Biblioteca de la UdG

Per a la Història de l'educació

 

     Cercar a catàlegs

  •  El meu compte

DUGi: Repositori digital de la UdG

TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)

ORCID

DIALNET

Gestor de bibliografia. Mendeley

La Biblioteca respon

Peticions en línia

Llista de noves adquisicions bibliogràfiques

UdGBabel

XIFRA: Sistema d'informació socioeconòmica local

Google

La Biblioteca és membre de: CBUC i REBIUN

CBUC

REBIUN


Fons per a la Història de l'Educació

.

 

 

El Fons per a la Història de l’Educació

El Fons per a la Història de l’Educació de la Biblioteca de la Universitat de Girona s’estructura al voltant del fons antic de la Biblioteca de l’Escola Normal de Girona (1844- ), que va ser catalogat l’any 1994 i que fou definitivament instal·lat a la Biblioteca Barri Vell de la UdG el 1998, on comparteix ubicació amb altres fons especials (el Fons Bertrana, el Fons Ferrater Mora i el Fons Vicens Vives).

Aquest fons antic consta de 2.461 llibres i es va complementant amb donatius de diferents persones (Ferrer, Mestras, Dalmau, Boixadós, Verrié, Pallach, Bargés) vinculades al món de l’ensenyament, fins a superar la xifra de 3.000 volums.


 
El fons antic de la Biblioteca de l’Escola Normal de Girona

Edifici Athenea de Rafel Masó, seu de les Escoles Normals 1917-1965

Extret de: La Normal de Girona i el magisteri públic

. El 1844 es creà la Normal de Girona (només masculina), amb seu al carrer de la Força, on també hi haurà l’Institut de Segon Ensenyament. Des de llavors, i amb breus interrupcions, s’ha mantingut a la ciutat la institució per a la formació dels mestres i les mestres (des de 1914) que desemboca en els estudis actuals que acull la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona.

Des d’aquells primers moments, l’escola va disposar d’una biblioteca. Ja a l’Inventario de los objetos que constituyen el material de enseñanza de esta escuela, Gerona, noviembre de 1880 (AHG, lligall 1849), l’únic inventari que es conserva de la primera època de l’Escola, s’hi indica que hi ha una biblioteca amb les principals obres per a la carrera i altres coneixements útils.

 

 

La nova seu de la Normal de 1964 poc després de la seva estrena. Foto: P. Cornellà

Extret de: La Normal de Girona: 150 anys d’història

. El 1844 es creà la Normal de Girona (només masculina), amb seu al carrer de la Força, on també hi haurà l’Institut de Segon Ensenyament. Des de llavors, i amb breus interrupcions, s’ha mantingut a la ciutat la institució per a la formació dels mestres i les mestres (des de 1914) que desemboca en els estudis actuals que acull la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona.

Des d’aquells primers moments, l’escola va disposar d’una biblioteca. Ja a l’Inventario de los objetos que constituyen el material de enseñanza de esta escuela, Gerona, noviembre de 1880 (AHG, lligall 1849), l’únic inventari que es conserva de la primera època de l’Escola, s’hi indica que hi ha una biblioteca amb les principals obres per a la carrera i altres coneixements útils.

 

 

El Donatiu Isabel Dalmau

Isabel Dalmau

Accés a l’inventari del Donatiu Dalmau

. Isabel Dalmau i Sendra (Pals, 1907 - Girona, 1999) va cursar estudis de primària, batxillerat i magisteri a Girona, on obtingué el títol de Mestra de Primera Ensenyança el 15 de març de 1929. El curs 1930-1931 amplia estudis a la Université du Travail a Charleroi (Bèlgica) i exerceix com a mestra (sempre a l’escola pública) des del 1931, primer com a interina a Blanes i després, amb plaça en propietat, a les escoles de Pujarnol (1933-1934), Bordils (1934-1936) i, a Girona (1936-1978), a les escoles Botet i Sisó, Carles Marx, Lorenzana, Portal Nou i Eiximenis. Va participar als cursos de matemàtica moderna i ciències de l’Escola d’Estiu Rosa Sensat i també als cursos d’estiu de la Universitat de Pau, en les especialitats de francès i didàctica del francès.

