaments que ens reserva el futur, l’educació és un factor indispensable per tal que la humanitat pugui aconseguir els ideals de pau, llibertat i justícia social. En concloure el seu treball, la Comissió expressa el seu convenciment que l’educació ha de tenir un paper fonamental en el desenvolupament continuat de les persones i de les societats. La Comissió no considera pas l’educació com un remei miraculós o com una fórmula màgica que obri la porta a un món on s’aconseguiran tots els ideals, sinó com un mitjà, entre d’altres és clar, però més que d’altres, al servei d’un desenvolupament humà més autèntic i més harmoniós i, per tant, per fer recular la pobresa, la marginació, la ignorància, l’opressió i la guerra".
Aquesta és, certament, una visió molt ambiciosa, gairebé utòpica, del paper que ha de tenir en el futur l’educació. Però tots convindreu amb mi que és, també, una utopia necessària.
Que l’educació és un factor indispensable per al progrés harmoniós de la humanitat ha esdevingut un tòpic en multitud de discursos. La idea es basa, la majoria de les vegades, en el fet que el treball cada dia requereix una major qualificació. Per desgràcia ja no es basa tan sovint en la idea que en el desig de saber pot haver-hi la base d’un home nou. És necessari que tots els que estem involucrats en el procés educatiu creiem de veritat en l’educació. En tot cas, cal deixar-ho clar: l’educació és la base del futur i, per tant, cal prioritzar-la davant d’altres necessitats, probablement molt rendibles a curt termini, però menys determinants en el futur.
2. L’únic concepte d’educació que lliga amb la visió utòpica, però necessària, a què he al·ludit abans, s’ha de basar en una comprensió global i unitària del fenomen educatiu. Des d’aquest punt de vista, crec que un dels elements més negatius del context educatiu català és, precisament, la seva enorme fragmentació i, consegüentment, la ignorància mútua a què ens veiem sotmetsos els diferents agents educatius. La Societat Educativa a la qual fa referència l’Informe Delors implica necessàriament el lligam entre els ensenyaments primari, secundari i superior i també entre l’educació formal i l’educació no formal, i l’acceptació de la idea d’una educació continuada al llarg de la vida. Ho repeteixo, citant altra vegada Delors: "L’educació al llarg de la vida no és cap ideal llunyà, sinó una realitat que s’inscriu cada vegada més en el cor d’un paisatge educatiu complex marcat per un conjunt de mutacions que n’accentuen la necessitat. Per arribar a organitzar-lo, hem de deixar de considerar les diverses formes d’ensenyament i d’aprenentatge com a independents les unes de les altres i d’alguna manera superposables, fins i tot competidores, i afanyar-nos a destacar la complementarietat dels àmbits i dels moments de l’educació moderna".
3. Fer possible l’educació al llarg de la vida és, avui, un imperatiu democràtic. I el sistema educatiu l’hauria de preveure d’una manera molt més decidida.
La raó més evident, aquella que més sovint utilitzem, fa referència a l’obsolescència ràpida dels sabers i de les habilitats adquirides per l’individu en la formació inicial, fet que exigeix el desenvolupament d’una formació professional permanent.
L’educació al llarg de la vida, però, també es justifica per una altra raó més important, encara que sovint tendim a ignorar-la. Cada dia és més evident que les fractures socials del futur provindran de l’educació. Això està íntimament lligat amb la igualtat d’oportunitats. Aquesta és una paradoxa difícil: com més s’estén la necessitat, el desig i les possibilitats d’aprendre, més creix el risc, si no actuem bé, d’una fractura social basada en la desigualtat educativa. Els exemples són molt clars:
I) La socialització de l’ensenyament primari i secundari podria dur a una diferenciació inacceptable entre ensenyament públic i ensenyament privat (de vegades amb recursos públics) que servís per reproduir d’una manera més subtil les mateixes velles desigualtats que abans es basaven en l’entrada o la no-entrada en el sistema educatiu.
II) El fracàs escolar, en tots els nivells, està introduint unes noves bosses de marginació formades per aquells joves que no tenen cap possibilitat d’introduir-se en el mercat de treball, perquè ni han aconseguit cap títol per al treball qualificat ni s’han introduït quan tocava en el món del treball manual.
