El gènere més característic del discurs neoconservador és la reflexió sobre una suposada “crisi del present”. Aquesta crisi sol identificar-se amb la de la democràcia liberal i la reflexió que pretén explicar-la acostuma a prendre la forma del relat d’un procés (nihilista, de secularització) en què la situació actual que es diagnostica apareix com la conseqüència última d’unes premisses inicials (en bona part les pròpies de la Il·lustració) que es consideren les pròpies del projecte modern. El corol·lari d’aquest relat és que la democràcia liberal ha de replantejar-se aquestes premisses si vol sobreviure. En aquesta assignatura s’estudiaran les fonts filosòfiques d’aquest discurs i analitzarem com la manera en què la persuasió neoconservadora argumenta la necessitat de la reformulació de la democràcia liberal reflecteix l’ambigua relació del neoconservadurisme amb la mena de règim de la defensa del qual pretén fer-se càrrec.