 


  

El Donatiu Lluís Maria Mestras

Lluís M. Mestras, 1954

Extret de: Mestres d’aquell temps

Accés a l’inventari del Donatiu Mestras

. Lluís Maria Mestras i Martí (Cassà de la Selva, 1902 - Girona, 1988) va ser, durant trenta anys, inspector a la Delegació d’Ensenyament de Girona (1942-1972), però fou també, sobretot, un gran estudiós de la història de la pedagogia gironina i catalana.

Va estudiar a la Normal gironina i a l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri de Madrid, i el 1931 va guanyar les oposicions d’inspector d’Ensenyament, amb el número 1. Després de treballar a Palma de Mallorca i a Castelló de la Plana, el 1942 va ser destinat a Girona, d’on ja no es va moure.

Va ser un dels pioners en la reclamació del transport escolar i quan l’any 1962 es va implantar aquest servei, va ser nomenat delegat provincial. Girona va ser capdavantera, al darrere d’Àlaba, en la posada en funcionament del transport escolar; l’any 1972 ja hi havia consolidats un centenar d’itineraris. A banda de la seva feina d’inspector, del 1942 al 1945 va fer de professor de Geografia a l’Escola de Mestres de Girona.

També va ser el delegat gironí de la Sociedad Española de Pedagogía i va formar part del comitè executiu del Congrés de Pedagogia que es va celebrar a Barcelona el 1954.

L’any 1962 el Govern francès el va seleccionar per assistir a París a un curs al Centre Internacional de la Infància.

Col·laborador de diverses revistes professionals, va criticar per escrit alguns aspectes de la Llei d’educació del 1970 (la llei Villar Palasí) i va publicar el llibre Pruebas objetivas  i el treball Causas y remedios contra el analfabetismo, premiat per la Junta Central contra el Analfabetismo.

Quan es va jubilar, el 1972, li van concedir l’ingrés a l’Orden Civil de Alfonso X el Sabio, a més de posar el seu nom a l’Escola Llar d’Olot. A partir d’aquell moment es va dedicar a fer biografies de mestres gironins, treballs que van anar apareixent de manera regular a la premsa local i comarcal, majoritàriament a El Punt Diari i a Presència, entre el 1979 i el 1984. Posteriorment aquests treballs van ser recollits en forma de dos llibres, L’aportació gironina al desenvolupament de la pedagogia catalana, publicat el 1983, i Mestres d’aquell temps, edició pòstuma de 1999.

Lluís Maria Mestras i Martí va ser objecte de diversos homenatges per part d’ensenyants, alumnes, companys d’estudis i autoritats en reconeixement a la seva integritat professional i humana. Molts d’aquests recordaven la seva actuació benèvola durant el temps en què va ser inspector a Mallorca, i va haver de formar part, com a secretari, de la Comissió Depuradora del Magisteri creada pels sollevats contra la República. En molts casos va fer un vot particular i va proposar una pena inferior a la dels altres membres del tribunal, fins al punt que ell també va ser denunciat i acusat de desacatament.

 

 

 

El Donatiu Salvador Ferrer C. Maura

Salvador Ferrer C. Maura

Aquest fons disposa d’un ex-libris propi.

Accés a l’inventari del Donatiu Ferrer

. Salvador Ferrer C. Maura (Girona, 1902-1985) va estudiar al Grup Escolar i a l’Escola Normal de Girona. Acabats els estudis de batxillerat a Girona va ingressar a l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri, a Madrid, on va obtenir el títol de professor normal de Lletres i Pedagogia. Durant tres anys consecutius va ser mestre i director de les colònies escolars organitzades per l’Ajuntament de Girona. Va ser inspector de Primer Ensenyament a Sòria, Lleó, Guadalajara i Salamanca. A Lleó va dirigir l’emissora local i va presidir l’Ateneu i l’Associació de Premsa. Pensionat per la Junta per a la ampliació d’estudis, va completar la seva formació a França, Bèlgica i Suïssa, va visitar les organitzacions escolars més importants de París, Brussel·les i Ginebra, i va fer estudis de psicologia i organització escolar.

Reintegrat a la Inspecció, va figurar en les plantilles de Guadalajara i Salamanca. Posteriorment va ser destinat en comissió de serveis complementaris del Ministeri d’Educació i Ciència com a inspector del Departament d’Escoles-Llar i de transport escolar.

Ha dut a terme una intensa tasca de divulgació de temes educatius, i ha pronunciat conferències a Brussel·les, L’Haia, Amsterdam, Madrid i diferents centres culturals i pedagògics de capitals espanyoles.