III) En les societats avançades el treball pot començar a deixar de ser la màxima referència per definir els individus. En la mesura que cada dia hom li dedica menys temps, es produeix un augment del temps lliure que hauria de poder orientar-se cap a l’educació, especialment dels adults en aquest cas.
L’educació, doncs, esdevindrà la pedra de toc fonamental en la possibilitat d’aconseguir la cohesió social que necessàriament condiciona la construcció d’un projecte comú. Per això hauria de ser considerada com l’eix prioritari de qualsevol política de govern que vulgui posar les bases d’una voluntat de viure junts compartint projectes i valors.
Permeteu-me expressar els meus dubtes sobre la voluntat d’aquesta priorització necessària.
4. L’expressió més clara d’aquest dubte la trobem en dos fets.
En primer lloc, en la manca de participació social en el procés lligat a l’educació. Si volguéssim caracteritzar el procés educatiu amb un títol, cap el reflectiria tan bé com aquest: la soledat del mestre. Sovint s’acusa el professorat d’anar per lliure, i molt sovint amb raó. Però no podem negar que educar és una feina de tots i que els professors no poden fer-ho si els pares i les autoritats públiques no s’impliquen decididament en el procés. Perquè, quin sentit té intentar inculcar a l’escola uns valors com els de la solidaritat, la pau, la llibertat, la justícia social, la igualtat, etc., si després, la família, la cultura de la competència, la televisió, la premsa escrita, el cinema, etc., fan el contrari? Els polítics tenen l’obligació d’intentar canviar la relació contradictòria entre allò que es demana que facin els mestres i allò que la resta de la societat fa.
En segon lloc, en la poca valoració social de tots els ensenyants, però especialment dels de primària i de secundària. És urgent que el MESTRE i el PROFESSOR DE SECUNDÀRIA siguin valorats correctament. Ser professor a primària i a secundària és avui enormement difícil. Abans estudiava poca gent i la que ho feia representava un conjunt de població relativament homogeni. Entrar o no entrar en el sistema educatiu marcava la fractura social més evident, aquella que tots percebíem quan una bona part dels companys de primària, primer, i de quart de batxillerat, després, desapareixia de nostre univers. Avui, per sort, les coses han canviat: una aula d’una escola pública de primària o de secundària està formada per un conjunt d’individus enormement complex (diferents ètnies, diferents llengües, diferents religions, diferents estatus esconòmics familiars, etc.) que ara fa molt més difícil que abans l’educació. Però també és veritat que el preu que el sistema educatiu ha hagut de pagar és dur: la pobresa, la violència, la droga, etc., han entrat en els centres educatius amb els alumnes que fins fa poc no s’ecolaritzaven i la societat reclama dels mestres que tinguin èxit allí on els pares, les institucions religioses o les autoritats públiques han fracassat. Com més obstacles ha de superar l’alumnat –pobresa, entorn social difícil, malalties físiques– més s’exigeix de l’ensenyant. Si vol ser eficient, el professorat ha de poder aplicar competències pedagògiques molt diverses, així com qualitats humanes, no només d’autoritat, sinó també d’empatia, de paciència i d’humilitat. Si el primer mestre que l’infant o l’adult es troba és poc format i poc motivat, els fonaments en els quals construirà els seus aprenentatges futurs no tindrà gens de solidesa. La Comissió creu que els governs de tots els països s’han d’afanyar a reafirmar la importància dels mestres de l’educació bàsica i millorar les seves qualificacions. I, en canvi, l’estatus social dels professors és cada dia més baix. Deixeu-me reivindicar, des de la universitat, la necessitat d’una revalorització del professorat de primària (per què els mestres no han de ser llicenciats?) i de secundària i una major ajuda a l’ensenyament públic en funció de les noves dificultats que la socialització ha originat. Amb això no faig res més que sumar-me a la recomanació de l’informe Delors, amb el qual sembla que els responsables de la nostra política educativa estan, com a mínim en teoria, d’acord: ...la Comissió recomana que es consideri una prioritat l’estatus social, cultural i material dels ensenyants . Per això cal que el govern assumeixi la seva responsabilitat sense deixar que siguin estrictament el mercat o l’autoregulació allò que pugui resoldre les coses. Per impedir que hi hagi dues menes de models d’ensenyament, un per als més poderosos i l’altre per a la resta, cal que els ensenyants amb més dificultats se sentin acompanyats, que se’ls donin les eines formatives necessàries per afrontar la nova educació, que els centres públics estiguin ben dotats d’infrastructures, ben pintats, ajardinats, amb equipaments esportius, etc. Que puguin ser percebuts com els centres privats. En cas contrari, ho repeteixo, estarem posant les bases d’una societat fracturada i plena de desigualtats originades per un igualitarisme hipòcrita que fa creure que tothom té accés a l’educació quan en realitat no tothom té accés a la mateixa mena d’educació.