El seu treball Una institución docente española: La Escuela de Estudios Superiores del Magisterio (1909-1932), publicat a Madrid el 1973, continua sent un referent en la història de l’educació espanyola.

També va destacar com a escriptor, especialment com a dramaturg, i és autor d’una dotzena d’obres de teatre (una d’elles, El Condestable, va guanyar el 1965 el Premi Lope de Vega atorgat per l’Ajuntament de Madrid), a més de novel·les i altres publicacions. Va ser també guionista d’espais relacionats amb el món de l’escena molt populars a la primera època de TVE (Teatro Apolo, Teatro Real, Teatro de la Zarzuela i Telesainete). Fou també president del Círculo Catalán de Madrid.

 

 

El Donatiu Ramon Boixadós

 

Ramon Boixadós, l’any 1965

Extret de: Mestres d’aquell temps

. Ramon Boixadós (Barcelona, 1897-1983) estudià Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona, va exercir de mestre a l’escola d’Encamp, a les valls d’Andorra, i fou mestre en propietat de Manyanet, al municipi de Benés (Lleida). L’any 1921 participa a l’Escola d’Estiu becat per la Mancomunitat de Catalunya. El 1923 es trasllada a Ripoll, on desenvolupà una intensa activitat docent. Fou seleccionat per la Inspecció per participar en un viatge d’estudis a Castella i el nord d’Espanya.

Col·laborava des del 1927 a la revista El Magisterio Gerundense i alguns dels seus articles foren reproduïts a El Magisterio Nacional. Defensava l’escola única; assenyalava com a missió important del mestre ampliar i perfeccionar la pròpia cultura. També va ser redactor de la revista El Magisteri Català, òrgan de la Federació de Mestres de Catalunya.

Des de Ripoll fomentà l’associacionisme entre el magisteri del Ripollès i la Cerdanya i aconseguí crear l’associació del magisteri d’aquelles comarques i en fou el primer president. Posteriorment va ser escollit representant de l’associació provincial de Girona com a vocal de l’associació estatal. Formà part de l’Associació de Mestres de Catalunya i a l’Assemblea de Manresa del juliol de 1936 va ser escollit president per aclamació. Els esdeveniments posteriors no li permeteren exercir el càrrec.

El 1931 va ser nomenat mestre del Patronat Escolar de Barcelona, exercí al grup escolar Lluís Vives. Després va passar al grup Rosselló, annex a l’Institut Escola, on va coincidir amb altres mestres gironins. Practicava l’escola activa; feia excursions, iniciava museus, creava biblioteques, practicava treballs manuals, etc. i, especialment, afavoria tot el que està relacionat amb les lliçons de llenguatge.

Després de la Guerra Civil va estar dos anys suspès de sou i se’l va destinar al grup escolar Uruguai, on es va jubilar en complir els setanta anys. Durant els dos anys de suspensió feia classes els vespres a l’Escola Laboral Tèxtil, creada per Narcís de Carreras. Hi continuà treballant després de reintegrar-se al magisteri.

 

 

El Donatiu Jordi Verrié

 

Jordi Verrié

Aquest Fons disposa d’un ex-libris propi.

Accés a l’inventari de l’Arxiu Jordi Verrié

Accés al fons bibliogràfic del Donatiu Jordi Verrié

 

. Jordi Verrié i Faget (Barcelona, 1923 - Santa Cristina d’Aro, 2001) és l’autor de Continuïtat pedagògica catalana durant els segles XVIII i XIX (aplec ampliat d’articles que havia anat publicant a l’Avui). A la introducció d’aquest llibre trobem la millor explicació de la seva relació amb el món de l’educació:

 

La pretensió d’aquesta recopilació és minsa com correspon a la meva preparació amateur. Instruït per a feines ben allunyades de la investigació pedagògica, l’he fregada només per atzar; com una protesta d’un home a qui s’han negat des de petit les escoles a les quals tenia dret natural, amb les excuses, ara d’una dictadura, després d’un règim autonòmic sense mitjans suficients i, més tard, d’una guerra i d’una ocupació.

 

És autor també d’Una escola que no vol morir: exposició de llibres d’escola catalana dels segles XVIII, XIX i XX, del pròleg al llibre de Rosa Mut i Teresa Martí La resistència escolar catalana en llibres (1716-1939) i responsable de l’edició d’Un llarg i venturós pelegrinatge (1983), a més de col·laborador de la revista Crònica d’Ensenyament.