No puc deixar de posar èmfasi en la preocupació que l’Informe Delors mostra per l’ensenyament secundari, potser el que avui pateix d’una manera més angoixada els canvis i el que necessita més urgentment el suport, en tots els sentits, de l’administració.
5. La idea d’una educació al servei de l’obtenció de la cohesió social necessària per a la construcció de qualsevol projecte de futur requereix que es tingui en compte la diversitat dels individus i dels grups humans. Això vol dir una educació no estandarditzada i, per tant, adaptada als individus.
Un primer requeriment d’aquesta concepció de l’educació fa referència a l’ATENCIÓ ALS ESTUDIANTS. Aquests han de ser el centre de tot el procés educatiu, sigui quin sigui el nivell en què ens moguem (l’universitari també). Es tracta de tractar-los bé sense caure en el paternalisme ni en la pèrdua de l’autoritat en què es fonamenta el procés d’aprenentatge. Aquest tracte és imprescindible si l’ensenyament públic vol competir amb l’ensenyament privat que moltes vegades hi basa el seu prestigi. Però convertir l’estudiant en el centre del procés educatiu també vol dir, i és molt més important, que l’educador ha d’atendre les particularitats de cada alumne de manera que aquest pugui aprofitar tot el potencial que té. En cas contrari estaríem fomentant fracassos dels quals només nosaltres seríem els culpables. Es cert que la massificació d’algunes assignatures ho fa difícil. Però també és cert que les coses necessàries s’han de fer, per difícils que siguin. El que ens juguem, a tots els nivells de l’ensenyament, és la possibilitat de construir harmònicament un projecte comú.
Un segon requeriment de l’educació no estandarditzada fa referència a l’educació intercultural. Aquesta es basa en el respecte del pluralisme. La nostra és una cultura que massa sovint es basa en la por i, per tant, en la reacció defensiva, de vegades plena de prejudicis, envers les altres cultures. Una actitud, a la fi, excloent. Pot haver-hi raons històriques que expliquin aquesta tendència. Fins i tot la globalització actual podria explicar les temences d’una cultura minoritària com la catalana. Al cap i a la fi, la tensió entre la gobalització i la necessitat de defensar les arrels és una de les més difícils de superar. Però el principi bàsic del qual hem de partir s’ha de basar en el fet que el nostre futur necessita conjuntar la força de tots els grups que formen la societat. I això vol dir, valorar-los i ensenyar a valorar-los. Durant el procés educatiu s’hauria de produir l’enfortiment del sentit de pertinença a un projecte comú i això només pot ser possible si la integració a la societat catalana es produeix a partir de la valoració de les realitats culturals, en el sentit més ampli, de cada grup, admetent que totes, per més que ens facin por perquè són més fortes que la nostra, són una part de la saba amb què construirem el nostre futur. En tot cas, les amenaces lingüístiques o culturals mai no provenen dels nens de les escoles, sinó de les polítiques que fan uns governs i de les que d’altres deixen de fer.
6. La Universitat no pot estar al marge del procés educatiu que hem batejat amb el nom de SOCIETAT EDUCATIVA. I malgrat tot, massa sovint actua com un ens autosuficient. Crec que per aconseguir una universitat que estigui a l’altura d’allò que la societat que la sustenta n’espera, cal que tots els universitaris acceptem d’una vegada, amb totes les conseqüències, que és un SERVEI PÚBLIC els requeriments del qual només poden fixar-se des de l’exterior i sobre el compliment dels quals hem de donar comptes permanentment.
I) El primer de tots és assumir un model d’educació superior amb un alt grau de socialització. Que aquesta s’ha produït no ho nega ningú: els percentatges d’accés a la universitat han anat augmentant i ho continuaran fent en el futur. Però encara hi ha massa universitaris que no han assumit les conseqüències del fenomen. El fet pot explicar-se: la disminució de la selecció ha convertit el col·lectiu dels estudiants universitaris en una massa molt més heterogènia (diferent preparació, diferent aptitud, diferent actitud, diferent necessitat, etc.) i, doncs, molt més difícil d’educar. L’adaptació de la universitat a aquest nou col·lectiu de vegades és vista com una secundarització de l’ensenyament universitari i és considerada, consegüentment, d’una manera negativa. La tasca fonamental de la universitat, però, és educar a partir de la realitat que presenta el col·lectiu dels estudiants en el moment de l’entrada, sense que això hagi d’implicar abaixar els nivells de sortida. Aquesta és una idea fonamental: qualsevol actitud selectiva amb voluntat excloent és una peça més en el foment de la fractura social. En nom de la responsabilitat, cal desterrar per sempre aquesta actitud. Molts dels estudiants rebutjats pel sistema ho són perquè ningú no ha fet l’esforç d’atendre’ls adequadament en funció de les seves qualitats i de les seves mancances. Per això cal que des d’ara la universitat es plantegi l’atenció personalitzada com una necessitat irrenunciable amb la qual pot disminuir enormement el fracàs.
II) El segon, fa referència a la paradoxa que origina la voluntat de no excloure ningú de l’ensenyament superior, com acabo de dir, i la impossibilitat que tothom tingui aptituds per seguir l’ensenyament superior fins el final. Per decret, és a dir, per voluntat social, tothom pot entrar a la universitat. I això és bo per al país. Però no és possible decretar que tots els que entren a la universitat tinguin les capacitats necessàries per obtenir el mateix títol. Per això ens cal una universitat més flexible. Des de fa molt de temps alguns rectors reclamem inútilment que el sistema universitari s’estructuri amb una major gradació de títols: amb uns podria donar-se sortida a tothom i amb altres podria donar-se la continuïtat, a nivells superiors, d’aquells que per raons de capacitat poguessin. Només així el principi de no exclusió de la majoria no implicaria un perjudici per als estudiants més capacitats.
Això vol dir assumir quatre coses. En primer lloc, que els títols de primer nivell fossin terminals i més generalistes que en l’actualitat. En segon lloc, que la universitat hauria d’estar oberta al reingrés d’aquells que, per les raons que siguin, han abandonat la universitat després del primer nivell. En tercer lloc, que la universitat hauria de recuperar els estudiants que han abandonat la universitat sense cap títol al llarg dels últims anys. I en quart lloc, que la universitat s’ha d’obrir a altres àmbits educatius que incloguin d’una manera sistemàtica els adults o els que mai no han accedit a l’ensenyament superior, encara que estudiïn per pura satisfacció personal.Tot això vol dir que els professors hem de fer un exercici de modèstia i pensem que allò que sabem, allò que ens preocupa o allò que estem investigant no és necessàriament allò que hem ensenyar a cada col·lectiu. Que la grandesa de l’educació rau en el fet d’ensenyar allò que toca, de vegades més elemental del que un sap, i no allò que es vol. I això hauria de ser un lloc comú per a tots els professors amb veritable vocació.
III) La inserció laboral, fins ara ben poc atesa, s’ha de convertir en una altra preocupació de la universitat. No es tracta de convertir-la en una oficina de col·locació. Però hi ha molts mecanismes que l’afavoreixen i que, fins ara, han estat poc atesos: les pràctiques a les empreses, com a part important dels crèdits d’una carrera haurien de ser obligatòries a tots els plans d’estudi, les borses de treball haurien de ser una activitat bàsica a totes les universitats, etc.