 

Bibliòfil, apassionat pels llibres, especialment els relacionats amb l’ensenyament i la literatura infantil, va posar la seva col·lecció a l’abast de tothom mitjançant exposicions que van recórrer Catalunya. El seu llegat ha quedat repartit entre la Biblioteca de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Biblioteca de la Universitat de Girona i les biblioteques públiques de Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d’Aro.

 

El Donatiu Jordi Verrié va arribar a la Universitat de Girona l’estiu del 2001 mitjançant el seu germà, Frederic-Pau, i inclou un fons bibliogràfic amb més de 600 exemplars, a més d’un arxiu que recull documentació diversa relacionada amb els seus estudis, publicacions i exposicions.

 

 

El Donatiu Josep Pallach

 

Josep Pallach

Extret de: Josep Pallach, pedagog

Accés a l’inventari del Donatiu Pallach

 

. Josep Pallach i Carolà (Figueres, 1920 - Esclanyà, 1977). Polític i pedagog. Afiliat al Bloc Obrer i Camperol, marxà a l’exili el 1939. Llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Montpeller, entrà clandestinament a Catalunya el 1942; detingut el 1944, s’escapà de la presó de Girona el 1946 i va retornar a França, on va obtenir el diploma de Psicologia a la Sorbona i es dedicà a l’ensenyament, de manera especial a l’Institut Pilot de Montgeron. Retornat a Catalunya el 1969, s’incorpora a la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa en diversos centres: Institut Joanot Martorell, Institut de Ciències de l’Educació –on va ser el cap del Departament d’Orientació Educativa–, Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB, Escola d’Assistents Socials. A Girona va ser professor al Col·legi Universitari de Girona i director de la delegació de l’ICE, des d’on va promoure els cursos de llengua i literatura catalanes i la formació continuada del magisteri. La seva tesi doctoral sobre la renovació pedagògica a les comarques gironines al començament del segle XX es va publicar el 1978 amb el títol Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya. Altres publicacions seves són: El gran problema: escola i ensenyament per a tots (1962), Els Institut Pilot i la reforma de l’ensenyament mitjà (1971), L’explosió educativa (1975). Fora de l’àmbit educatiu publicà, entre altres, La democràcia per fer què? (1975).

Fundador del Moviment Socialista de Catalunya. Al final del franquisme, l’any 1974, crearà el Reagrupament Democràtic i Socialista, que dos anys més tard es convertirà en el Partit Socialista de Catalunya - PSC (Reagrupament).


 

 

El Donatiu Bargés Barba

 

Els germans Bargés Barba a Córdoba (Veracruz, Mèxic) l’any 1941, celebrant el Dia del Maestro al Colegio Cervantes

Accés a la correspondència de J. Bargés

Accés a l’inventari del Donatiu Bargés-Barba

 

. Lluïsa, Antoni i Josep eren tres germans gironins mestres. Durant les primeres dècades del segle XX estudien a l’Escola Normal de Girona. Exerciran en diferents poblacions catalanes durant la monarquia i la Segona República, en pau i en guerra. Lluïsa exercirà a Sant Jaume de Llierca, Sant Antoni de Vilamajor i Barcelona. Antoni farà de mestre a Lloret de Mar, Vinyoles d’Orri, Esponellà i Cassà de la Selva. Josep treballarà primer a l’Hospitalet de Llobregat, en una escola privada sota els auspicis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i després a les escoles públiques de Mieres, a la Garrotxa, i de Calafell.

Amb l’ocupació del país per l’exèrcit franquista marxaran a l’exili. Primer a França i posteriorment a Mèxic. Establerts a la ciutat de Córdoba (estat de Veracruz), treballaran des del 1940 al Colegio Cervantes, un dels col·legis creats amb l’ajuda econòmica del Govern espanyol a l’exili. Hi treballaran fins a la dècada dels vuitanta, quan es jubilen. Tots tres moriran a l’exili mexicà, la seva segona pàtria.

Al Colegio Cervantes continuaran aplicant les metodologies renovadores i actives que empraven bona part dels mestres republicans a Catalunya. Es distingiran per fer un ensenyament actiu, a partir de l’experiència i de l’observació. Un ensenyament en el qual l’infant era considerat com el centre de l’educació. Antoni, que era bon dibuixant, publicarà a Mèxic un mapa de Catalunya editat per la Confederació d’Entitats Catalanes d’Amèrica, el 1947, a la ciutat de Mèxic.