IV) La societat reclama que la universitat, a més d’ensenyar, eduqui. Això vol dir introduir els valors de la tolerancia, el diàleg, la comprensió dels altres, la lluita per la pau, la participació democràtica etc., en la seva política; no tant com un conjunt d’assignatures sinó com una pràctica constant a les classes, a les reunions, en el sistema de govern, etc. En aquest sentit cada dia percebeixo com un repte més difícil –i això no vol pas dir impossible– la solució de la tensió entre el caràcter universal dels coneixements científics i la voluntat de crear una universitat profundament arrelada al país. Catalunya necessita una molt bona universitat catalana, però això és impossible si no atenem sense por la necessària obertura a cultures i llengües més globals com l’anglés o l’espanyol. La llengua de la universitat ha de ser la catalana, sense cap mena de dubte. Però, en benefici de la pròpia llengua catalana i de la seva cultura, és hora de perdre els complexos i de liquidar les actituds defensives respecte d’altres llengües. Que ningú no s’encandalitzi per aquestes angoixes i dubtes, perquè dubtar és un dels principis fonamentals d’aquells que pretenem dedicar-nos amb generositat al saber. Més aviat a mi em fan por aquells que ho tenen tot clar, encara que sigui a costa d’una acceptació de la mediocritat.
7. Complir amb aquests requeriments no és fàcil. Recentment el sistema universitari públic de Catalunya ha creat l’Agència per a la Qualitat amb la qual tots col·laborem per anar millorant.
Crec que s’ha avançat considerablement; sobretot pel que fa a l’aparició d’una nova mentalitat. Però les dificultats internes són molt grans i els universitaris hauríem de tenir prou altura de mires i els rectors prou capacitat de govern per combatre-les sense por. Deixeu-me fer referència a dues.
En primer lloc, el corporativisme dels universitaris. Com sol passar amb les poblacions biològiques, els invividus i el col·lectiu solen tenir un comportament diferent. La majoria dels treballadors de la universitat volen sincerament una universitat de qualitat i oberta a tothom. Comparteixen, per tant, la majoria de les idees que he exposat. La suma dels treballadors, però, té una dinàmica pròpia que fa molt difícil que allò que cadascú pensa sigui decidit col·lectivament. Aconseguir-ho és un dels reptes fonamentals de la nova universitat.
En segon lloc l’encarcarament d’un sistema contractual basat en el funcionariat en el qual no hi ha estímuls per als millors ni perjudicis per als pitjors. No es tracta, necessàriament, d’eliminar l’estabilitat laboral dels treballadors; sí que es tracta, però, de potenciar la vocació, la iniciativa, la il·lusió i la flexibilitat, desterrant per sempre allò que en diem, amb tota la càrrega negativa que té, la mentalitat funcionarial i les seves conseqüències.
8. Aquestes reflexions han estat ben atípiques. No he volgut fer-hi concessions ni he volgut donar-hi receptes. He pretès, només, explicar què preocupa a una persona que ha dedicat tota la seva vida a l’educació universitària.
I ho he fet per despertar consciències.
La consciència dels universitaris, perquè entenguem, des de la modèstia, el que som: uns servidors públics que hem de constribuir, primordialment, a evitar que l’educació trenqui encara més la cohesió social, donant de veritat les mateixes oportunitats a tothom i evitant, substituint la tasca seleccionadora per la tasca educativa, l’augment de la marginació.
I la consciència de les autoritats públiques perquè es comprometin fermament a posar en marxa allò que ells mateixos consideren fonamental: una societat educativa en la qual els ensenyants siguin reconeguts com es mereixen; una societat educativa en la qual les escoles públiques siguin equipades adequadament per evitar un doble sistema educatiu amb el que es perpetuaria, encara que d’una altra manera, la fractura social generada per l’educació; una societat educativa en la qual ningú no quedi marginat definitivament, en construir un sistema flexible i obert on tothom pugui reconduir els fracassos del passat; una societat educativa en la qual totes les universitats siguin vistes com a membres d’un únic sistema interdependent i en el qual totes tinguin, fruit d’un tracte equitatiu, les mateixes oportunitats. En definitiva, una societat educativa que converteixi l’educació en l’eix fonamental d’una política de govern amb la qual es pugui construir una societat catalana moderna, justa, solidària, cohesionada i capaç d’entrar en el segle XXI amb alegria i, sobretot, amb garanties de pervivència.
Moltes gràcies per haver-me escoltat!
Josep M. Nadal
Girona, 23-09-1998