Mai no es deslligaran sentimentalment del seu país i mantindran una nodrida correspondència amb familiars, companys d’estudis i antics alumnes.

El fill de Josep Bargés i de Carme Mestras, mestra tarragonina que també va anar a l’exili, és el que ha fet donació d’una part de la biblioteca del seu pare i dels seus oncles.

 

 

 

El Donatiu Lluís Esteva

 

Lluís Esteva


Aquest Fons disposa d’un ex-libris propi.
Accés a l’inventari del Donatiu Lluís Esteva

.Lluís Esteva i Cruañas (Sant Feliu de Guíxols, 1906-1994) va repartir la seva vida entre la vocació de mestre i la seva afició a l’arqueologia.

Començà a exercir de mestre l’any 1931 a Moreira–Fonsagrada (Lugo), on passà tres anys. El 1934 passà a Begur, on les seves inquietuds pedagògiques el portaren a ser president de l’Associació de Mestres d’Escoles Nacionals del Partit de la Bisbal. El 1938 fou mobilitzat i després de passar un procés de depuració, retornà a la seva escola fins al 1949, data en què per concurs de trasllat passà a ocupar una plaça a la seva ciutat natal, on exercí fins a la seva jubilació, el 1967.


Gràcies a l’assistència a les escoles d’estiu de la Generalitat va tenir contactes amb professors de la talla de Galí, Martorell, Costal, Masó, Vila o Santaló, cosa que li permeté conèixer les bases de l’Escola Nova, idees que aplicà principalment a la seva unitària de Begur: sortides al camp, observacions de la natura i del que l’envolta, exàmens públics, muntatge d’una estació climatològica (premi del Ministeri de l’Aire), creació d’una important biblioteca escolar, intents d’editar una publicació escolar que fins i tot tenia nom (Forja), homenatges als doctors Pericot (arqueòleg) i Arruga (oftalmòleg), també fallits per no obtenir els permisos, etc.

Referent a la seva trajectòria arqueològica o d’estudis locals, comença a Begur, quan amb els seus alumnes i sota la direcció del Dr. Pericot, excavaren el castell de la població i el dolmen de Torrent.

En tornar a Sant Feliu i per encàrrec del Dr. Pericot, estudià i excavà la cova d’en Daina, el mas Boussarenys, el Forn del Vidre de Bell-lloc, el menhir de la Murtra...

El 1955 fou nomenat delegat local del Servei Nacional d’Excavacions Arqueològiques. L’any 1969 fou nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1984 va rebre el diploma de Reconeixement de Mèrits del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1987 fou nomenat corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1981 va fundar l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, del qual fou president fins a la seva mort.

Entre les seves publicacions trobem: “Prehistoria de la comarca guixolense I i II” (dins Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 1957), Sepulcros megalíticos de las Gabarras I i II, Sepulcros megalíticos del Alto Ampurdán, L’escut d’armes de Sant Feliu de Guíxols, El Termenal de Sant Feliu de Guíxols, 1354-1980, Els llocs de la Vall d’Aro, Gissalis i el monestir guixolenc, 881-1199 (els dos darrers en col·laboració amb Lluís Pallí), entre altres. També fou col·laborador de La Vanguardia entre els anys 1966 i 1975.

Dades de la biografia extretes de l’article “Lluís Esteva i Cruañas: dades per a una biografia”, dins Estudis sobre el Baix Empordà, núm. 14.

 

El Fons sobre Escoltisme

 

Extret de: Escoltisme, ruta de llibertat

Accés a l’inventari del Fons sobre Escoltisme

 

. El Fons sobre Escoltisme està format per diferents donacions, la primera de totes va ser la de Manel Subirà, un dels històrics de l’escoltisme català. A aquesta s’hi han afegit les donacions de Mn. Jordi Font, consiliari de l’escoltisme gironí; Tomàs Costa, un dels fundadors de l’escoltisme a Olot; Joaquim Franch, i Jordi Verrié.


És un fons format per llibres i revistes. Els llibres són de dos tipus: d’una banda, els més pedagògics i doctrinals i, de l’altra, els de tècniques, jocs, etc. Pel que fa a les revistes hi ha les que es publicaven a Catalunya i també de franceses, que eren molt llegides a casa nostra. És un fons molt útil per fer estudis sobre aquest moviment que tanta repercussió va tenir a casa nostra, especialment durant l’època franquista.

 

 

Accés al catàleg del Fons per a la història de l'Educació

Per accedir exclusivament a aquest fons, caldrà que seguiu les instruccions següents:

 

 
.

 

 

 

 
 

Base de dades del “Libro de movimiento de maestros” i “Libro de movimiento de maestras"


Mestres de les comarques de Girona, 1910-1951
En aquesta base de dades trobareu els i les mestres que han exercit a les escoles de les comarques de Girona des del 1910 al 1951. Les dades han estat extretes del Libro de Movimiento de Maestros i del Libro de Movimiento de Maestras, que són dos registres de mestres dels anys esmentats, elaborats des de les oficines d’Ensenyament de Girona al llarg de la monarquia, la república i una bona part de l’etapa franquista i que actualment es conserven a l'Arxiu Històric de Girona (pl. Sant Josep, 1).

De cada un d’aquests mestres, homes i dones, consten les dades següents:
Nom i cognoms (en els pocs casos que no ha estat possible la seva identificació s’ha deixat en blanc), el tipus d'escola (unitària, mixta, etc.) el sou, les diferents categories professionals (que comportaven canvi de sou), les dates de nomenament, de presa de possessió i la data i causa de cessament. En alguns casos també hi ha alguna informació en l’apartat d’observacions.
Quant a les escoles, a cada població consta el nom del centre i en el cas de poblacions amb més d’una escola (Girona, Figueres, etc.) aquestes estan numerades (p.e. escola núm. 1; escola núm. 2) i en els casos que tenien nom propi, per exemple, a la ciutat de Girona: Grup Eiximenis, Turró, Botet i Sisó, Prat de la Riba, Bruguera, etc. s’han conservat tal com estan al llibre.

El projecte
El Departament de Pedagogia de la UdG i l’Arxiu Històric de Girona del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat han col·laborat en la direcció i el finançament d’aquest projecte. Elena Montiel i Carles Trèmols han realitzat el buidat de les dades, tot fent la transcripció literal del contingut d'aquests llibres per a facilitar la consulta dels historiadors i interessats en general. S'han catalanitzat els noms i topònims i s'hi ha incorporat la comarca. Els llibres formen part del fons de la Delegació Provincial d'Educació i Ciència, de l’Arxiu Històric de Girona.

Coordinadors del projecte: Dr. Salomó Marquès Sureda (UdG) i Montserrat Hosta Rebés (AHG).

Dates de realització: 2006-2007

Finançament: Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i Generalitat de Catalunya- Arxiu Històric de Girona
 

Informació extreta de: Grups de Recerca [Departament de Pedagogia, UdG]. 10 juny 2010 http://web2.udg.edu/pedagogia/grupsderecerca33.htm 

 

 

Documents sobre el Fons

Lluís Esteva i Begur”. Forja: publicació periòdica de l’Arxiu Municipal de Begur (agost 2007), núm. 1. p. 6-20

“La UdG destaca el testimoni de Jordi Verrié en la història de la pedagogia”. El Punt, 25-IV-2006

“La UdG rep el fons Verrié, un dels millors de Catalunya en història de l’educació”. Diari de Girona, 25-IV-2006

Homenatge a Jordi Verrié: Girona, 24-IV-2006:
 


Verrié, Frederic-Pau. Ex-libris Jordi Verrié i Faget. Revista de Girona (juliol-agost 2006), núm. 237. p. 114

Ferrer Culubret, Maria. Ex-libris Salvador Ferrer C. Maura. Revista de Girona (juliol-agost 2005), núm. 231. p. 114

Padrés i Brugué, Isabel. El fons documental de Jordi Verrié i Faget: una aportació a la història de l’educació catalana. 2005

Marquès, Salomó. Fons per a la Història de l’Educació: Universitat de Girona. Revista de Girona (gener-febrer 2004), núm. 222. p. 114

“Creen a Palafrugell una associació per difondre el pensament polític i pedagògic de Josep Pallach. El Punt, 26-I-2003

Pujol, David. “Jordi Verrié i Faget, insinuador i facilitador de camins: in memoriam”. Educació i història (2003), núm. 6. p. 168

“Un acte i un llibre reivindiquen Josep Pallach com a pedagog en el 25è aniversari de la seva mort
. El Punt, 15-I-2002

“Ciències de l’Educació de la UdG portarà el nom de Pallach i rebrà el seu fons bibliogràfic. El Punt, 17-V-2002         

 

Enllaços